"Espanya va bien" afirmava durant la seva època de president José María Aznar. Però realment Espanya va bé? Doncs la veritat és que avui en dia no gaire. La crisi econòmica ha desvestit les mancances espanyoles per mantenir una economia massa dependent del mercat internacional, en educació continuem a la cua mentre els polítics es feliciten per mantenir-se per davant, només, de Portugal i Grècia. I per si fos poc, els encarregats de dirigir el país, no només el govern de Zapatero sinó també l'oposició que lidera Mariano Rajoy, tan sols es preocupen de tirar-se plats al cap entre ells, mentre la societat està cada vegada més i més disconforme amb les polítiques aprovades. És més que probable que a les pròximes eleccions generals, que en principi s'han de celebrar el 2012, hi haurà un canvi de govern i el líder del PP Mariano Rajoy es farà càrrec del país, però això no garanteix que les coses vagin a millor.
No, les coses no aniran a millor, i encara menys després de veure com la principal font d'educació i culturalització de la societat (deixant de banda l'escola), la "fantàstica" televisió, pren decisions com les d'eliminar la CNN+ per donar pas a l'immens programa Gran Hermano 24 horas. La fusió entre Tele5 i Cuatro va ser molt sonada quan es va produir i les primeres conseqüències no es van fer esperar. Sense anar més lluny, a priori els partits de la selecció espanyola de futbol durant el darrer Mundial de Sud-Àfrica els havia de donar la cadena Cuatro, però amb la fusió, Cuatro va cedir els drets d'emissió dels partits d'Espanya a Tele5. Cuatro, doncs, es va haver de conformar amb partits de seleccions d'altres països després de passar-se els mesos anteriors al mundial anunciant els partits de la roja. Una altra de les conseqüències de la fusió entre les dues cadenes ha estat l'acomiadament de Ignacio Gabilondo, que fins al moment presentava el telediari de la nit a la cadena Cuatro. Una altra conseqüència, inevitable, és que Cuatro passa a formar part del grup de telecomunicacions de Silvio Berlusconi, primer ministre italià.
A part de les conseqüències anunciades, també estan apareixent rumors de més canvis. Un d'aquests possibles canvis podria afectar a la catalana Anna Simón, una de les col·laboradores de Tonterías las justas, programa dirigit per Florentino Fernández.
Però a falta de més sorpreses, la conseqüència més sonada ha estat la d'eliminar l'emissió de CNN+ Espanya per passar a emetre el fabulós programa Gran Hermano 24 horas (per si no en tenissim prou amb tres hores diaries). Aquest canvi de programació, doncs, evidencia la falta de cultura que governa aquest país. És cert que CNN+ no tenia una audiència molt elevada, però el fet de canviar un programa informatiu per un show tan deplorable com és Gran Hermano posa de manifest que en aquest país el que agrada a la majoria i el que ven és la porqueria, la ignorància i la mediocritat. I així, si em perdoneu, un país no pot anar bé.
dijous, 30 de desembre del 2010
dilluns, 20 de desembre del 2010
I ARA QUÈ?!
Des de Madrid s'entesten a dir que els catalans som molt nostres, que no tenim esperit col·lectiu, que som uns insolidaris. Des de mitjans com TeleMadrid, se'ns ha arribat a acusar de nazistes pel simple fet de voler defensar una identitat pròpia, una comparació massa dura com per quedar-se impune. Lo trist és que ens comparin amb el nazistes els mateixos que no dubtarien en alçar el braç dret si veiéssin passar davant seu personatges tan nefastos com Franco o el mateix Hitler. L'adjectiu, però, que es relaciona més amb els catalans és el de tacanys i rates, un adjectiu que ens hem guanyat a base de reclamar simplement allò que considerem nostre, i és que tot i ser una de les comunitats que paguem més impostos, som també una de les comunitats autònomes que ens emportem menys diners.
Doncs bé, a tots aquests que consideren els catalans una colla de nazis tacanys, que es mengin les seves pròpies paraules, perquè el poble català ha demostrat un altre any la seva gran generositat recaudant 7.246.114 d'euros per a la Marató de TV3 dedicada a les lesions medul·lars i cerebrals adquirides. Amb aquesta xifra, s'ha aconseguit un nou rècord de recaudació, demostrant que els catalans estem solidaritzats amb els problemes que ens envolten. En una gala de més de quinze hores dirigides per Albert Om, protagonistes i testimonis van donar les seves impressions sobre aquestes lesions adquirides. Multitud de personalitats i personatges de l'esfera pública van fer acte de presència al plató de la Marató, Dani Alves, jugador del Barça, va voler aportar el seu granet de sorra, la cantant alemanya Oceana va voler oferir la seva fantàstica veu per la causa benèfica, i altres protagonistes de TV3 com en Tomàs Molina, presentador de El Temps, Josep Cuní, presentador dels Matins i presentador de la darrera Marató o Helena García Melero, que participa en el programa del Cuní, també van voler actuar per la causa. A més de les diferents actuacions al plató, es van celebrar altres actes per la Marató, com una trobada solidària a La Maquinista de Barcelona, el tradicional partit de futbol que enfronta periodistes i actors que enguany s'ha dsiputat al Nou Sardenya, estadi de l'Europa, o diferents actes per diversos pobles de Catalunya amb l'objectiu de recaudar diners per la ocació.
Així doncs, la Marató de TV3 va resultar ser un altre èxit flagrant. Felicitar des de la meva humil posició els organitzadors de l'acte.
Doncs bé, a tots aquests que consideren els catalans una colla de nazis tacanys, que es mengin les seves pròpies paraules, perquè el poble català ha demostrat un altre any la seva gran generositat recaudant 7.246.114 d'euros per a la Marató de TV3 dedicada a les lesions medul·lars i cerebrals adquirides. Amb aquesta xifra, s'ha aconseguit un nou rècord de recaudació, demostrant que els catalans estem solidaritzats amb els problemes que ens envolten. En una gala de més de quinze hores dirigides per Albert Om, protagonistes i testimonis van donar les seves impressions sobre aquestes lesions adquirides. Multitud de personalitats i personatges de l'esfera pública van fer acte de presència al plató de la Marató, Dani Alves, jugador del Barça, va voler aportar el seu granet de sorra, la cantant alemanya Oceana va voler oferir la seva fantàstica veu per la causa benèfica, i altres protagonistes de TV3 com en Tomàs Molina, presentador de El Temps, Josep Cuní, presentador dels Matins i presentador de la darrera Marató o Helena García Melero, que participa en el programa del Cuní, també van voler actuar per la causa. A més de les diferents actuacions al plató, es van celebrar altres actes per la Marató, com una trobada solidària a La Maquinista de Barcelona, el tradicional partit de futbol que enfronta periodistes i actors que enguany s'ha dsiputat al Nou Sardenya, estadi de l'Europa, o diferents actes per diversos pobles de Catalunya amb l'objectiu de recaudar diners per la ocació.
Així doncs, la Marató de TV3 va resultar ser un altre èxit flagrant. Felicitar des de la meva humil posició els organitzadors de l'acte.
Quina cara!
Les històries d'ajudes arbitrals ja són un clàssic en el món del futbol, i és clar, aquesta temporada no es queda enrere en aquest tema. Els barcelonistes van viure una època en la que consideraven que el Madrid rebia ajudes arbitrals constantment, una època en la que els blaugranes no tenien gaire sort davant la conseqüció de títols. Ara la truita s'ha girat, el Barça ofereix un joc d'àngels, un futbol a l'abast de molts pocs equips al llarg de la història, s'està plantejant, inclús, nombrar el Barça com a millor equip de la història. I com era d'esperar, això a la capital no agrada gaire. És cert que el Barça porta ja tres anys oferint un joc de somni, però a Madrid hi faltava un personatge protagonista que s'encarregués d'encendre la metxa. Doncs bé, aquesta temporada ha aterrat a l'epicentre de l'estat un portuguès amb moltes ganes de donar guerra, José Mourinho.
El tècnic portuguès, que va aconseguir el triplet la temporada passada amb l'Inter de Milà, està fent ús d'un ampli repertori d'actuacions per tal de pressionar els àrbitres i criticar el seu "estimat" Barça, inclús s'atreveix ja amb les crítiques al propi club. Les rodes de premsa de Mourinho s'han convertit en un autèntic espectacle al Bernabéu. L'última mostra, ahir a la nit, després del partit amb el Sevilla que van acabar guanyant els blancs per un ajustat 1-0 amb un gran gol de Di María, però oferint una imatge massa pobre. Les poques ganes del tècnic portuguès de comentar un dels pitjors partits que s'han vist aquesta temporada al Bernabéu, el van obligar a centrar-se en els àrbitres. Va aparèixer a la roda de premsa amb cara de circumstàncies, amb una expressió que amagava l'enfadament que portava a sobre. Amb les primeres preguntes el tècnic es va poder controlar, però a sobre la taula es va trobar amb un informe elaborat per l'exàrbitre Mejía Dávila on s'havien anotat tretze errors arbitrals greus (segons l'opinió personal de l'excolegiat). Mourinho, que ja en altres situacions havia atacat els àrbitres, i després d'haver estat criticant els jutges de joc durant els noranta minuts del partit, va seguir amb la seva caça a la professió, potser per tal de pressionar-los per a partits següents, o potser per tal d'evitar parlar del nefast joc que desplega el seu equip. El cas és que el tècnic merengue continua fent de les seves, diu el que vol, fa el que vol, i després si el castiguen i el sancionen sortirà plorant i dient que "hi ha entrenadors que poden protestar i altres entrenadors que no poden".
El més trist és que un equip com el Madrid tingui la cara de sortir en públic i quexar-se dels àrbitres. Perquè si el club blanc surt i es queixa, què haurien de fer València, Almería o Espanyol, equips, com tots els altres, que pateixen setmana rere setmana algun error arbitral en contra. Això sí, quan els errors són a favor a ningú se li acudeix sortir i dir: sí, avui l'àrbitre ens ha ajudat.
RACIÓ PER A VALDANO
La rabieta de Mourinho no es va quedar només aquí, també li va tocar el rebre al director tècnic blanc, l'exjugador i extrenador Jorge Valdano. El tècnic portuguès ja porta uns dies enfrontat amb el directiu argentí, i és que el primer reclama un altre davanter centre per a l'equip, mentre el segon li respon que a la cantera hi ha jugadors vàlids, jugadors que el míster menysprea. I ahir a la nit, amb l'episodi del full amb els 13 errors arbitrals que Mourinho es va trobar sobre la taula, el tècnic no va poder evitar arremetre contra Valdano, i va remarcar que ell no es pot menjar tots els marrons, i que necessita que el club el recolzi. A més a més, Valdano es va contradir en les declaracions posteriors al partit, i és que mentre ell aclarava que "al Madrid no es parla mai dels àrbitres", Mourinho mostrava enfadat el full dels errors arbitrals amb l'escut del Reial Madrid a la part superior.
El tècnic portuguès, que va aconseguir el triplet la temporada passada amb l'Inter de Milà, està fent ús d'un ampli repertori d'actuacions per tal de pressionar els àrbitres i criticar el seu "estimat" Barça, inclús s'atreveix ja amb les crítiques al propi club. Les rodes de premsa de Mourinho s'han convertit en un autèntic espectacle al Bernabéu. L'última mostra, ahir a la nit, després del partit amb el Sevilla que van acabar guanyant els blancs per un ajustat 1-0 amb un gran gol de Di María, però oferint una imatge massa pobre. Les poques ganes del tècnic portuguès de comentar un dels pitjors partits que s'han vist aquesta temporada al Bernabéu, el van obligar a centrar-se en els àrbitres. Va aparèixer a la roda de premsa amb cara de circumstàncies, amb una expressió que amagava l'enfadament que portava a sobre. Amb les primeres preguntes el tècnic es va poder controlar, però a sobre la taula es va trobar amb un informe elaborat per l'exàrbitre Mejía Dávila on s'havien anotat tretze errors arbitrals greus (segons l'opinió personal de l'excolegiat). Mourinho, que ja en altres situacions havia atacat els àrbitres, i després d'haver estat criticant els jutges de joc durant els noranta minuts del partit, va seguir amb la seva caça a la professió, potser per tal de pressionar-los per a partits següents, o potser per tal d'evitar parlar del nefast joc que desplega el seu equip. El cas és que el tècnic merengue continua fent de les seves, diu el que vol, fa el que vol, i després si el castiguen i el sancionen sortirà plorant i dient que "hi ha entrenadors que poden protestar i altres entrenadors que no poden".
El més trist és que un equip com el Madrid tingui la cara de sortir en públic i quexar-se dels àrbitres. Perquè si el club blanc surt i es queixa, què haurien de fer València, Almería o Espanyol, equips, com tots els altres, que pateixen setmana rere setmana algun error arbitral en contra. Això sí, quan els errors són a favor a ningú se li acudeix sortir i dir: sí, avui l'àrbitre ens ha ajudat.
