A principis de setmana van sortir a la llum unes suposades actes provinents d’ETA, on s’hi reflectien unes possibles negociacions del grup terrorista amb el govern espanyol. El fet que sortissin a la llum algunes declaracions i promeses del govern que beneficiarien els etarres, ha provocat un nou conflicte entre el govern Zapatero i la oposició del Partit Popular.
En aquestes actes, suposadament verídiques, hi apareixen promeses d’apropament de presos etarres cap al País Basc, un dels principals ítems que defensa la banda terrorista, i també promeses d’alliberar en secret aquells presos que tinguessin problemes de salut, perquè poguessin ser atesos. Davant d’aquestes filtracions, el Partit Popular no ha dubtat ni un moment en criticar el paper de Zapatero en aquest tema. Els populars critiquen durament que el govern no hagi dit mai res sobre aquestes possibles reunions amb ETA, i els critica que negociessin amb els terroristes bascos.
Però senyors! Aquestes suposades actes les ha posat a la llum la mateixa banda terrorista. Han estat els etarres qui han distribuït aquestes suposades declaracions d’alts dirigents del partit socialista. I el PP se les creu com si res, com si les actes les hagués ensenyat el “gran” José Maria Aznar, ex líder popular. No dic que aquestes actes siguin falses, o que tot el que es diu i surt reflectit en aquests papers sigui mentida, però trobo lamentable que un partit que aspira a governar el país, un partit que a priori lluita contra el terrorisme, es cregui abans les paraules d’uns terroristes que les paraules del govern del seu propi país. Simplement lamentable.
Reitero, no se sap si aquestes actes són o no verídiques, però el que em sembla molt trist és que mentre no es demostri si són veritablement promeses que va fer el govern, el PP es cregui més una banda terrorista a la qual porta tota la vida criticant, que no pas el govern que intenta dirigir el seu país.
dimecres, 30 de març del 2011
dissabte, 19 de març del 2011
El dia de la marmota
La història es repeteix jornada rere jornada, i any rere any. I és que hi ha coses que no canvien, i sembla impossible que arribin a canviar. Tal i com passava a la pel•lícula de Harold Ramis, on el pobre Bill Murray es veia obligat a viure un dia rere un altre la mateixa història, sembla que els aficionats del futbol estem condemnats (o beneïts) a viure les mateixes emocions partit rere partit.
Al Camp Nou, un Barça immensament superior a un pobre Getafe, no ha pogut sentenciar el partit i ha acabat patint més del compte. Alves al 16’ i Bojan al 49’ han avançat el conjunt blaugrana, que ha vist com s’escapaven moltes més ocasions. Un 1x1 de Villa que ha perdut la pilota per pecar de generós, cosa rara en el món del futbol, o dos xuts de Xavi que han sortit rosant el pal de la porteria madrilenya, han estat algunes de les ocasions que no ha pogut aprofitar el Pep Team. A més a més, si a això li sumes que el repentinat i engominat Muñiz Fernández s’ha empassat dos penals sobre el pobre davanter asturià del Barça, que últimament no està gaire afortunat de cara al gol, estàs condemnat a patir. I és que quan semblava que els azulones, avui naranjones, no tenien res a dir en el partit, el davanter Manu del Moral ha engaltat un potent xut dins de l’àrea petita, convertint el primer gol dels visitants. Aquest gol ha propiciat uns minuts de nervis a un Camp Nou que últimament no fa més que gaudir del futbol durant 80 minuts per acabar patint els últims 10. El que és inadmissible i ens toca molt els nassos als culers, és que els errors arbitrals es repeteixin partit rere partit.
I si al Camp Nou el Barça aconseguia guanyar el seu partit amb patiment, com acostuma a fer últimament, al Calderón la història també s’ha repetit. I és que el Madrid ha guanyat un altre cop a l’Atlètic de Madrid (2-1), i ja fa 21 derbis madrilenys que els blancs no perden. Els colchoneros han tornat a demostrar que són un equip feble en defensa, tot i que als últims minuts han posat una mica d’emoció al partit amb el gol del Kun Agüero. I després del partit, una altra vegada més del mateix. Mourinho queixant-se del calendari, justificant el ritme lent del seu equip amb l’acumulació de partits (mira tu, si no es volen cansar no haver eliminat el Lyo), i oh sorpresa, ha felicitat els àrbitres. Segur que si no hagués guanyat, hagués fet una altra estripada de les seves.
