Matança indígena a la regió de Pastaza

Ecuador, 11 de Novembre de 2011

La ONHAE culpabilitza les empreses que exploten la selva dels brutals assassinats 

Un grup d’indígenes Tigüino va assessinar brutalment un grup d’indígenes Tagaeri al sud de la regió ecuatoriana de Pastaza, en un sector pròxim a Lorocachi, segons s’ha informat des de la Organización de la Nacionalidad Huaorani de la Amazonía Ecuatoriana (ONHAE). Tots dos grups indígenes formen part de la mateixa comunitat, els Huaorani.. La Confederación de Nacionalidades Indígenas de Ecuador (CONAIE), ha informat que la xifra de víctimes oscil•la entre les 52 i 60, entre les quals hi ha homes, dones i també nens. 

Una imatge dels indígenes Tagaeri
Font: spiiderweb.blogspot.com

Una comissió integrada pel governador, Antonio Ramírez Serrano; el fiscal, Gabriel Moratini del Nido; i el cap de policia de Pastaza, Vicente Asevedo Ruiz, va intentar arribar amb helicòpter al lloc dels fets per mirar de confirmar el número de víctimes, però els va ser impossible aterrar a la zona on es troba la comunitat Huaorani. 

Armando Boya, president de la ONHAE, ha responsabilitzat directament d’aquest acte les empreses d’explotació de la fusta, i les acusa de voler ampliar la seva àrea d’intervenció forestal a la reserva dels Tagaeri. La regió on s’ha produït la tragèdia es troba dins el Parc Nacional de Yasuní, del qual 700.000 hectàries van ser declarades pel govern ecuatorià com a Zona Intangible. La declaració es va fer després que la UNESCO reconeixés el parc com a Bio-reserva i Herència Cultural, i la seva intenció era evitar l’explotació d’aquesta zona natural.

Oriol Cortés Gispert

El Barça es topa amb el mur Varas

Fins i tot els grans equips tenen negres nits. I avui ha sigut una d’aquestes nits pel Barça, una nit on tot sortia del revés. El domini dels de Pep Guardiola ha sigut aclaparador durant tot el partit, i han disposat de molt bones ocasions per marcar (amb un penal inclòs), però s’han topat amb un Sevilla molt ordenat i amb un porter, Javi Varas, inspiradíssim.

Iniesta davant Varas, un autèntic mur 

al partit d'avui. Font: www.sport.es

Ja va avisar el tècnic blaugrana a la roda de premsa prèvia al partit que Marcelino, tècnic del Sevilla, sempre havia entrenat equips molt competitius i ben ordenats defensivament. I no li faltava raó a Guardiola, els andalusos han teixit una teranyina que ni tan sols el millor equip del món ha pogut desmuntar, i les poques vegades que s’han pogut plantar dins l’àrea petita,ha aparegut el porter andalús per esvair qualsevol ocasió de gol. Els blaugrana ho han anat provant durant tot el partit, amb l’aparició constant dels laterals brasilers Alves i Adriano per les bandes i amb la màgia d’Iniesta, Xavi i Messi pel centre de l’atac. L’aglomeració de futbolistes visitants a la frontal de l’àrea, però, ha fet molt difícil les combinacions del conjunt local, que arribava amb molta facilitat fins a tres quarts de camp, però desprès no sabia què fer amb la pilota. Les ocasions del Barça han anat arribant amb compte gotes, Iniesta ha enviat una pilota al travesser després d’una gran passada de Messi, i ha disposat de dues ocasions més, totes dues anul·lades per l’actuació de Javi Varas. El crack argentí també ha disposat de dues bones ocasions, un xut de falta que ha sortit fregant l’escaire sevillà, i una internada a l’àrea que ha acabat amb un xut amb la cama dreta que el porter ha refusat a córner. El temps ha anat passant fins arribar al minut 45 de la segona part, i l’àrbitre, Iturralde, ha afegit 4 minuts. Ha sigut al temps afegit quan s’ha produït la jugada clau del partit. Iniesta, després d’una combinació amb Villa a la frontal, ha estat derribat dins l’àrea de penal i l’àrbitre no ha dubtat en senyalar la pena màxima. A partir d’aquí, ha començat el xou dels visitants. Messi ja estava preparat per xutar quan ha aparegut a escena Kanouté, que intentant desconcentrar Messi, ha desplaçat la pilota i ha sigut castigat amb targeta groga. Quan l’ordre ja s’havia restablert, el davanter del Sevilla s’ha encarat amb Cesc i l’ha agafat pel coll, acció que ha sigut castigada amb vermella directa. Amb Kanouté ja fora del terreny de joc, Messi ja estava preparat per llençar el penal, davant, només la oposició del porter visitant. Javi Varas, però, estava tocat pels àngels, i ha aconseguit aturar el penal llençat per l’astre argentí, erigint-se en l’autèntic protagonista del partit. El 10 blaugrana n’ha tingut una altra en un xut de falta al darrer minut, però la pilota ha estat refusada a córner i l’àrbitre ja no l’ha deixat servir i ha xiulat el final del match.

Messi no ha tingut el dia avui.
Font: www.sport.es

SEVILLA, GRAN O PETIT?