RACIÓ PER A VALDANO
La rabieta de Mourinho no es va quedar només aquí, també li va tocar el rebre al director tècnic blanc, l'exjugador i extrenador Jorge Valdano. El tècnic portuguès ja porta uns dies enfrontat amb el directiu argentí, i és que el primer reclama un altre davanter centre per a l'equip, mentre el segon li respon que a la cantera hi ha jugadors vàlids, jugadors que el míster menysprea. I ahir a la nit, amb l'episodi del full amb els 13 errors arbitrals que Mourinho es va trobar sobre la taula, el tècnic no va poder evitar arremetre contra Valdano, i va remarcar que ell no es pot menjar tots els marrons, i que necessita que el club el recolzi. A més a més, Valdano es va contradir en les declaracions posteriors al partit, i és que mentre ell aclarava que "al Madrid no es parla mai dels àrbitres", Mourinho mostrava enfadat el full dels errors arbitrals amb l'escut del Reial Madrid a la part superior.
divendres, 10 de desembre del 2010
Publicitat a Can Barça
Avui al migdia el vicepresident de l'àrea econòmica del Futbol Club Barcelona, Xavier Faus, ha oficialitzat un acord pel qual la fundació Qatar Fundation patrocinarà la samarreta del Barça a partir de la temporada que ve a canvi d'uns 170 milions que el club cobrarà en sis anys.
El passat 29 de novembre, el dia del clàssic contra el Madrid, el Barça va celebrar els seus 111 anys d'història, uns anys plens de victòries, alegries, títols i alguna que altra decepció, uns anys en els que jugadors de la talla de Kubala, Cruyff o Maradona han vestit l'elàstica blaugrana, uns anys que han arribat al clímax amb l'actual Pep Team, uns anys en els que la samarreta blau i grana ha restat sempre impoluta, sense vendre's a cap multinacional multimilionària. I és que en aquest 111 anys d'hitòria d'aquest club, d'aquest més que un club, cap dels màxims mandatàris del Barça havia cregut convenient la inclusió de publicitat a la samarreta a canvi d'uns quants milions d'euros o pesetes en el seu moment. El ja expresident del club i actual líder de Solidaritat Catalana Joan Laporta, va ser pioner en aquest aspecte. El senyor Laporta va arribar a un acord amb UNICEF per tal d'incloure publicitat a la samarreta blaugrana, però el club, en comptes de cobrar, era qui s'encarregava de pagar a UNICEF un milió i mig d'euros l'any. Això va fer que la operació de màrqueting es veiés amb bons ulls des de l'esfera culé. De fet, aquests darrers anys han sigut el més clar exemple del lema més que un club, i la gent s'ha sentit orgullosa de portar el logotip d'UNICEF a la samarreta.
Aquesta situació, però, ha canviat avui, dia 10 de desembre de 2010, amb l'acord que el Barça ha firmat amb Qatar Fundation. Sandro Rossell, actual president del Barça, ja va avisar quan va assolir la presidència del club blaugrana el passat estiu que la situació econòmica amb la que s'havien trobat era penosa. Això els ha obligat a buscar i rebuscar estratègies que els permetessin reduir el dèficit amb el que s'ahvien trobat. I han estat aquestes ganes de reconduir l'economia del club les que han empès els directius blaugranes a aprovar aquest acord publicitari que obligarà al club a introduir una nova marca a la samarreta blaugrana. Les xifres de la negociació són veritablement sucoses, segons ha informat el mateix vicepresident econòmic blaugrana Xavier Faus, el club barceloní cobrarà 170 milions d'euros en els propers 6 anys a raó de 30 milions per temporada a partir de la temporada que ve, més 15 milions pel que resta de la temporada actual, més 5 milions en funció de variables (títols). Faus ha destacat la importància d'aquest acord per tal de tornar a fer del Barça un club econòmicament potent i ha subratllat la importància d'aquest futur ingrés per poder mantenir-se entre les principals potències futbolístiques.
Aquesta decisió, presa tan sols fa unes hores, ja ha aixecat molta polseguera entre els seguidors blaugranes, i és que aquest acord suposa un canvi en la història i en la forma de fer del Barça, que mai abans havia inclòs publicitat a la samarreta cobrant. Hi ha seguidors que veuen necessari aquest acord donada la delicada situació econòmica en la que es troba el club, però n'hi ha molts altres que no veuen en aquest negoci la estratègia necessària per a reconduir l'economia blaugrana. Aquest seguidors, consideren que existeixen moltes altres formes d'aconseguir els diners abans de posar publicitat a la samarreta i que si al club ha aguntat 111 anys sense publicitat, posar-ne ara no era necessari. Aquest debat, doncs, seguirà viu durant dies i setmanes, esperem que el bon futbol de la plantilla faci oblidar aquests debats extraesportius.
El passat 29 de novembre, el dia del clàssic contra el Madrid, el Barça va celebrar els seus 111 anys d'història, uns anys plens de victòries, alegries, títols i alguna que altra decepció, uns anys en els que jugadors de la talla de Kubala, Cruyff o Maradona han vestit l'elàstica blaugrana, uns anys que han arribat al clímax amb l'actual Pep Team, uns anys en els que la samarreta blau i grana ha restat sempre impoluta, sense vendre's a cap multinacional multimilionària. I és que en aquest 111 anys d'hitòria d'aquest club, d'aquest més que un club, cap dels màxims mandatàris del Barça havia cregut convenient la inclusió de publicitat a la samarreta a canvi d'uns quants milions d'euros o pesetes en el seu moment. El ja expresident del club i actual líder de Solidaritat Catalana Joan Laporta, va ser pioner en aquest aspecte. El senyor Laporta va arribar a un acord amb UNICEF per tal d'incloure publicitat a la samarreta blaugrana, però el club, en comptes de cobrar, era qui s'encarregava de pagar a UNICEF un milió i mig d'euros l'any. Això va fer que la operació de màrqueting es veiés amb bons ulls des de l'esfera culé. De fet, aquests darrers anys han sigut el més clar exemple del lema més que un club, i la gent s'ha sentit orgullosa de portar el logotip d'UNICEF a la samarreta.
Aquesta situació, però, ha canviat avui, dia 10 de desembre de 2010, amb l'acord que el Barça ha firmat amb Qatar Fundation. Sandro Rossell, actual president del Barça, ja va avisar quan va assolir la presidència del club blaugrana el passat estiu que la situació econòmica amb la que s'havien trobat era penosa. Això els ha obligat a buscar i rebuscar estratègies que els permetessin reduir el dèficit amb el que s'ahvien trobat. I han estat aquestes ganes de reconduir l'economia del club les que han empès els directius blaugranes a aprovar aquest acord publicitari que obligarà al club a introduir una nova marca a la samarreta blaugrana. Les xifres de la negociació són veritablement sucoses, segons ha informat el mateix vicepresident econòmic blaugrana Xavier Faus, el club barceloní cobrarà 170 milions d'euros en els propers 6 anys a raó de 30 milions per temporada a partir de la temporada que ve, més 15 milions pel que resta de la temporada actual, més 5 milions en funció de variables (títols). Faus ha destacat la importància d'aquest acord per tal de tornar a fer del Barça un club econòmicament potent i ha subratllat la importància d'aquest futur ingrés per poder mantenir-se entre les principals potències futbolístiques.
Aquesta decisió, presa tan sols fa unes hores, ja ha aixecat molta polseguera entre els seguidors blaugranes, i és que aquest acord suposa un canvi en la història i en la forma de fer del Barça, que mai abans havia inclòs publicitat a la samarreta cobrant. Hi ha seguidors que veuen necessari aquest acord donada la delicada situació econòmica en la que es troba el club, però n'hi ha molts altres que no veuen en aquest negoci la estratègia necessària per a reconduir l'economia blaugrana. Aquest seguidors, consideren que existeixen moltes altres formes d'aconseguir els diners abans de posar publicitat a la samarreta i que si al club ha aguntat 111 anys sense publicitat, posar-ne ara no era necessari. Aquest debat, doncs, seguirà viu durant dies i setmanes, esperem que el bon futbol de la plantilla faci oblidar aquests debats extraesportius.
dimarts, 30 de novembre del 2010
Vergonyós
Després de la gran exhibició que ens va oferir ahir el Futbol Club Barcelona de Pep Guardiola, que va vèncer 5 a 0 a l'etern rival, el Madrid de Mourinho, avui, el Comité de Competició de la Reial Federació Espanyola de Futbol ha protagonitzat una altra exhibició, però d'incompetència.
Tothom té gravat encara a la retina la inacceptable actitud del jugador andalús del Reial Madrid Sergio Ramos, que empès per la impotència de no poder fer res contra el millor equip del món, va propiciar una patada molt violenta a l'astre argentí del Barça Leo Messi. Per si no fos poc, la cosa no es va quedar així, i quan el capità blaugrana, Carles Puyol, va anar a recriminar l'acció, l'estúpid de Sergio Ramos li va donar un cop a la cara i el va tirar a terra. I quan ja anava camí dels vestidors, un altre company de selecció, Xavi Hernández, va sortir de la banqueta per reclamar-li explicacions al madridista, i aquest també se'l va trure se sobre amb una empenta.
Doncs bé, la fantàstica demostració d'incompetència del Comité de Competició de la RFEF, va començar amb l'acta arbitral firmada per Iturralde, un àrbitre que pels madridistes afavoria el Barça, però que va demostrar que no és així. L'àrbitre del partit, només va apuntar a l'acta la patada de Sergio Ramos a Leo Messi, i va fer cas omís, tot i trobar-se a pocs metres de l'acció polèmica, a les agressions de l'andalús a Puyol i Xavi. Amb l'acta sobre la taula, Competició ha sancionat amb només un partit el jugador merengue, una decisió incomprensible i estúpida tenint en compte que les imatges deixen ben clares les agressions de Ramos als jugadors blaugranes. Així doncs, es una mostra d'autèntica incompetència que els "gefazos" de la Federació hagin decidit sancionar amb un sol partit el jugador blanc tot i les tres agressions que va protagonitzar contra jugadors del Barça, mentre que a Quique Sánchez-Flores, entrenador de l'Atlètic de Madrid, li han caigut dos partits per una picabaralla verbal amb el jugador de l'Espanyol Luis García. Tot plegat, penós.
ANTECEDENTS
La Federació espanyola podria aprendre d'altres federacions, que quan s'escau actuen d'ofici per sancionar accions antiesportives. Els últims casos s'han produït a Itàlia, i és que la federació del país transalpí va sancionar amb tres partits a Eto'o per un cop de cap que va propiciar a un jugador del Chievo, tot i que l'àrbitre no n'havia deixat constància a l'acta, i amb dos partits al jugador de la Juventus Krasick, que li han caigut dos partits per simular una caiguda dins de l'àrea.
Només demano una cosa, RFEF, posat les piles i apren dels altres països, que una altra vegada van per davant.
Tothom té gravat encara a la retina la inacceptable actitud del jugador andalús del Reial Madrid Sergio Ramos, que empès per la impotència de no poder fer res contra el millor equip del món, va propiciar una patada molt violenta a l'astre argentí del Barça Leo Messi. Per si no fos poc, la cosa no es va quedar així, i quan el capità blaugrana, Carles Puyol, va anar a recriminar l'acció, l'estúpid de Sergio Ramos li va donar un cop a la cara i el va tirar a terra. I quan ja anava camí dels vestidors, un altre company de selecció, Xavi Hernández, va sortir de la banqueta per reclamar-li explicacions al madridista, i aquest també se'l va trure se sobre amb una empenta.
Doncs bé, la fantàstica demostració d'incompetència del Comité de Competició de la RFEF, va començar amb l'acta arbitral firmada per Iturralde, un àrbitre que pels madridistes afavoria el Barça, però que va demostrar que no és així. L'àrbitre del partit, només va apuntar a l'acta la patada de Sergio Ramos a Leo Messi, i va fer cas omís, tot i trobar-se a pocs metres de l'acció polèmica, a les agressions de l'andalús a Puyol i Xavi. Amb l'acta sobre la taula, Competició ha sancionat amb només un partit el jugador merengue, una decisió incomprensible i estúpida tenint en compte que les imatges deixen ben clares les agressions de Ramos als jugadors blaugranes. Així doncs, es una mostra d'autèntica incompetència que els "gefazos" de la Federació hagin decidit sancionar amb un sol partit el jugador blanc tot i les tres agressions que va protagonitzar contra jugadors del Barça, mentre que a Quique Sánchez-Flores, entrenador de l'Atlètic de Madrid, li han caigut dos partits per una picabaralla verbal amb el jugador de l'Espanyol Luis García. Tot plegat, penós.
ANTECEDENTS
La Federació espanyola podria aprendre d'altres federacions, que quan s'escau actuen d'ofici per sancionar accions antiesportives. Els últims casos s'han produït a Itàlia, i és que la federació del país transalpí va sancionar amb tres partits a Eto'o per un cop de cap que va propiciar a un jugador del Chievo, tot i que l'àrbitre no n'havia deixat constància a l'acta, i amb dos partits al jugador de la Juventus Krasick, que li han caigut dos partits per simular una caiguda dins de l'àrea.
Només demano una cosa, RFEF, posat les piles i apren dels altres països, que una altra vegada van per davant.
dilluns, 29 de novembre del 2010
Una mà de joc
Joc espectacular de l'equip de Guardiola qua ha aconseguit un resultat històric (5-0) davant un pobre Reial Madrid que no ha trobat solucions a l'huracà de joc blaugrana.