Així doncs, queda demostrat que el futbol espanyol està vivint constantment el dia de la marmota. El Barça segueix guanyant (últimament patint massa), el Madrid segueix jugant els partits contra l’Atlètic de Madrid sabent que acabaran guanyant, al Barça li continuen robant penals i gols i Mourinho segueix queixant-se de qualsevol cosa. Però mira tu, si les coses han d’acabar com sempre, endavant, Barça campió i tots contents cap a casa.
Al Camp Nou, un Barça immensament superior a un pobre Getafe, no ha pogut sentenciar el partit i ha acabat patint més del compte. Alves al 16’ i Bojan al 49’ han avançat el conjunt blaugrana, que ha vist com s’escapaven moltes més ocasions. Un 1x1 de Villa que ha perdut la pilota per pecar de generós, cosa rara en el món del futbol, o dos xuts de Xavi que han sortit rosant el pal de la porteria madrilenya, han estat algunes de les ocasions que no ha pogut aprofitar el Pep Team. A més a més, si a això li sumes que el repentinat i engominat Muñiz Fernández s’ha empassat dos penals sobre el pobre davanter asturià del Barça, que últimament no està gaire afortunat de cara al gol, estàs condemnat a patir. I és que quan semblava que els azulones, avui naranjones, no tenien res a dir en el partit, el davanter Manu del Moral ha engaltat un potent xut dins de l’àrea petita, convertint el primer gol dels visitants. Aquest gol ha propiciat uns minuts de nervis a un Camp Nou que últimament no fa més que gaudir del futbol durant 80 minuts per acabar patint els últims 10. El que és inadmissible i ens toca molt els nassos als culers, és que els errors arbitrals es repeteixin partit rere partit.
I si al Camp Nou el Barça aconseguia guanyar el seu partit amb patiment, com acostuma a fer últimament, al Calderón la història també s’ha repetit. I és que el Madrid ha guanyat un altre cop a l’Atlètic de Madrid (2-1), i ja fa 21 derbis madrilenys que els blancs no perden. Els colchoneros han tornat a demostrar que són un equip feble en defensa, tot i que als últims minuts han posat una mica d’emoció al partit amb el gol del Kun Agüero. I després del partit, una altra vegada més del mateix. Mourinho queixant-se del calendari, justificant el ritme lent del seu equip amb l’acumulació de partits (mira tu, si no es volen cansar no haver eliminat el Lyo), i oh sorpresa, ha felicitat els àrbitres. Segur que si no hagués guanyat, hagués fet una altra estripada de les seves.
Així doncs, queda demostrat que el futbol espanyol està vivint constantment el dia de la marmota. El Barça segueix guanyant (últimament patint massa), el Madrid segueix jugant els partits contra l’Atlètic de Madrid sabent que acabaran guanyant, al Barça li continuen robant penals i gols i Mourinho segueix queixant-se de qualsevol cosa. Però mira tu, si les coses han d’acabar com sempre, endavant, Barça campió i tots contents cap a casa.
divendres, 4 de març del 2011
A Madrid ens volen vendre fum
Des de Madrid s’intenta donar una imatge del barcelonisme que no és real. La caverna mediàtica ha titllat el Barça de tramposos (només cal recordar el famós villarato), ha infravalorat les estrelles de l’equip (estúpides enquestes on s’afirmava que Robben o el Kun Agüero eren més bons que Messi), i moltes coses més. Però ara s’han passat de la ratlla. Des d’alguns mitjans de Madrid ja ens intenten fer creure que aquí els barcelonistes que sentim els colors ja ens pensem campions de lliga. I els he de dir, des de la meva humil posició, que això en cap moment està sent així.