Guardiola i Mourinho han fet saltar al terreny de joc uns onzes sense sorpreses davant una afició estelar. Ambdós entrenadors han saltat al terreny de joc amb el millor que tenen i han presentat dues aliniacions dignes d'una final de Champions. Guardiola ha sortit amb Valdés a la porteria, una defensa de quatre amb Alves a la dreta, Abidal a l'esquerra i Piqué i Puyol al centre de la defensa. Al mig del camp, Busquets, Xavi i Iniesta, i al davant Pedro, Villa i el millor jugador del món, Leo Messi. Per la seva banda, Mou ha presentat un onze format per Casillas a la porteria, amb Sergio Ramos a la dreta, Marcelo a la dreta i Pepe i Carvalho a l'eix de la defensa. Un centre del camp format per Khedira i Xabi Alonso al doble pivot, amb Ozil a l'esquerra i Di Maria a la dreta i amb Cristiano Ronaldo i Benzema, que ha substituït al lesionat Higuaín, a la davantera. L'equip d'en Pep, però, comptava amb el suport incondicional d'una immensa afició que ha omplert l'estadi i ha acompanyat l'equip en tot moment.
El partit ha començat amb domini blaugrana, i els jugadors culers han tocat la pilota al seu aire, evitant la tímida pressió dels blancs. La primera ocasió ha arribat als pocs minuts de començar el partit, quan Messi ha recollit una pilota a l'interior de l'àrea madridista i a peu parat ha enviat l'esfèric al pal dret de la porteria de Casillas. Era el primer avís del Barça, però el gol no s'ha fet esperar, i al minut 9, Iniesta ha connectat una passada precisa amb Xavi, que després d'un rebot alt ha aconseguit empènyer la pilota al fons de la porteria, per alegria dels jugadors bluagranes i la seva afició. Amb l'arribada del primer gol, el Barça s'ha fet encara més amb les regnes del partit arribant a tenir una possessió del 75%, mentre els blancs només es podien conformar en córrer darrere la pilota. Tot i el domini blaugrana, el Madrid ha avisat amb un xut potent de Di Maria que Valdés ha refusat esplèndidament primer, i amb un autoxut d'Abidal al minut 14. Aquestes accions ofensives, però, han estat un miratge, i al minut 18 Pedro ha marcat després d'una magnífica jugada de Villa que ha penjat la pilota al cor de l'àrea perquè el canari només l'hagués d'empènyer. El millor, que encara quedava molt partit per endavant. A partir d'aquí el Barça a monopolitzat el joc i el Madrid s'ha vist superat en tot moment pel joc ofert pels de Pep Guardiola. La primera part ha transcorregut amb total normalitat, a excepció d'una tangana provocada per una empenta del prepotent CR7 al tècnic blaugrana quan aquest no li ha volgut donar la pilota. Aquesta empenta ha sigut tot el bagatge "ofensiu" del jugador portuguès en la primera part. El primer temps ha acabat amb un Barça dominant i amb una afició que ansiava encara més davant l'etern rival. Recordar que des de la caverna mediàtica es reclama un possible penal, inexistent, de Valdés a CR7. La segona part ha seguit amb el mateix guió, clar domini d'un Barça que ha mogut la pilota com a volgut i les primeres ocasions no s'han fet esperar, al minut 47 Casillas ha salvat el conjunt blanc d'una doble ocasió de Messi i Villa, i només quatre minuts més tard, Xavi ha deixat escapar una nova oportunitat amb un mà a mà amb el porter blanc. Finalment, però, al minut 55 ha arribat el gol de Villa, després d'una fantàstica assistència en profunditat del seu millor aliat, Leo Messi. El tercer gol ha fet embogir el Camp Nou, però és que només dos minuts després, al 57, Villa a culminat una altra sensacional assistència de l'astre argentí col·locant al marcador un espectacular 4-0. Amb aquest resultat, els jugadors blaugranes ja han fet el que han volgut amb l'esfèric. El rectangle de joc ha esta un rondo gegant en el que els locals han mogut la pilota amb total llibertat mentre els visitants només han pogut fer una cosa, córrer i córrer. El públic s'ha sumat a la festa i ha iniicat una sèrie de càntics, alguns dirigits als seus jugadors (oe oa ser del Barça és el millor que hi ha o 1899 neix el club que porto al cor, blaugrana són els colors, F.C.Barcelona) i altres dirigits al tècnic portuguès José Mourinho (sal del banquillo, Mourinho sal del banquillo o vete al teatro, Mourinho vete al teatro). Amb el partit ja solucionat, Pep Guardiola ha decidit introduir canvia a l'equip, per donar descans i reconeixement a jugadors clau. Bojan ha entrat per Villa al minut 76 i ha disposat d'una bona ocasió amb un xut potent que ha desviat Casillas, i al minut 86 han entrat Keita i Jeffren per Xavi i Pedro respectivament. Anteriorment, Mourinho ja ha introduït dos canvis al terreny de joc (Lass per Ozil a la mitja part, i Arbeloa per Marcelo al minut 60). Tot i el domini blaugrana, faltava alguna cosa, algo que fes passar el partit a la història, algo que permetés gravar a les retines i memòries dels barcelonistes el partit d'avui. I aquesta cosa ha arribat al minut 91, quan Bojan ha centrat una pilota des de la banda dreta i després d'un intent fallit d'Iniesta per enviar la pilota al fons de la xarxa, Jeffren ha aconseguit marca el cinquè i històric gol de la nit. El gol ha provocat un esclat d'alegria en els jugadors, que han fet una gran pinya a la banqueta, i en el públic, que des del 1994 no gaudia d'un partit tan bo a l'estadi. 5-0, un rasultat històric per un partit històric. L'alegria, però, no ha pogut ser completa, i com sempre ha hagut d'aparèixer el típic estúpid que ho ha engegat tot a dida. Avui li ha tocat a l'andalús Sergio Ramos, que ha demostrat la seva falta total de fair-play a l'etzibar una patada fora de temps al pobre Messi. La jugada ha provocat una altra tangana, en la que el mateix Ramos ha donat un cop a la cara al capità blaugrana Carles Puyol i un altre al seu "amic" de la selecció Xavi Hernández. L'andalús ha acabat expulsat, i la federació hauria de demostrar mà dura i aplicar una sanció exemplar per la lamentable falta d'esportivitat mostrada pel jugador blanc. També haurien de revisar l'acció de CR7 amb Guardiola, ja que no pot ser que un jugador empenyi un entrenador i es quedi sense sanció.
La falta d'esportivitat blanca, però, no ha desvalgut l'espectacular triomf blaugrana, que ha aconseguit un resultat històric en el que molts catalogaven de partit del segle. Costarà oblidar aquest partit, i de fet, com a dit el mateix Guardiola, i com va dir amb el 2-6 de fa dos anys, aquest és un d'aquells partits que assaborirem millor amb el pas del temps.
Només falta dir FELICITATS BARÇA!
Guardiola i Mourinho han fet saltar al terreny de joc uns onzes sense sorpreses davant una afició estelar. Ambdós entrenadors han saltat al terreny de joc amb el millor que tenen i han presentat dues aliniacions dignes d'una final de Champions. Guardiola ha sortit amb Valdés a la porteria, una defensa de quatre amb Alves a la dreta, Abidal a l'esquerra i Piqué i Puyol al centre de la defensa. Al mig del camp, Busquets, Xavi i Iniesta, i al davant Pedro, Villa i el millor jugador del món, Leo Messi. Per la seva banda, Mou ha presentat un onze format per Casillas a la porteria, amb Sergio Ramos a la dreta, Marcelo a la dreta i Pepe i Carvalho a l'eix de la defensa. Un centre del camp format per Khedira i Xabi Alonso al doble pivot, amb Ozil a l'esquerra i Di Maria a la dreta i amb Cristiano Ronaldo i Benzema, que ha substituït al lesionat Higuaín, a la davantera. L'equip d'en Pep, però, comptava amb el suport incondicional d'una immensa afició que ha omplert l'estadi i ha acompanyat l'equip en tot moment.
El partit ha començat amb domini blaugrana, i els jugadors culers han tocat la pilota al seu aire, evitant la tímida pressió dels blancs. La primera ocasió ha arribat als pocs minuts de començar el partit, quan Messi ha recollit una pilota a l'interior de l'àrea madridista i a peu parat ha enviat l'esfèric al pal dret de la porteria de Casillas. Era el primer avís del Barça, però el gol no s'ha fet esperar, i al minut 9, Iniesta ha connectat una passada precisa amb Xavi, que després d'un rebot alt ha aconseguit empènyer la pilota al fons de la porteria, per alegria dels jugadors bluagranes i la seva afició. Amb l'arribada del primer gol, el Barça s'ha fet encara més amb les regnes del partit arribant a tenir una possessió del 75%, mentre els blancs només es podien conformar en córrer darrere la pilota. Tot i el domini blaugrana, el Madrid ha avisat amb un xut potent de Di Maria que Valdés ha refusat esplèndidament primer, i amb un autoxut d'Abidal al minut 14. Aquestes accions ofensives, però, han estat un miratge, i al minut 18 Pedro ha marcat després d'una magnífica jugada de Villa que ha penjat la pilota al cor de l'àrea perquè el canari només l'hagués d'empènyer. El millor, que encara quedava molt partit per endavant. A partir d'aquí el Barça a monopolitzat el joc i el Madrid s'ha vist superat en tot moment pel joc ofert pels de Pep Guardiola. La primera part ha transcorregut amb total normalitat, a excepció d'una tangana provocada per una empenta del prepotent CR7 al tècnic blaugrana quan aquest no li ha volgut donar la pilota. Aquesta empenta ha sigut tot el bagatge "ofensiu" del jugador portuguès en la primera part. El primer temps ha acabat amb un Barça dominant i amb una afició que ansiava encara més davant l'etern rival. Recordar que des de la caverna mediàtica es reclama un possible penal, inexistent, de Valdés a CR7. La segona part ha seguit amb el mateix guió, clar domini d'un Barça que ha mogut la pilota com a volgut i les primeres ocasions no s'han fet esperar, al minut 47 Casillas ha salvat el conjunt blanc d'una doble ocasió de Messi i Villa, i només quatre minuts més tard, Xavi ha deixat escapar una nova oportunitat amb un mà a mà amb el porter blanc. Finalment, però, al minut 55 ha arribat el gol de Villa, després d'una fantàstica assistència en profunditat del seu millor aliat, Leo Messi. El tercer gol ha fet embogir el Camp Nou, però és que només dos minuts després, al 57, Villa a culminat una altra sensacional assistència de l'astre argentí col·locant al marcador un espectacular 4-0. Amb aquest resultat, els jugadors blaugranes ja han fet el que han volgut amb l'esfèric. El rectangle de joc ha esta un rondo gegant en el que els locals han mogut la pilota amb total llibertat mentre els visitants només han pogut fer una cosa, córrer i córrer. El públic s'ha sumat a la festa i ha iniicat una sèrie de càntics, alguns dirigits als seus jugadors (oe oa ser del Barça és el millor que hi ha o 1899 neix el club que porto al cor, blaugrana són els colors, F.C.Barcelona) i altres dirigits al tècnic portuguès José Mourinho (sal del banquillo, Mourinho sal del banquillo o vete al teatro, Mourinho vete al teatro). Amb el partit ja solucionat, Pep Guardiola ha decidit introduir canvia a l'equip, per donar descans i reconeixement a jugadors clau. Bojan ha entrat per Villa al minut 76 i ha disposat d'una bona ocasió amb un xut potent que ha desviat Casillas, i al minut 86 han entrat Keita i Jeffren per Xavi i Pedro respectivament. Anteriorment, Mourinho ja ha introduït dos canvis al terreny de joc (Lass per Ozil a la mitja part, i Arbeloa per Marcelo al minut 60). Tot i el domini blaugrana, faltava alguna cosa, algo que fes passar el partit a la història, algo que permetés gravar a les retines i memòries dels barcelonistes el partit d'avui. I aquesta cosa ha arribat al minut 91, quan Bojan ha centrat una pilota des de la banda dreta i després d'un intent fallit d'Iniesta per enviar la pilota al fons de la xarxa, Jeffren ha aconseguit marca el cinquè i històric gol de la nit. El gol ha provocat un esclat d'alegria en els jugadors, que han fet una gran pinya a la banqueta, i en el públic, que des del 1994 no gaudia d'un partit tan bo a l'estadi. 5-0, un rasultat històric per un partit històric. L'alegria, però, no ha pogut ser completa, i com sempre ha hagut d'aparèixer el típic estúpid que ho ha engegat tot a dida. Avui li ha tocat a l'andalús Sergio Ramos, que ha demostrat la seva falta total de fair-play a l'etzibar una patada fora de temps al pobre Messi. La jugada ha provocat una altra tangana, en la que el mateix Ramos ha donat un cop a la cara al capità blaugrana Carles Puyol i un altre al seu "amic" de la selecció Xavi Hernández. L'andalús ha acabat expulsat, i la federació hauria de demostrar mà dura i aplicar una sanció exemplar per la lamentable falta d'esportivitat mostrada pel jugador blanc. També haurien de revisar l'acció de CR7 amb Guardiola, ja que no pot ser que un jugador empenyi un entrenador i es quedi sense sanció.
La falta d'esportivitat blanca, però, no ha desvalgut l'espectacular triomf blaugrana, que ha aconseguit un resultat històric en el que molts catalogaven de partit del segle. Costarà oblidar aquest partit, i de fet, com a dit el mateix Guardiola, i com va dir amb el 2-6 de fa dos anys, aquest és un d'aquells partits que assaborirem millor amb el pas del temps.
Només falta dir FELICITATS BARÇA!
diumenge, 28 de novembre del 2010
CIU guanya i el PPC s'apunta la victòria
Les eleccions al Parlament de Catalunya ja s'han celebrat i els resultats han estat els esperats. S'han confirmat la victòria de CIU (que ha guanyat totes les eleccions celebrades a Catalunya de del 1980 tot i no governar en tots els mandats), les devallades de PSC i ERC, l'augment del PPC i l'entrada amb força de Solidaritat Catalana per la Independència (SI). Amb quasi bé el 100% de l'escrutini realitzat, CIU es proclama vencedor de les eleccions, el PSC es manté en la segona posició, però molt lluny dels convergents, el PPC es confirma com la tercera força a Catalunya, i ICV i ERC es queden amb la quarta i cinquena plaça respectivament. SI ha entrat com a sisena força del govern amb quatre escons, i Ciutadans queda relegada a la setena posició, amb tres escons.
Un altre dels aspectes destacats ha sigut el de la participació, i és que amb el precedent de les últimes generals on només va anar a votar un 40% de la població, l'abstenció en les eleccions catalanes preocubava, i molt, als candidats. Però lluny de caure en desgràcia, la participació en aquestes darreres eleccions ha estat de més d'un 60%, resultats que s'han catalogat de molt positius, sobretot tenint en compte els últims precedents.
En els parlaments dels diferents candidats tampoc hi ha hagut grans sorpreses. El líder del PSC, José Montilla, ha reconegut esportivament la derrota enfront la clara victòria dels convergents, i ha anunciat que ja no serà el candidat per a les properes eleccions catalanes que se celebraran, en principi, d'aquí a quatre anys. Joan Puigcercós, líder d'Esquerra, també ha reconegut la derrota, tot i que ha deixat clar que no ha estat una victòria de la dreta, sinó una victòria del catalanisme, i ha llençat els primers missatges de suport a CIU per tal d'intentar aconseguir un lloc de privilegi al govern. Joan Herrera, per la seva banda, ha celebrat la quarta posició aconseguida per ICV, destacant la feina d'aquests últims anys i la que encara han de duur a terme els propers quatre anys. Albert Rivera, líder de Ciutadans, ha celebrat també l'haver pogut mantenir els tres escons aconseguits en les últimes eleccions. Joan Laporta, ex-president del Barça i líder de la nova força entrant al Parlament, SI, ha agraït als votants el seu suport, i ha destacat que aquests es decantéssin per un partit "autènticament independentista". La intervenció més sorprenent, potser, ha estat la de la líder del PPC, Alicia Sánchez-Camacho, que no ha dubtat en apuntar-se una victòria que no ha estat per ella. És cert que el PPC ha aconseguit un resultat històric en aquestes eleccions (el número més alt d'escons des de les primeres eleccions el 1980), però d'aquí a dir que el canvi a Espanya ha començat aquesta nit a Catalunya, potser és passar-se. És cert, també, que és un fet destacable que el PPC s'hagi erigit com la tercera força política catalana, però s'hauria d'analitzar els resultats per determinar si és més mèrit seu o demèrit de partits com el PSC o ERC. El que tampoc pot ser, és que Sánchez-Camacho digui que podran complir el seu programa electoral, per si no ho sap, les eleccions les ha guanyat Artur Mas, candidat de CIU. Així doncs, és comprensible l'alegria de la líder popular, però que no se li pugi la glòria al cap, que encara li queda molt camí per recórrer si vol fer complir unes lleis tant anti-catalanistes a Catalunya. Finalment, el vencedor de les eleccions, el convergent Artur Mas, ha tingut paraules d'elogi per a tots aquells que l'han ajudat a proclamar-se vencedor dels comicis i s'ha felicitat a ell, i també al partit, per aquesta "gran victòria". Mas, per acabar amb l'acte de celebració, ha sortit al balcó de l'hotel Majestic de Barcelona per agrair als presents el seu suport.
Així doncs, unes altres eleccions han passat, i ara només falta veure si els ciutadans han escollit, heu escollit, hem escollit, la opció correcte, la opció que ens tregui de la crisi, la opció que compleixi la seva paraula. Això, amics meus, només ho sabrem d'aquí a quatre anys, amb unes noves eleccions. Bona nit i bona sort.
Un altre dels aspectes destacats ha sigut el de la participació, i és que amb el precedent de les últimes generals on només va anar a votar un 40% de la població, l'abstenció en les eleccions catalanes preocubava, i molt, als candidats. Però lluny de caure en desgràcia, la participació en aquestes darreres eleccions ha estat de més d'un 60%, resultats que s'han catalogat de molt positius, sobretot tenint en compte els últims precedents.
En els parlaments dels diferents candidats tampoc hi ha hagut grans sorpreses. El líder del PSC, José Montilla, ha reconegut esportivament la derrota enfront la clara victòria dels convergents, i ha anunciat que ja no serà el candidat per a les properes eleccions catalanes que se celebraran, en principi, d'aquí a quatre anys. Joan Puigcercós, líder d'Esquerra, també ha reconegut la derrota, tot i que ha deixat clar que no ha estat una victòria de la dreta, sinó una victòria del catalanisme, i ha llençat els primers missatges de suport a CIU per tal d'intentar aconseguir un lloc de privilegi al govern. Joan Herrera, per la seva banda, ha celebrat la quarta posició aconseguida per ICV, destacant la feina d'aquests últims anys i la que encara han de duur a terme els propers quatre anys. Albert Rivera, líder de Ciutadans, ha celebrat també l'haver pogut mantenir els tres escons aconseguits en les últimes eleccions. Joan Laporta, ex-president del Barça i líder de la nova força entrant al Parlament, SI, ha agraït als votants el seu suport, i ha destacat que aquests es decantéssin per un partit "autènticament independentista". La intervenció més sorprenent, potser, ha estat la de la líder del PPC, Alicia Sánchez-Camacho, que no ha dubtat en apuntar-se una victòria que no ha estat per ella. És cert que el PPC ha aconseguit un resultat històric en aquestes eleccions (el número més alt d'escons des de les primeres eleccions el 1980), però d'aquí a dir que el canvi a Espanya ha començat aquesta nit a Catalunya, potser és passar-se. És cert, també, que és un fet destacable que el PPC s'hagi erigit com la tercera força política catalana, però s'hauria d'analitzar els resultats per determinar si és més mèrit seu o demèrit de partits com el PSC o ERC. El que tampoc pot ser, és que Sánchez-Camacho digui que podran complir el seu programa electoral, per si no ho sap, les eleccions les ha guanyat Artur Mas, candidat de CIU. Així doncs, és comprensible l'alegria de la líder popular, però que no se li pugi la glòria al cap, que encara li queda molt camí per recórrer si vol fer complir unes lleis tant anti-catalanistes a Catalunya. Finalment, el vencedor de les eleccions, el convergent Artur Mas, ha tingut paraules d'elogi per a tots aquells que l'han ajudat a proclamar-se vencedor dels comicis i s'ha felicitat a ell, i també al partit, per aquesta "gran victòria". Mas, per acabar amb l'acte de celebració, ha sortit al balcó de l'hotel Majestic de Barcelona per agrair als presents el seu suport.
Així doncs, unes altres eleccions han passat, i ara només falta veure si els ciutadans han escollit, heu escollit, hem escollit, la opció correcte, la opció que ens tregui de la crisi, la opció que compleixi la seva paraula. Això, amics meus, només ho sabrem d'aquí a quatre anys, amb unes noves eleccions. Bona nit i bona sort.
dissabte, 27 de novembre del 2010
La truita girada ja no està tan bona
Des de ben petits els pares, els nostres grans educadors, ens han ensenyat lliçons molt importants per a la vida. Compartir, estimar, ser generós. I també ens han ensenyat que no em de fer als altres allò que no ens agrada que ens facin. Doncs bé, sembla que hi ha algú a qui no li ha servit de res aquest aprenentatge. No pots fer als altres el que no vols que et facin, però és que a sobre, si ho fas i t'he la tornen, el que tampoc pots fer és queixar-te.
Posem-nos en situació. Al principi de la temporada de la Lliga BBVA, l'Sporting de Gijón visitava el Camp Nou, estadi del Barça, un autèntic fortí. El partit es jugava entre setmana, i el mateix dissabte, l'Sporting revia el València a casa, un partit també complicat, però jugant a casa, més factible de guanyar. L'entrenador dels asturians, Manolo Preciado, va decidir fer canvis a l'onze inicial, concretament vuit, per tal de reservar homes per al següent partit, atesa la dificultat d'extreure un resultat positiu del Camp Nou si ets un dels equips amb menys pressupost de la lliga i jugues contra el que és per molts el millor equip del món. El partit va acabar, és clar, amb victòria blaugrana per 1 a 0 amb gol de Villa. Aquest partit, que no havia de passar a la història, va saltar a les primeres planes dels diaris esportius per culpa de les declaracions d'un personatge que ni tan sols havia participat en el parit. José Mourinho, l'excèntric entrenador del Madrid, va insinuar que l'Sporting s'havia deixat perdre al Camp Nou, i va seguir dient que si els equips seguien regalant punts al Barça guanyar la lliga seria molt difícil pel Madrid. Aquestes crítiques no van sentar gens bé, ni en el club blaugrana, que sempre respecta els rivals, i encara menys en l'equip del senyor Preciado, que en la prèvia del partit contra Madrid va explotar i va llençar crítiques molt ferotges a l'entrenador portuguès merengue. La lluita verbal entre tots dos entrenadors va fer que la LFP, màxim organisme de la lliga, hagués de donar un cop d'atenció als dos entrenadors.
Però el millor ve ara. El passat dimarts dia 23, el Madrid s'enfrontava a l'Ajax en Champions, i Mourinho, amb el parit decidit (0-4 pels madridistes) va ordenar als jugadors Sergio Ramos i Xabi Alonso que s'autoexpulséssin per tal de passar nets a vuitens de final, ronda que fa sis anys que no aconsegueix passar el Reial Madrid. Aquesta acció del portuguès va aixecar moltes crítiques entre els entesos del futbol, alguns defensaven l'acció però no les formes (les imatges mostren clarament les ordres que dona), altres critiquen només que ho negués tot en roda de premsa quan les imatges el deixen en evidència, i altres critiquen del tot l'acció en general. Doncs bé, un dels entrenadors que no els va sembla bé aquesta acció és el míster francès de l'Arsenal, Arséne Wegner, que ha declarat recentment que les autoexpulsions de Ramos i Alonso són antiesportives. Davant les crítiques del seu company de professió, Mourinho ha respost en les últimes hores que Wegner s'hauria de preocupar del seu equip i deixar estar el Madrid.
Quina coincidència, no? Fa uns mesos era Mourinho qui opinava de les decisions esportives dels altres clubs i ningú li podia dir res perquè Mourinho sempre té la raó, però ara és un altre entrenador qui critica les formes de l'entrenador portuguès i aquest surt dient que es preocupin pel seus equips. Doncs tu també Mourinho, preocupat del teu equip i deixa estar els altres clubs.
No facis als altres el que no t'agrada que et facin a tu, i si ho fas, després no et quixis quan te la tornin.
Posem-nos en situació. Al principi de la temporada de la Lliga BBVA, l'Sporting de Gijón visitava el Camp Nou, estadi del Barça, un autèntic fortí. El partit es jugava entre setmana, i el mateix dissabte, l'Sporting revia el València a casa, un partit també complicat, però jugant a casa, més factible de guanyar. L'entrenador dels asturians, Manolo Preciado, va decidir fer canvis a l'onze inicial, concretament vuit, per tal de reservar homes per al següent partit, atesa la dificultat d'extreure un resultat positiu del Camp Nou si ets un dels equips amb menys pressupost de la lliga i jugues contra el que és per molts el millor equip del món. El partit va acabar, és clar, amb victòria blaugrana per 1 a 0 amb gol de Villa. Aquest partit, que no havia de passar a la història, va saltar a les primeres planes dels diaris esportius per culpa de les declaracions d'un personatge que ni tan sols havia participat en el parit. José Mourinho, l'excèntric entrenador del Madrid, va insinuar que l'Sporting s'havia deixat perdre al Camp Nou, i va seguir dient que si els equips seguien regalant punts al Barça guanyar la lliga seria molt difícil pel Madrid. Aquestes crítiques no van sentar gens bé, ni en el club blaugrana, que sempre respecta els rivals, i encara menys en l'equip del senyor Preciado, que en la prèvia del partit contra Madrid va explotar i va llençar crítiques molt ferotges a l'entrenador portuguès merengue. La lluita verbal entre tots dos entrenadors va fer que la LFP, màxim organisme de la lliga, hagués de donar un cop d'atenció als dos entrenadors.
Però el millor ve ara. El passat dimarts dia 23, el Madrid s'enfrontava a l'Ajax en Champions, i Mourinho, amb el parit decidit (0-4 pels madridistes) va ordenar als jugadors Sergio Ramos i Xabi Alonso que s'autoexpulséssin per tal de passar nets a vuitens de final, ronda que fa sis anys que no aconsegueix passar el Reial Madrid. Aquesta acció del portuguès va aixecar moltes crítiques entre els entesos del futbol, alguns defensaven l'acció però no les formes (les imatges mostren clarament les ordres que dona), altres critiquen només que ho negués tot en roda de premsa quan les imatges el deixen en evidència, i altres critiquen del tot l'acció en general. Doncs bé, un dels entrenadors que no els va sembla bé aquesta acció és el míster francès de l'Arsenal, Arséne Wegner, que ha declarat recentment que les autoexpulsions de Ramos i Alonso són antiesportives. Davant les crítiques del seu company de professió, Mourinho ha respost en les últimes hores que Wegner s'hauria de preocupar del seu equip i deixar estar el Madrid.