Que en un informatiu que es veu arreu d’Espanya ens intentin fer creure que aquí a Barcelona ens sentim campions pel simple fet d’haver guanyat a València és passar-se de la ratlla. I ho és encara més quan et bases en unes imatges en les que els jugadors blaugranes celebren el gol de Messi per arribar a aquesta estúpida conclusió. Si els jugadors de l’equip català van celebrar eufòricament la victòria a València, no va ser perquè se sentissin campions, ho van fer perquè el partit havia estat molt tens i Mestalla és un dels camps on mai havia guanyat l’equip del Pep. A més a més, a can Barça un no es pot sentir campió fins que el títol no està al sac i ben lligat, perquè si d’alguna cosa en som culpables els barcelonistes és de ser pessimistes de mena. És veritat que amb el Pep a la banqueta la dinàmica està canviant mica en mica, però qui pot assegurar que la temporada passada no estava nerviós abans que comencés el partit entre el Barça i el Valladolid al Camp Nou, que servia de decidir el campió de lliga (el Madrid jugava a Màlaga)? Qui pot assegurar que aquesta temporada no estava una mica, ja no dic estar cagat de por, però una mica espantat per la visita de Mourinho al Camp Nou amb la ratxa de victòries que portava? I és cert que després sobre el terreny de joc els esdeveniments han mostrat tot el contrari, el Barça va guanyar la anterior lliga després de guanyar 4-0 el Valladolid i que el Madrid empatés 1-1 amb els andalusos, i enguany el resultat del Camp Nou contra els blancs va ser un esplèndid 5-0, però els barcelonistes sempre hem estat pessimistes.
Així que demanaria als mitjans que no intentessin fer creure als telespectadors coses que no són. Perquè ja sabem tots que el sensacionalisme ven molt més que la simple informació, per això la gent mira els esports de Cuatro, on un dels presentadors és capaç d’humiliar un pobre rodamón alemany a la prèvia de la final de la UEFA, en comptes de seguir els esports de TVE, una mica més avorrits, però més informatius. Contra el que prefereix mirar la gent no s’hi pot lluitar, però si que hauríem de fer un esforç per aprendre a separar el que és informació del que se’ns ven com carnassa per donar-li una mica de morbo a la lliga. A aquest pas, d’aquí uns anys la Belén Esteban presentarà el seu propi informatiu de notícies.
Que en un informatiu que es veu arreu d’Espanya ens intentin fer creure que aquí a Barcelona ens sentim campions pel simple fet d’haver guanyat a València és passar-se de la ratlla. I ho és encara més quan et bases en unes imatges en les que els jugadors blaugranes celebren el gol de Messi per arribar a aquesta estúpida conclusió. Si els jugadors de l’equip català van celebrar eufòricament la victòria a València, no va ser perquè se sentissin campions, ho van fer perquè el partit havia estat molt tens i Mestalla és un dels camps on mai havia guanyat l’equip del Pep. A més a més, a can Barça un no es pot sentir campió fins que el títol no està al sac i ben lligat, perquè si d’alguna cosa en som culpables els barcelonistes és de ser pessimistes de mena. És veritat que amb el Pep a la banqueta la dinàmica està canviant mica en mica, però qui pot assegurar que la temporada passada no estava nerviós abans que comencés el partit entre el Barça i el Valladolid al Camp Nou, que servia de decidir el campió de lliga (el Madrid jugava a Màlaga)? Qui pot assegurar que aquesta temporada no estava una mica, ja no dic estar cagat de por, però una mica espantat per la visita de Mourinho al Camp Nou amb la ratxa de victòries que portava? I és cert que després sobre el terreny de joc els esdeveniments han mostrat tot el contrari, el Barça va guanyar la anterior lliga després de guanyar 4-0 el Valladolid i que el Madrid empatés 1-1 amb els andalusos, i enguany el resultat del Camp Nou contra els blancs va ser un esplèndid 5-0, però els barcelonistes sempre hem estat pessimistes.
Així que demanaria als mitjans que no intentessin fer creure als telespectadors coses que no són. Perquè ja sabem tots que el sensacionalisme ven molt més que la simple informació, per això la gent mira els esports de Cuatro, on un dels presentadors és capaç d’humiliar un pobre rodamón alemany a la prèvia de la final de la UEFA, en comptes de seguir els esports de TVE, una mica més avorrits, però més informatius. Contra el que prefereix mirar la gent no s’hi pot lluitar, però si que hauríem de fer un esforç per aprendre a separar el que és informació del que se’ns ven com carnassa per donar-li una mica de morbo a la lliga. A aquest pas, d’aquí uns anys la Belén Esteban presentarà el seu propi informatiu de notícies.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)