Quina coincidència, no? Fa uns mesos era Mourinho qui opinava de les decisions esportives dels altres clubs i ningú li podia dir res perquè Mourinho sempre té la raó, però ara és un altre entrenador qui critica les formes de l'entrenador portuguès i aquest surt dient que es preocupin pel seus equips. Doncs tu també Mourinho, preocupat del teu equip i deixa estar els altres clubs.
No facis als altres el que no t'agrada que et facin a tu, i si ho fas, després no et quixis quan te la tornin.
dimecres, 17 de novembre del 2010
Jocs electorals
La camapanya electoral ja ha començat oficialment. Els partits presenten els seus programes, els líders s'ataquen uns als altres, i el poble presencia expectant les evolucions abans de les eleccions. Un dels temes més destacats d'aquestes eleccions, a part de temes habituals com la independència o l'autonomia econòmica, és el de la immigració. Els partits es posicionen en un bàndol o un altre, alguns creuen que poden ser importants per a la recuperació econòmica, altres creuen que fins i tot se'ls hauria de deixar votar, i altres creuen que els il·legals no tenen cap dret a quedar-se en territori català.
Aquest és el cas del PPC, que amb Alícia Sánchez-Camacho al capdavant, defensa la repatriació dels immigrants sense papers als seus països d'origen. La veritat és que PPC i immigració són dos conceptes oposats. Prova d'això n'és la demanda que han presentat contra el líder del partit a Badalona, on se l'acusa de repartir propaganda fomentant l'odi cap als immigrants romanesos, titllant-los de violents i perillosos. Però tot i aquestes acusacions, fonamentades amb proves, les mateixes butlletes propagandístiques, la líder del PPC, Sánchez-Camacho, està protagonitzant una defensa aferrissada del seu company de partit, acompanyant-lo, fins i tot, al judici que es va celebrar fa unes setmanes. Aquest, malhauradament, no ha estat l'últim capítol on es relaciona immigració amb Partit Popular Català.
L'últim cas, un joc on la presidenta del PPC ha d'eliminar immigrants i independentistes llançant-los bombetes. El joc, que ha estat elaborat per voluntaris de les joventuts populars, es pot trobar a la pàgina web del partit, i ja ha despertat moltes crítiques entre els membres d'altres partits, que han demanat que es retiri immediatament el joc. Per la seva banda, Alícia Sánchez-Camacho ha afirmat que el joc no és cap atemptat contra els immigrants, i que només es tracta d'eliminar el problema de la immigració mitjançant "bones idees", d'aquí que s'utilitzin bombetes.
Aquesta, doncs, és l'última polèmica on s'ha vist involucrat el PPC d'Alícia Sánchez-Camacho, que continua tirant pilotes fora.
Aquest és el cas del PPC, que amb Alícia Sánchez-Camacho al capdavant, defensa la repatriació dels immigrants sense papers als seus països d'origen. La veritat és que PPC i immigració són dos conceptes oposats. Prova d'això n'és la demanda que han presentat contra el líder del partit a Badalona, on se l'acusa de repartir propaganda fomentant l'odi cap als immigrants romanesos, titllant-los de violents i perillosos. Però tot i aquestes acusacions, fonamentades amb proves, les mateixes butlletes propagandístiques, la líder del PPC, Sánchez-Camacho, està protagonitzant una defensa aferrissada del seu company de partit, acompanyant-lo, fins i tot, al judici que es va celebrar fa unes setmanes. Aquest, malhauradament, no ha estat l'últim capítol on es relaciona immigració amb Partit Popular Català.
L'últim cas, un joc on la presidenta del PPC ha d'eliminar immigrants i independentistes llançant-los bombetes. El joc, que ha estat elaborat per voluntaris de les joventuts populars, es pot trobar a la pàgina web del partit, i ja ha despertat moltes crítiques entre els membres d'altres partits, que han demanat que es retiri immediatament el joc. Per la seva banda, Alícia Sánchez-Camacho ha afirmat que el joc no és cap atemptat contra els immigrants, i que només es tracta d'eliminar el problema de la immigració mitjançant "bones idees", d'aquí que s'utilitzin bombetes.
Aquesta, doncs, és l'última polèmica on s'ha vist involucrat el PPC d'Alícia Sánchez-Camacho, que continua tirant pilotes fora.
dimecres, 10 de novembre del 2010
Teoria de "malalts"
Ja porto uns quants dies malalt, tres per ser exactes, i al contrari del que pugui pensar la gent, no és divertit quedar-se a casa, no almenys si et fa mal tot el cos. Tampoc és veritat que estar malalt sigui guai perquè no vas a classe, les coses ja no són així. Quan estudies una cosa que t'agrada, en el meu cas perdiosme, posar-te malalt és una tocada de nasos, i no ho dic perquè aquest blog el llegeixen els meus profes i així pensen "mira quin noi més aplicat, que no li agrada saltarse classe", ho dic perquè realment ho penso. Puc afirmar a viva veu que no m'agrada saltar-me les classes de la uni, ara que estic estudiant el que m'agrada, per què me les hauria de saltar?
A més a més, quan estàs malalt, no tens ganes de fer res, ni tan sols et ve de gust mirar la televisió o jugar a les videoconsoles, així que diambules per casa com un zombi, amb cara de son i arrossegant els peus. L'únic que pots fer és pensar...o dormir. Normalment apostaria més per la segona opció. Dormir. Quin gran plaer. Però un cop ja has dormit tot el que havies de dormir, què et queda? Doncs si tens predisposició, pots pensar. Pensar sobrequalsevol cosa. La vida. La universitat. Els amics. Les nòvies o els nòvios (això depen dels gustos). O inclús pots elaborar teories interessants, com és el meu cas.
Jo estava en fase zombi per casa, passejant-me amunt i avall sense sentit ni direcció, i llavors vaig veure un llibre, El Senyor dels Anells, de J. R. R. Tolkien. Quina gran història, quins personatges tan ben definits, quins paisatges descrits fins l'últim detall. La veritat és que no m'he arribat a llegir els llibres, només he vist les pel·lícules, però la gent que conec que se'ls ha llegit em diu que estan molt millor els llibres, així que potser quan tingui temps els llegiré amb deteniment. Però aquest no és el cas. Veure aquell llibre a l'estanteria em va fer pensar. Un llibre on s'enfronten diferents races d'un amteix mapa, on un senyor obscur té per desig sotmetre la resta de races sota el seu domini, on l'aliança entre algunes civilitzacions és vital per assolir l'objectiu de sobreviure. A mi aquesta història em sonava, però de què? On havia escoltat abans aquells fets? Això em va fer reflexionar, vaig donar moltes voltes dins del meu cap, recorrent els meus, encara escassos, coneixements. Finalment vaig trobar la solució, però realment era possible? Vaig anar a mirar la data de la primera edició del llibre per veure si era possible aquella "coincidència". 1954. Era possible, però només una teoria.
La teoria. Una mica esbojarrada a primer cop d'ull. Però les coincidències que hi vaig trobar em van portar a formular-la. Podia ser que El Senyor dels Anells, de J. R. R. Tolkien estigués basat en la Segona Guerra Mundial? Per falta de similituds no serà.
Per començar tenim les parts implicades, Mordor podria ser perfectament l'alter ego de l'Alemanya nazi, territoris governats per personatges obscurs (Sauron i Hitler) amb afany de dominar la resta d'éssers vius per sobreposar el seu domini i la seva raça. Gondor té similituds amb l'Europa central (França i Anglaterra), per la proximitat amb els enemics, i pel fet que són els primers en patir la duresa de les forces enemigues. Rohan exerceix el paper dels Estats Units, gran aliat amb certs dubtes al principi, però que s'acab fent fort i poderós per poder combatre els enemics. I finalment Isengard, que guarda certes similituds amb el Japó, territoris a priori aliats, però que s'caben passant al bàndol obscur. També podem trobar similituds en algunes de les batalles. Per exemple, la batalla de l'Abisme de Helm, on Rohan es veu sorprès per l'exèrcit d'Isengard, manté una relació amb l'atac dels japonesos sobre Pearl Harbor. La contraofensiva de Rohan sobre Isengard amb l'ajuda dels Ents, pot mantenir semblances amb el contraatac americà sobre les illes japoneses que recordem va acabar amb el llençament de les bombes atòmiques. I ja per acabar, podriem inclús dir que la batalla final davant de Minas Tirith, on Rohan apareix a l'últim moment per salvar Gondor, manté semblances amb el desambarcament de Normandia.
Així doncs, aquesta és la teoria que he pogut desenvolupar mentre he estat malalt. Una simple teoria, ho sé. Una teoria que probablement no es pugui confirmar, també ho sé. Però si més no, una teoria interessant sobre El Senyor dels Anells.
A més a més, quan estàs malalt, no tens ganes de fer res, ni tan sols et ve de gust mirar la televisió o jugar a les videoconsoles, així que diambules per casa com un zombi, amb cara de son i arrossegant els peus. L'únic que pots fer és pensar...o dormir. Normalment apostaria més per la segona opció. Dormir. Quin gran plaer. Però un cop ja has dormit tot el que havies de dormir, què et queda? Doncs si tens predisposició, pots pensar. Pensar sobrequalsevol cosa. La vida. La universitat. Els amics. Les nòvies o els nòvios (això depen dels gustos). O inclús pots elaborar teories interessants, com és el meu cas.
Jo estava en fase zombi per casa, passejant-me amunt i avall sense sentit ni direcció, i llavors vaig veure un llibre, El Senyor dels Anells, de J. R. R. Tolkien. Quina gran història, quins personatges tan ben definits, quins paisatges descrits fins l'últim detall. La veritat és que no m'he arribat a llegir els llibres, només he vist les pel·lícules, però la gent que conec que se'ls ha llegit em diu que estan molt millor els llibres, així que potser quan tingui temps els llegiré amb deteniment. Però aquest no és el cas. Veure aquell llibre a l'estanteria em va fer pensar. Un llibre on s'enfronten diferents races d'un amteix mapa, on un senyor obscur té per desig sotmetre la resta de races sota el seu domini, on l'aliança entre algunes civilitzacions és vital per assolir l'objectiu de sobreviure. A mi aquesta història em sonava, però de què? On havia escoltat abans aquells fets? Això em va fer reflexionar, vaig donar moltes voltes dins del meu cap, recorrent els meus, encara escassos, coneixements. Finalment vaig trobar la solució, però realment era possible? Vaig anar a mirar la data de la primera edició del llibre per veure si era possible aquella "coincidència". 1954. Era possible, però només una teoria.
La teoria. Una mica esbojarrada a primer cop d'ull. Però les coincidències que hi vaig trobar em van portar a formular-la. Podia ser que El Senyor dels Anells, de J. R. R. Tolkien estigués basat en la Segona Guerra Mundial? Per falta de similituds no serà.
Per començar tenim les parts implicades, Mordor podria ser perfectament l'alter ego de l'Alemanya nazi, territoris governats per personatges obscurs (Sauron i Hitler) amb afany de dominar la resta d'éssers vius per sobreposar el seu domini i la seva raça. Gondor té similituds amb l'Europa central (França i Anglaterra), per la proximitat amb els enemics, i pel fet que són els primers en patir la duresa de les forces enemigues. Rohan exerceix el paper dels Estats Units, gran aliat amb certs dubtes al principi, però que s'acab fent fort i poderós per poder combatre els enemics. I finalment Isengard, que guarda certes similituds amb el Japó, territoris a priori aliats, però que s'caben passant al bàndol obscur. També podem trobar similituds en algunes de les batalles. Per exemple, la batalla de l'Abisme de Helm, on Rohan es veu sorprès per l'exèrcit d'Isengard, manté una relació amb l'atac dels japonesos sobre Pearl Harbor. La contraofensiva de Rohan sobre Isengard amb l'ajuda dels Ents, pot mantenir semblances amb el contraatac americà sobre les illes japoneses que recordem va acabar amb el llençament de les bombes atòmiques. I ja per acabar, podriem inclús dir que la batalla final davant de Minas Tirith, on Rohan apareix a l'últim moment per salvar Gondor, manté semblances amb el desambarcament de Normandia.
Així doncs, aquesta és la teoria que he pogut desenvolupar mentre he estat malalt. Una simple teoria, ho sé. Una teoria que probablement no es pugui confirmar, també ho sé. Però si més no, una teoria interessant sobre El Senyor dels Anells.
diumenge, 7 de novembre del 2010
Montilla i el Barça-Madrid
Es coneixia des de feia temps la data del clàssic, del millor partit de l'any, del millor partit del segle. Però sembla que això no importava gaire a José Montilla, l'encara president de la Generalitat, quan va determinar que el dia de les eleccions seria el mateix dia del Barça-Madrid.
Ningú va entendre aleshores l'elecció del 28-N ni níngú l'enten encara. La diferència, però, és que quan va quedar clarificada la data de les eleccions, encara faltaven dos mesos per arribar-hi. Ara, que ja falta menys d'un mes, comença a crèixer la preocupació, i al contrari del que voldrien els polítics, aquesta no creix perquè la gent no pugui anar a votar, sinó que ho fa perquè milers de persones encara no saben si podran veure o seguir el partit. Montilla, que sabia perfectament que el dia del clàssic era el 28-N, no es va preocupar per un poble, el seu poble, que, per molt que a alguns no agradi, prefereix seguir un Barça-Madrid que no pas unes eleccions. És ara, a falta de menys d'un mes, que la gent es pregunta, podré seguir el partit o hauré d'anar a la mesa electoral? Podré cantar els gols del Barça o hauré de contar vots? Podré patir i cridar o hauré d'aguantar l'avorriment d'estar-me tot un dia assgut a la mateixa taula? Doncs bé, totes aquestes preguntes tenen un sol culpable, el President. Perquè és ell qui decideix quan se celebren les eleccions, i és ell qui va decidir que les eleccions coincidissin amb el gran partit. Potser és que Montilla té ganes de demostrar que en el fons, la política té més pes que el futbol (si és així, el més segur és que surti perdent) o potser és que vol demostrar que futbol i política són compatibles. Però ho són?
La veritat és que des d'un punt de vista informatiu, la coincidència d'aquests dos actes, unes eleccions i un partit de futbol com aquest, poden provocar molts problemes. Per una banda, la realització de programes paral·lels, ja que d'un Barça-Madrid no se'n parla només durant el partit, se'n parla durant setmanes, i la campanya electoral no para (no ho fa ni quan no hi ha eleccions convocades). Per l'altra, i la més greu, el conflicte que es pot produir el mateix 28-N. Perquè a les 21 hores d'aquest diumenge, quan el partit hagi començat i el recompte de vots estigui finalitzant, els periodistes què han de prioritzar, un gol de Messi al minut 23 o la proclama del guanyador de les eleccions? Mirant-ho fredament, diríem que el resultat de les eleccions, però en la societat que vivim, és possible que algú prefereixi escoltar el Mas (més que probablement el guanyador de les eleccions) abans que sentir en Pou o en Puyal emocionar-se pel gol de Messi?
Així doncs, la temeritat del President Montilla ha creat un debat entre la gent, que ha de triar què és més important, si unes eleccions, que ho són però es fan pesades o el partit més interessant del segle, que desperta tantes i tantes passions.
Ningú va entendre aleshores l'elecció del 28-N ni níngú l'enten encara. La diferència, però, és que quan va quedar clarificada la data de les eleccions, encara faltaven dos mesos per arribar-hi. Ara, que ja falta menys d'un mes, comença a crèixer la preocupació, i al contrari del que voldrien els polítics, aquesta no creix perquè la gent no pugui anar a votar, sinó que ho fa perquè milers de persones encara no saben si podran veure o seguir el partit. Montilla, que sabia perfectament que el dia del clàssic era el 28-N, no es va preocupar per un poble, el seu poble, que, per molt que a alguns no agradi, prefereix seguir un Barça-Madrid que no pas unes eleccions. És ara, a falta de menys d'un mes, que la gent es pregunta, podré seguir el partit o hauré d'anar a la mesa electoral? Podré cantar els gols del Barça o hauré de contar vots? Podré patir i cridar o hauré d'aguantar l'avorriment d'estar-me tot un dia assgut a la mateixa taula? Doncs bé, totes aquestes preguntes tenen un sol culpable, el President. Perquè és ell qui decideix quan se celebren les eleccions, i és ell qui va decidir que les eleccions coincidissin amb el gran partit. Potser és que Montilla té ganes de demostrar que en el fons, la política té més pes que el futbol (si és així, el més segur és que surti perdent) o potser és que vol demostrar que futbol i política són compatibles. Però ho són?
La veritat és que des d'un punt de vista informatiu, la coincidència d'aquests dos actes, unes eleccions i un partit de futbol com aquest, poden provocar molts problemes. Per una banda, la realització de programes paral·lels, ja que d'un Barça-Madrid no se'n parla només durant el partit, se'n parla durant setmanes, i la campanya electoral no para (no ho fa ni quan no hi ha eleccions convocades). Per l'altra, i la més greu, el conflicte que es pot produir el mateix 28-N. Perquè a les 21 hores d'aquest diumenge, quan el partit hagi començat i el recompte de vots estigui finalitzant, els periodistes què han de prioritzar, un gol de Messi al minut 23 o la proclama del guanyador de les eleccions? Mirant-ho fredament, diríem que el resultat de les eleccions, però en la societat que vivim, és possible que algú prefereixi escoltar el Mas (més que probablement el guanyador de les eleccions) abans que sentir en Pou o en Puyal emocionar-se pel gol de Messi?
Així doncs, la temeritat del President Montilla ha creat un debat entre la gent, que ha de triar què és més important, si unes eleccions, que ho són però es fan pesades o el partit més interessant del segle, que desperta tantes i tantes passions.
dimecres, 27 d’octubre del 2010
Realitat? No gràcies, prefereixo l'objectivitat
Últimament, i la veritat encara no se sap ben bé per què, s'està parlant molt de la cadena de televisió Intereconomia.
Ja sigui pel programa Punto Pelota, on els contertulians es dediquen única i exclusivament a criticar el Barça o qualsevol cosa relacionada amb el conjunt blaugrana, fet que no resulta extrany ja que de sis tertulians que són, només un defensa els interessos barcelonistes, i quan hi és. I que fins i tot ha arribat a tal punt d'irritabilitat, qua s'han guanyat un lloc, merescut, al programa d'humor Crackòvia, de TV3. O ja sigui per les estelars aparicions dels contertulians dels diferents programes de la cadena a l'altre programa d'humor estrella de TV3, l'APM? Però el fet és que Intereconomia ha aconseguit estar en boca de tots, ja sigui com a defensors o com a crítics.
Doncs bé, endinsat en "l'auge" de la cadena, avui a la nit (dimecres 27) m'he disposat a mirar el programa El gato al agua. I quina ha estat la meva sorpresa quan, vés per on, en aquest programa només se sap criticar la feina del govern. Bé, normalment també es critica el paper de Catalunya, però suposo que el fet que avui assistís al "debat" la candidata catalana del PP Alicia Sánchez Camacho, ha propiciat que els insults a Catalunya no fessin acte de presència al plató del programa.
La sorpresa més gran me l'he endut quan tot esperant la intervenció de tots els contertulians, per tal de conèixer les diferents postures davant els recents canvis del govern central, i sobretot, conèixer la seva opinió després de la primera aparició del nou flamant vicepresident del govern Rubalcaba davant els parlamentaris, m'he fixat en què tots defensaven una mateixa postura. Quin atractiu pot tenir per un programa de debat que tots els seus contertulians defensin una mateixa idea? Doncs la veritat, no en té cap. Perquè això és com intentar fer un col·loqui sobre un llibre, i convidar a parlar l'escriptor i l'editor del llibre, només et diran coses bones del llibre, i no s'oferiria una visió objectiva al lector. Doncs amb aquest programa passa exactament el mateix, es convida un grup de gent a criticar el govern i defensar tots la mateixa postura, sense oferir ni una mica d'objectivitat als espectadors.
I algú pot pensar que total, aquest programa només el mira la gent que pensa igual que els tertulians, una idea que es confirma si ens fixem en els missatges que s'envien durant el programa, missatges com "seguro que los masones y ZP subvencionaron a eta y los moros por lo del 11-M". Un missatge que no només confirma la teoria inicial, sinó que a més a més, no deixa en gaire bon lloc els teleespectadors del programa, que amb missatges d'aquest nivell demostren el seu "alt grau" de cultura, un altre dels problemes d'aquest país, però que no és moment de discutir.
Així doncs, ens hauriem de plantejar si és bo gaudir de programes tan subjectius en una societat que ja té prou problemes com perquè a sobre algú es dediqui a falsejar la realitat, tot i saber que d'aquesta manera encara es poden crear més conflictes.
PRECEDENTS
En aquest mateix programa, ja fa un temps, van convidar una noia perquè expressés la seva opinió sobre l'educació a Catalunya, en una època en què des d'Espanya es criticava la suposada imposició del català a les aules.
Doncs bé, va resultar que aquesta noia havia anat a la mateixa escola que jo, i possiblement per això em va fer mal escoltar els comentaris que va oferir a la resta de l'Estat sobre el meu centre educatiu. Suposo que si hagués anat a una altra escola, m'haguésssin fet ràbia els seus comentaris, però no l'hi hagués donat més importància, però que anés a la meteixa escola que jo, va fer que em fes especialment mal quan afirmava amb rotunditat que a la primaria els nens et traduïen el nom i els professors et feien fora de classe si no parlaves en català, que a la secundària t'obligaven a tocar Els segadors o l'himne del Barça amb la flauta o que al batxillerat només s'explicava la història des del punt de vista de Catalunya (això últim és cert, però si vols escoltar la història des de l'altre punt de vista, amb tots els respectes, vés a Madrid o Extremadura). i escoltar aqeulles paraules em va fer mal, perquè jo sé que no és veritat res del que va dir aquesta noia.
Ja sigui pel programa Punto Pelota, on els contertulians es dediquen única i exclusivament a criticar el Barça o qualsevol cosa relacionada amb el conjunt blaugrana, fet que no resulta extrany ja que de sis tertulians que són, només un defensa els interessos barcelonistes, i quan hi és. I que fins i tot ha arribat a tal punt d'irritabilitat, qua s'han guanyat un lloc, merescut, al programa d'humor Crackòvia, de TV3. O ja sigui per les estelars aparicions dels contertulians dels diferents programes de la cadena a l'altre programa d'humor estrella de TV3, l'APM? Però el fet és que Intereconomia ha aconseguit estar en boca de tots, ja sigui com a defensors o com a crítics.
Doncs bé, endinsat en "l'auge" de la cadena, avui a la nit (dimecres 27) m'he disposat a mirar el programa El gato al agua. I quina ha estat la meva sorpresa quan, vés per on, en aquest programa només se sap criticar la feina del govern. Bé, normalment també es critica el paper de Catalunya, però suposo que el fet que avui assistís al "debat" la candidata catalana del PP Alicia Sánchez Camacho, ha propiciat que els insults a Catalunya no fessin acte de presència al plató del programa.
La sorpresa més gran me l'he endut quan tot esperant la intervenció de tots els contertulians, per tal de conèixer les diferents postures davant els recents canvis del govern central, i sobretot, conèixer la seva opinió després de la primera aparició del nou flamant vicepresident del govern Rubalcaba davant els parlamentaris, m'he fixat en què tots defensaven una mateixa postura. Quin atractiu pot tenir per un programa de debat que tots els seus contertulians defensin una mateixa idea? Doncs la veritat, no en té cap. Perquè això és com intentar fer un col·loqui sobre un llibre, i convidar a parlar l'escriptor i l'editor del llibre, només et diran coses bones del llibre, i no s'oferiria una visió objectiva al lector. Doncs amb aquest programa passa exactament el mateix, es convida un grup de gent a criticar el govern i defensar tots la mateixa postura, sense oferir ni una mica d'objectivitat als espectadors.
I algú pot pensar que total, aquest programa només el mira la gent que pensa igual que els tertulians, una idea que es confirma si ens fixem en els missatges que s'envien durant el programa, missatges com "seguro que los masones y ZP subvencionaron a eta y los moros por lo del 11-M". Un missatge que no només confirma la teoria inicial, sinó que a més a més, no deixa en gaire bon lloc els teleespectadors del programa, que amb missatges d'aquest nivell demostren el seu "alt grau" de cultura, un altre dels problemes d'aquest país, però que no és moment de discutir.
Així doncs, ens hauriem de plantejar si és bo gaudir de programes tan subjectius en una societat que ja té prou problemes com perquè a sobre algú es dediqui a falsejar la realitat, tot i saber que d'aquesta manera encara es poden crear més conflictes.
PRECEDENTS
En aquest mateix programa, ja fa un temps, van convidar una noia perquè expressés la seva opinió sobre l'educació a Catalunya, en una època en què des d'Espanya es criticava la suposada imposició del català a les aules.
Doncs bé, va resultar que aquesta noia havia anat a la mateixa escola que jo, i possiblement per això em va fer mal escoltar els comentaris que va oferir a la resta de l'Estat sobre el meu centre educatiu. Suposo que si hagués anat a una altra escola, m'haguésssin fet ràbia els seus comentaris, però no l'hi hagués donat més importància, però que anés a la meteixa escola que jo, va fer que em fes especialment mal quan afirmava amb rotunditat que a la primaria els nens et traduïen el nom i els professors et feien fora de classe si no parlaves en català, que a la secundària t'obligaven a tocar Els segadors o l'himne del Barça amb la flauta o que al batxillerat només s'explicava la història des del punt de vista de Catalunya (això últim és cert, però si vols escoltar la història des de l'altre punt de vista, amb tots els respectes, vés a Madrid o Extremadura). i escoltar aqeulles paraules em va fer mal, perquè jo sé que no és veritat res del que va dir aquesta noia.
dimecres, 20 d’octubre del 2010
Líders amb patiment
El Barça ha superat el primer obstacle que se li presentava per fer-se amb el liderat del grup D de la Champions League, guanyant per 2-0 a un combatent Copenhaguen. Amb un Barça que ha mostrat dues cares, Leo Messi s'ha erigit com el líder, en l'aspecte golejador, de l'equip, i ha donat la victòria als homes de Guardiola.
Un Barça de dues cares
La primera part ha estat un monòleg del conjunt català. L'equip de Guardiola ha saltat al camp amb una idea clara, fer-se ràpidament amb el control del partit, i per això el tècnic ha disposat de la següent aliniació, Pinto a la porteria (Valdés ha quedat fora de la convocatòria per problemes estomacals), una defensa de quatre amb Alves i Abidal als laterals i Puyol i Piqué de centrals, i un mig del camp que presentava novetats, la més significativa, l'entrada de Maxwell per Xavi, que ha començat el partit des de la banqueta. Al costat de l'italo-brasiler, Busquets i Mascherano guardant les espatlles de l'equip, i Iniesta a l'altre interior, però amb llibertat de moviments. Com a homes més adelantats, Messi i Villa. Així doncs, Guardiola introduïa un canvi tàctic, i l'equip deixava enrere el 4-3-3 per passar a jugar amb un 4-4-2 amb molta més movilitat. La veritat és que no li ha costat gaire al Barça apoderar-se del match, i les primeres ocacions s'anaven succein, la més perillosa, un xut al travesser de David Villa, que continua negat de cara al gol, tot i que aporta un treball incalculable que ajuda i molt a l'equip. Després de dues ocacions, una de Maxwell, molt participatiu en atac i un altra de Messi finalitzant una combinació entre Iniesta i Alves, ha estat el propi Messi qui amb una canonada potentíssima a aconseguit perforar la porteria danesa. Messi segueix demostrant, partit rere partit, que és un dels golejadors amb més recursos, tant pot superar el porter amb una suau baselina o amb un xut col·locat, com pot enxufar una gardela com la d'aquesta nit. El domini del Barça, per si no era ja prou clar, s'ha accentuat després del gol de l'argentí, fet que s'ha vist reflectit en la possessió (un 70% pel conjunt blaugrana). El joc ofensiu del Barça era irrefutable, però no hagués estat així si no hagués estat per la figura d'un genial Javier Mascherano aquesta nit, amb un recital de com robar pilotes i jugar-la en llarg i en curt amb els seus companys. L'argentí, de només 26 anys però demostrant una gran veterania al centre del camp blaugrana ha trencat avui una mala ratxa que el perseguia des de l'inici de la temporada, i és que avui ha aconseguit la seva primera victòria com a titular, després de precedents com el de l'Hèrcules o el Kazan, saldats amb una derrota i un empat respectivament. La primera part, doncs, s'acabava amb un Barça dominador, sobre un Copnhaguen que mostrava maneres, sempre intentant jugar al toc i sense pilotades llargues, però massa indefens al davant.
A la segona part, però, tot ha canviat, potser perquè el Barça es veia clar dominador del partit, o potser perquè el conjunt danès ha decidit posar-se les piles, però el conjunt blaugrana ha vist com es descontrolava el partit. La reacció danesa ha tingut el seu "premi" al minut 66, amb la ocació més perillosa dels visitants, quan el senegalès N'Doye, després de guanyar-li perfectament l'esquena a Carles Puyol, ha conectat un obús impressionant, que per sort per tots els culers s'ha acabat estavellant contra el travesser de Pinto, convertint-se en el seu millor aliat aquesta nit. El refús ha arribat a Santin, el davanter brasiler, encara no sap ben bé com, amb tota la porteria buida per marcar a plaer, ha enviat la pilota fora amb el cap. Aquesta ha sigut la ocació més clara dels visitants, després d'això, no gaire feina per la defensa blaugrana, Alves ha estat providencial desviant un centre precís a còrner, i Pinto ha estat molt encertat a l'aturar un xut llunyà del capità danès Kvist. Les coses no estaven agradant al tècnic català, que després de veure el descontrol en què s'havia convertit el partit, ha decidit donar entrada a Xavi, encara tocat, i Pedro, i ha retirat del camp a un desafortunat Villa i un batallador Maxwell. Els canvis introduits per Guardiola han fet canviar la dinàmica del joc blaugrana, i és que amb el cervell de l'equip al terreny de joc, és molt més fàcil moure la pilota. I després de molts minuts sense gaudir d'ocacions clares de gol, l'última una rematada de Villa a boca de gol refusada perfectament pel porter, Alves ha tornat a disposar d'una claríssima ocació a l'estavellar, una altra vegada, la pilota contra el pal de la porteria de Wiland. Amb això s'ha arribat ja al temps de descompte, Keita ha substituït Iniesta i el Copenhaven somiava en aprofitar la mínima ocació per igualar el match. Però no han estat els visitant, sinó el Barça, qui al minut 92 i de les botes de Leo Messi una altra vegada, ha aconseguit sentenciar el partit després d'una jugada embolicada amb rebots i un misto d'Abidal, que s'ha acabat convertint en una fantàstica assistència pel jugador argentí, que definitivament ha pogut sentenciar el partit pel conjunt blaugrana.
Villa continua amb la mala ratxa i Messi continua trencant registres
El jugador asturià ha tornat a estar desencertat de cara al gol tot i gaudir de bones ocacions. Al minut 4 ha enviat una pilota al travesser, i minuts després ha gaudit de tres bones ocacions que han mort a les mans del porter Wiland. Així doncs, Villa tornar a marxar d'un partit amb el contador a zero, després que l'àrbitre li anulés, per un fora de joc ben assenyalat, l'únic gol que ha aconseguit. Tot i això, no cal preocupar-se, lo important és que gaudeix de les ocacions, ara només falta que recuperi la confiança i ja les enxufarà quan més ho necessiti el Barça.
Per la seva banda, l'argentí Leo Messi no para de reventar registres, en aquest cas golejadors, al superar el nombre de gols de Rivaldo, fins avui màxim golejador del Barça en competicions internacionals, amb només 23 anys.
Un Barça de dues cares
La primera part ha estat un monòleg del conjunt català. L'equip de Guardiola ha saltat al camp amb una idea clara, fer-se ràpidament amb el control del partit, i per això el tècnic ha disposat de la següent aliniació, Pinto a la porteria (Valdés ha quedat fora de la convocatòria per problemes estomacals), una defensa de quatre amb Alves i Abidal als laterals i Puyol i Piqué de centrals, i un mig del camp que presentava novetats, la més significativa, l'entrada de Maxwell per Xavi, que ha començat el partit des de la banqueta. Al costat de l'italo-brasiler, Busquets i Mascherano guardant les espatlles de l'equip, i Iniesta a l'altre interior, però amb llibertat de moviments. Com a homes més adelantats, Messi i Villa. Així doncs, Guardiola introduïa un canvi tàctic, i l'equip deixava enrere el 4-3-3 per passar a jugar amb un 4-4-2 amb molta més movilitat. La veritat és que no li ha costat gaire al Barça apoderar-se del match, i les primeres ocacions s'anaven succein, la més perillosa, un xut al travesser de David Villa, que continua negat de cara al gol, tot i que aporta un treball incalculable que ajuda i molt a l'equip. Després de dues ocacions, una de Maxwell, molt participatiu en atac i un altra de Messi finalitzant una combinació entre Iniesta i Alves, ha estat el propi Messi qui amb una canonada potentíssima a aconseguit perforar la porteria danesa. Messi segueix demostrant, partit rere partit, que és un dels golejadors amb més recursos, tant pot superar el porter amb una suau baselina o amb un xut col·locat, com pot enxufar una gardela com la d'aquesta nit. El domini del Barça, per si no era ja prou clar, s'ha accentuat després del gol de l'argentí, fet que s'ha vist reflectit en la possessió (un 70% pel conjunt blaugrana). El joc ofensiu del Barça era irrefutable, però no hagués estat així si no hagués estat per la figura d'un genial Javier Mascherano aquesta nit, amb un recital de com robar pilotes i jugar-la en llarg i en curt amb els seus companys. L'argentí, de només 26 anys però demostrant una gran veterania al centre del camp blaugrana ha trencat avui una mala ratxa que el perseguia des de l'inici de la temporada, i és que avui ha aconseguit la seva primera victòria com a titular, després de precedents com el de l'Hèrcules o el Kazan, saldats amb una derrota i un empat respectivament. La primera part, doncs, s'acabava amb un Barça dominador, sobre un Copnhaguen que mostrava maneres, sempre intentant jugar al toc i sense pilotades llargues, però massa indefens al davant.
A la segona part, però, tot ha canviat, potser perquè el Barça es veia clar dominador del partit, o potser perquè el conjunt danès ha decidit posar-se les piles, però el conjunt blaugrana ha vist com es descontrolava el partit. La reacció danesa ha tingut el seu "premi" al minut 66, amb la ocació més perillosa dels visitants, quan el senegalès N'Doye, després de guanyar-li perfectament l'esquena a Carles Puyol, ha conectat un obús impressionant, que per sort per tots els culers s'ha acabat estavellant contra el travesser de Pinto, convertint-se en el seu millor aliat aquesta nit. El refús ha arribat a Santin, el davanter brasiler, encara no sap ben bé com, amb tota la porteria buida per marcar a plaer, ha enviat la pilota fora amb el cap. Aquesta ha sigut la ocació més clara dels visitants, després d'això, no gaire feina per la defensa blaugrana, Alves ha estat providencial desviant un centre precís a còrner, i Pinto ha estat molt encertat a l'aturar un xut llunyà del capità danès Kvist. Les coses no estaven agradant al tècnic català, que després de veure el descontrol en què s'havia convertit el partit, ha decidit donar entrada a Xavi, encara tocat, i Pedro, i ha retirat del camp a un desafortunat Villa i un batallador Maxwell. Els canvis introduits per Guardiola han fet canviar la dinàmica del joc blaugrana, i és que amb el cervell de l'equip al terreny de joc, és molt més fàcil moure la pilota. I després de molts minuts sense gaudir d'ocacions clares de gol, l'última una rematada de Villa a boca de gol refusada perfectament pel porter, Alves ha tornat a disposar d'una claríssima ocació a l'estavellar, una altra vegada, la pilota contra el pal de la porteria de Wiland. Amb això s'ha arribat ja al temps de descompte, Keita ha substituït Iniesta i el Copenhaven somiava en aprofitar la mínima ocació per igualar el match. Però no han estat els visitant, sinó el Barça, qui al minut 92 i de les botes de Leo Messi una altra vegada, ha aconseguit sentenciar el partit després d'una jugada embolicada amb rebots i un misto d'Abidal, que s'ha acabat convertint en una fantàstica assistència pel jugador argentí, que definitivament ha pogut sentenciar el partit pel conjunt blaugrana.
Villa continua amb la mala ratxa i Messi continua trencant registres
El jugador asturià ha tornat a estar desencertat de cara al gol tot i gaudir de bones ocacions. Al minut 4 ha enviat una pilota al travesser, i minuts després ha gaudit de tres bones ocacions que han mort a les mans del porter Wiland. Així doncs, Villa tornar a marxar d'un partit amb el contador a zero, després que l'àrbitre li anulés, per un fora de joc ben assenyalat, l'únic gol que ha aconseguit. Tot i això, no cal preocupar-se, lo important és que gaudeix de les ocacions, ara només falta que recuperi la confiança i ja les enxufarà quan més ho necessiti el Barça.
Per la seva banda, l'argentí Leo Messi no para de reventar registres, en aquest cas golejadors, al superar el nombre de gols de Rivaldo, fins avui màxim golejador del Barça en competicions internacionals, amb només 23 anys.
dilluns, 18 d’octubre del 2010
Crònica d'un segrest anunciat
No m'imaginava un llibre tan impactant quan vaig començar a llegir "Noticia de un secuestro". Gabriel García Márquez ha aconseguit mantenir-me en tensió al llarg de tota la novel·la. L'autor barreja realisme, gràcies a la gran dedicació en la recerca de la informació, amb descripcions minucioses aconseguides per la delicadesa a l'hora de tractar fins l'últim detall relatat pels testimonis. L'autor colombià deixa enrere la ficció emprada en altres obres importants com "Crónica de una muerte anunciada" o "El amor en los tiempos del cólera", per endinsar-se en una història realista que manté el lector alerta en tot moment.
Sincerament, m'ha enganxat molt aquest llibre, l'extrema precisió de García Márquez a l'hora de narrar fins l'últim detall en les descripcions de les "habitacions" ocupades pels segrestats, les descripcions dels sentiments dels personatges, tots aquests detalls que et permeten, inclús, i per sort només momentàniament, posar-te a la pell dels segrestats. Durant el tanscurs de la novel·la et poses a la pell dels segrestats (Maruja, Beatriz, Pacho...), i també entens perfectament com es senten els familiars dels segrestats, que ho viuen, amb patiment, des de la distància.
Una altra cosa que m'ha sorprès de l'obra, és la precisió que es percep, a través de la fantàstica narració de García Márquez, en les actuacions dels segrestadors, amb moviments calculats fins l'última centèsima, i amb una sang freda a l'abast de molt pocs per portar a terme aquests segrestos. Una sang freda que ha permès al propi autor de l'obra, endinsar-se en les vides dels segrestats i els seus familiars, per tal de narrar a tot el públic les vivències tan dramàtiques, capaces de posar-te el cor en un puny.
Així doncs, recomenaria aquest llibre a tots aquells que es vulguin endinsar de ple en el món dels segrestos. Gabriel García Márquez ha aconseguit, almenys amb mi, posar els lectors en la pell dels segrestats. L'autor colombià ha aconseguit, amb aquesta obra de recerca i precisió, allunyar-se del món de fantasia on tot pot passar, per introduir-se de ple en la vida real d'unes persones que van patir el que no està escrit.
Sincerament, m'ha enganxat molt aquest llibre, l'extrema precisió de García Márquez a l'hora de narrar fins l'últim detall en les descripcions de les "habitacions" ocupades pels segrestats, les descripcions dels sentiments dels personatges, tots aquests detalls que et permeten, inclús, i per sort només momentàniament, posar-te a la pell dels segrestats. Durant el tanscurs de la novel·la et poses a la pell dels segrestats (Maruja, Beatriz, Pacho...), i també entens perfectament com es senten els familiars dels segrestats, que ho viuen, amb patiment, des de la distància.
Una altra cosa que m'ha sorprès de l'obra, és la precisió que es percep, a través de la fantàstica narració de García Márquez, en les actuacions dels segrestadors, amb moviments calculats fins l'última centèsima, i amb una sang freda a l'abast de molt pocs per portar a terme aquests segrestos. Una sang freda que ha permès al propi autor de l'obra, endinsar-se en les vides dels segrestats i els seus familiars, per tal de narrar a tot el públic les vivències tan dramàtiques, capaces de posar-te el cor en un puny.
Així doncs, recomenaria aquest llibre a tots aquells que es vulguin endinsar de ple en el món dels segrestos. Gabriel García Márquez ha aconseguit, almenys amb mi, posar els lectors en la pell dels segrestats. L'autor colombià ha aconseguit, amb aquesta obra de recerca i precisió, allunyar-se del món de fantasia on tot pot passar, per introduir-se de ple en la vida real d'unes persones que van patir el que no està escrit.
dimecres, 6 d’octubre del 2010
Els Lakers fan embogir el Palau
Ahir a la tarda els jugadors de Los Angeles Lakers va protagonitzar un entrenament al Palau Blaugrana davant els aficionats que els van anar a seguir. La presència dels Gasol i Bryant va propiciar que el Palau s'omplís de gom a gom, cosa que, malhauradament, passa poques vegades al llarg de la temporada.La franquícia californiana va voler oferir aquest petit aperitiu als aficionats que no podran anar aquest dijous al Palau Sant Jordi, on els NBA s'enfrontaran al Regal F. C. Barcelona. Aquest partit es juga seguint els actes de la NBA Europe Tour Live, un tour promogut pels americans i que acosta algunes de les millors franquícies de la lliga nord-americana a terres europees, de tradició futbolera, però que veu com entre els més joves el bàsquet es va guanyant un lloc. Així doncs, gràcies a aquest acte promocional, s'ha aconseguit que els actuals campions de l'anell de la NBA s'enfrontin aquest dijous al Barça, que precisament aquest any s'ha proclamat camió de la Eurolliga.
L'entrenament en sí no va ser res de l'altre món, però es tractaba de donar espectacle, i d'això els americans en saben molt, i en un entrenament a un molt baix ritme però amb jugades espectaculars per moments, els jugadors dels Lakers vanaconseguir fer les delícies dels seguidors que omplien el Palau. Els jugadors van entrar a la pista en un marc immillorable, el públic estava disposat a donar-ho tot perquè en Pau Gasol, el jugador més aclamat al saltar a la pista, i els seus companys se sentissin com a casa. La única nota negativa de l'entrenament es va veure abans de començar els exercicis, i és que l'estrella dels Lakers, l'aler Kobe Bryant, no es va vestir de curt per culpa d'unes molèsties al genoll que arrossega ja des de la temporada passada. Això. però, no va evitar que fos aclamat per tot el públic, amb els quals va mostrar una sintonia única, i és que en Kobe en sap molt de quedar bé.
Un cop fetes les presentacions, Phil Jackson, l'històric entrenador de la NBA que compta amb 11 anells de campió com entrenador al seu palmarès (sis d'ells amb el mític Michael Jordan sota la seva tutela), va agafar les regnes de l'equip i els va posar a córrer amb exercicis senzills que no van impedir que el públic quedés meravellat amb la facilitat dels jugadors americans de dur a terme les jugades que els indicava el seu míster des de la banda. Després d'un parell d'exercicis de passes i entrades, l'entrenament va pujar de to, i es van poder veure exercicis de 2x1, 3x2, 4x3 i 5x5. Va ser en aquests exercicis on els espectadors van gaudir més, aplaudint, sobretot, totes i cada una de les canastes anotades per l'ídol local, l'exbarcelonista Pau Gasol, qui al final de l'entrenament va expressar el seu desig de retirar-se, sempre que la forma física li permeti, al F. C. Barcelona. L'entrenament no va ser gaire extens, i els jugadors el van poder realitzar a mig gas, sempre sota l'atenta mirada de Phil Jackson i els seus assistents.
Amb l'entrenament ja copmletat, van ser els jugadors del Regal Barça els qui van sortir a la pista del Palau, coincidint amb els jugadors californians. Aquest moment va servir perquè vells amics es retrobéssin. Pau Gasol va aprofitar per saludar el seu vell amic Juan Carlos Navarro, l'estrella blaugrana que va coincidir amb el noi de Sant Boi durant la seva curta aventura a la NBA a la franquícia dels Memphis Grizzlies, on va estar a punt d'aconseguir el rècord de triples anotats per un rookie. L'entrada dels jugadors blaugranes també va servir perquè tots i cada un dels jugadors saludessin les estrelles dels Lakers, no només en Pau Gasol, sinó també els Bryant, Fisher, Odom o Artest. Un altre dels jugadors destacats va ser Ricky Rubio, un dels blaugranes més solicitats pels amreicans, i és que la qualitat d'aquest jove del Masnou, ja ha trespassat les fronteres americanes, i ha cridat l'atenció de nombroses franquícies de la NBA (cal recordar que els Timberwolves de Minnesota en tenen els seus drets a la lliga americana). Fins i tot Phil Jackson va dirigir unes paraules al jove jugador, i en va destacar la seva qualitat tot i la seva joventut (només 20 anys). Rubio també va ser protagonista involuntari quan un nen, en un exercici per als més petits, li va fer un túnel per driblar-se'l, que va despertar els crits d'admiració dels aficionats del Palau.
L'entrenament es va acabar a les 18:30, i els jugadors van abandonar la pista entre els aplaudiments dels espectadors que encara quedaven al camp. Ara només queda esperar al partit que es disputarà el dijous a les 20:30, amb les entrades esgotades des d'abans que comencés l'estiu. El resultat, una incògnita, cal recordar que el Barça ja ha començat la temporada mentre que els Lakers es troben en plena pre-temporada, i a més, em de tenir en compte un precedent disputat fa dos anys, quan el Regal Barça va anar a Los Angeles per disputar un torneig amb els mateixos Lakers i amb els Clippers, també de Los Angeles. El resultat d'aquell partit va ser de 108-104 pels angelins, amb una brillantíssima actuació de l'escorta català Joan Carles Navarro, que va aconseguir una anotació de 34 punts.
dilluns, 4 d’octubre del 2010
29-S tacat pel vandalisme
29 de setembre del 2010, els sindicats no pensaven en res més que no fos un gran seguiment de la vaga, que es fes notar arreu de l'estat, paralitzant tots els serveis públics i part dels serveis privats que decidissin seguir també la vaga. Però la realitat va ser una altra, va haver-hi molta gent que va decidir fer vida normal, anant a treballar per portar un sou a casa (cal recordar que les empreses descomptaven un 30% del salari a aquells empleats que seguissin la vaga), però quina va ser la seva sorpresa quan es van trobar amb piquets que els impedien circular per la ciutat, piquets que els impedien viatjar amb transport públic, piquets que recriminaven als comerciants que obrissin els seus negocis, amb insults i paraules pujades de to, i fins i tot amb piquets que per estalviar-se d'anar als comerços a mantenir paraules pujades de to amb els comerciants, van decidir segellar els panys d'alguns negocis amb cilicona. Doncs bé, per molt fort que pugui semblar això, al final no va ser res comparat amb la que van montar un grup d'okupes al centre de la ciutat. Aquests joves d'un grup anti-sistema, portaven ocupant des de ja feia un temps l'antic edifici de Banesto, i els mossos d'esquadra van rebre l'ordre per a poder desallotjar-los el mateix dia 29.
Les forces de seguretat van estar esperant tot el matí a una ordre que no arribava dels jutjats, per poder fer fora de l'edifici els okupes que hi portaven uns dies vivint. La ordre judicial, finalment, va arribar després que alguns okupes decidicin prendre's la justícia per la seva mà, i van incendiar un cotxe de la guàrdia urbana. Aquest acte vandàlic va propiciar que el jutge donés l'ordre de desallotjar l'edifici ocupat, i es va donar inici d'aquesta manera a un enfrontament obert entre les forces de seguretat i els joves anti-sistema, que copmtaven amb l'ajuda d'alguns joves de la resta d'Europa.
L'enfrontament es va anar traslladant a altres punts de Barcelona, i es va acabar saldant amb uns 40 detinguts per vandalisme, desordre públic, i enfrontaments contra l'autoritat, i amb desenes de contenidors cremats arreu de Barcelona i cotxes cremats tant al centre (el de la guàrdia urbana), com en el barri de gràcia, on també es van registrar més de tres incendis de vehicles particulars.
Així doncs, el que havia de ser un dia de vaga normal, amb l'intent per part dels sindicats d'aturar el país, va acabar derivant en un seguit de desperfectes públics que es van saldar amb numersosos incendis i detinguts.
Les forces de seguretat van estar esperant tot el matí a una ordre que no arribava dels jutjats, per poder fer fora de l'edifici els okupes que hi portaven uns dies vivint. La ordre judicial, finalment, va arribar després que alguns okupes decidicin prendre's la justícia per la seva mà, i van incendiar un cotxe de la guàrdia urbana. Aquest acte vandàlic va propiciar que el jutge donés l'ordre de desallotjar l'edifici ocupat, i es va donar inici d'aquesta manera a un enfrontament obert entre les forces de seguretat i els joves anti-sistema, que copmtaven amb l'ajuda d'alguns joves de la resta d'Europa.
L'enfrontament es va anar traslladant a altres punts de Barcelona, i es va acabar saldant amb uns 40 detinguts per vandalisme, desordre públic, i enfrontaments contra l'autoritat, i amb desenes de contenidors cremats arreu de Barcelona i cotxes cremats tant al centre (el de la guàrdia urbana), com en el barri de gràcia, on també es van registrar més de tres incendis de vehicles particulars.
Així doncs, el que havia de ser un dia de vaga normal, amb l'intent per part dels sindicats d'aturar el país, va acabar derivant en un seguit de desperfectes públics que es van saldar amb numersosos incendis i detinguts.
dilluns, 27 de setembre del 2010
El Vic, supercampió d'Espanya
El roncato Vic s'ha proclamat, sorprenentment (amb tots els respectes cap als seguidors viguetans) campió de la Supercopa d'Espanya d'hoquei patins després de vèncer amb claredat al Barça sorli-discau (0-4) al Palau blaugrana.
La sorpresa del Vic no resideix, que també, degut al gran palmarès de l'equip blaugrana, en la diferència de qualitat dels dos equips, sinó que la victòria viguetana es cataloga de sorprenent ja que el conjunt barceloní afrontava la tornada, com a local, amb un avantatge de tres gols (2-5).
El Vic va superar en tots els aspectes del joc al Barça, i ràpidament va assolir un avantatge clar de dos gols, insuficient ecnara per emportar-se el títol, però la insistència dels viguetans, davant la passivitat blaugrana, els va portar a aconseguir el tercer gol que igualava la eliminatòria. El temps de joc va acabar amb un empat en la eliminatòria, fet que va portar els dos equips a disputar pròrroga on el jugador viguetà 'Titi' Roca es va erigir en el gran protagonista a l'aconseguir el gol d'or que donava la supercopa al Roncato Vic.
Així doncs, un dels "modestos" de la OK lliga va aconseguir acabar amb l'hegemonia blaugrana, que haurà de treballar la defensa de diferències tan àmplies, sense confiar-se.
La sorpresa del Vic no resideix, que també, degut al gran palmarès de l'equip blaugrana, en la diferència de qualitat dels dos equips, sinó que la victòria viguetana es cataloga de sorprenent ja que el conjunt barceloní afrontava la tornada, com a local, amb un avantatge de tres gols (2-5).
El Vic va superar en tots els aspectes del joc al Barça, i ràpidament va assolir un avantatge clar de dos gols, insuficient ecnara per emportar-se el títol, però la insistència dels viguetans, davant la passivitat blaugrana, els va portar a aconseguir el tercer gol que igualava la eliminatòria. El temps de joc va acabar amb un empat en la eliminatòria, fet que va portar els dos equips a disputar pròrroga on el jugador viguetà 'Titi' Roca es va erigir en el gran protagonista a l'aconseguir el gol d'or que donava la supercopa al Roncato Vic.
Així doncs, un dels "modestos" de la OK lliga va aconseguir acabar amb l'hegemonia blaugrana, que haurà de treballar la defensa de diferències tan àmplies, sense confiar-se.
dissabte, 25 de setembre del 2010
Benvinguda
Hola a tots i totes, us dono la benvinguda al meu nou blog, un blog on parlaré de les notícies, rellevants o no, de caire internacional, nacional o regional que cregui que puguin ser del vostre interès.
Espero que els agradi el blog, i ja ens anirem llegint, una salutació a tots i totes, i benvinguts al blog.
Espero que els agradi el blog, i ja ens anirem llegint, una salutació a tots i totes, i benvinguts al blog.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)