Guardiola va dir divendres passat que “el Sevilla, al contrari del que pensa el president andalús, és un equip gran”. Doncs bé, en el partit contra el Barça, l’equip sevillà ha donat la raó al seu president i s’ha mostrat més bé com un equip petit al Camp Nou. Ha jugat tot el partit defensant-se, sempre amb 10 homes al propi terreny de joc i tancant molt bé els espais interiors de l’atac blaugrana. A més a més, han estat perdent temps al llarg del partit, ja des del primer minut (el porter visitant fins i tot ha vist targeta groga per pèrdua de temps). Però per si no n’hi havia prou, l’actuació final dels jugadors sevillans, sobretot la del davanter Kanouté, ha sigut lamentable, mostrant una falta total d’esportivitat. És veritat que contra el Barça, jugar a l’atac pot ser un suïcidi, però d’un equip “gran” com el Sevilla, se n’hauria d’esperar alguna cosa més que no simplement defensar-se. Ara només tinc un dubte, quan juguin contra el Reial Madrid, el millor equip al contraatac, també es tancaran al darrere per evitar les contres, o atacaran com si res, descobrint-se les esquenes?

LadisLeo no té fronteres

Ladislau Kubala

 Minut 56 del partit, el Barça domina còmodament el partit i el 0-3 aconseguit a la primera part (Volodko en pròpia porteria, Pedro i Messi)  ajuda a jugar amb més tranquil•litat. L’ambient és fred a Minsk i una pluja suau ruixa els jugadors. El Bate juga a no sortir golejat, com porta fent tot el partit, i el Barça no sembla que vulgui fer més sang. Però entre tot això, hi ha un jugador que mai en té prou, hi ha un jugador que no es cansa mai de jugar a futbol, un jugador que sempre en vol més i més i més i més.

Alves rep una pilota al vèrtex de l’àrea, aixeca el cap i veu a Messi desmarcat a la frontal del Bate, l’esfèric arriba als peus de l’astre argentí, encara la porteria amb un cop suau i d’un xut potent afusella la porteria dels bielorussos. El gol per sí sol no té gran cosa, el quart d’un partit sense gaire història i el segon del mateix Messi. Però si ens fixem en les dades, ens adonem que el gol que acaba de marcar Messi sí que té història, i molta. Perquè el quart gol del Barça, el segon del petitó argentí, ha suposat que el millor jugador del món hagi igualat en la segona posició de màxims golejadors històrics del Barça a tot un mite com Kubala, amb la impressionant marca de 194 gols...i només té 24 anys!

Leo Messi

Ladislau Kubala, un dels millors jugadors de la història del Barça que va jugar al club blaugrana entre els anys 1950 i 1961, es va erigir en el líder del Barça de les cinc copes i es va convertir en l’ídol de milers d’aficionats al futbol. L’hongarès, que va obligar, fins i tot, a construir un nou estadi, l’actual Camp Nou, ja que l’antic estadi de Les Corts s’havia quedat petit per als aficionats, no va parar mai de marcar gols amb la samarreta blaugrana, tant en el camp antic, com en el Camp Nou, fins arribar a la frivolitat de 194 gols. Ara, un nou astre, però aquest argentí, ha aconseguit posar-se a l’alçada de tot un ídol com Kubala. Messi, que va arribar al Barça amb només tretze anys i que va debutar la temporada 2004-2005, ha arribat avui a la espectacular xifra de 194 gols, polvoritzant, d’aquesta manera, un nou rècord. El més sorprenent, és que Messi només té 24 anys, i que per tant, encara li queden molts anys de futbol a les botes per seguir destrossant rècords. La pròxima marca a batre? Doncs els 235 gols de César, el màxim golejador històric del Barça. Al petitó només li queden 41 gols per atrapar el millor golejador de la història del Barça i, veient els registres de les darreres temporades (l’anterior amb 53 gols en 55 partits) i com ha començat l’actual, no seria cap bogeria que Messi es convertís aquesta mateixa temporada en el màxim golejador del club blaugrana.

El mateix Messi va afirmar dissabte passat després de la victòria per 5 a 0 contra l’Atlètic de Madrid, que ell volia “continuar fent història”. I no en tenim cap dubte que en continuarà fent d’història. Ara només li falta que el Lluís Llach del segle XXI també li escrigui una cançó a aquesta joia de jugador, o provocar la construcció  d’un nou estadi per encabir tots els ídols d’aquest astre, perquè l’estàtua, molt probablement, l’acabarà tenint.

3,2,1.......fi del mercatto

31 d’agost, últim dia de rebaixes i tothom, és clar, amb presses. A les botigues del centre les iaies i les joves s’estiren dels cabells per pescar les últimes gangues, gangues que, per altra banda, acostumen a ser articles que no es necessiten. També existeix l’altra cara d’anar amb presses els últims dies de rebaixes, i és que hi ha vegades que estàs tan desesperat, que fas qualsevol cosa per aconseguir un article que, altra vegada, en realitat no necessites. El fet és comprar. Però no us penseu que les presses només arriben a les cases particulars. El 31 d’agost també és el darrer dia del mercat de fitxatges de futbol. I com qualsevol persona normal, els clubs també intenten pescar gangues d’última hora o inclús tiren la casa per la finestra per adquirir productes, jugadors en aquest cas.

Existeixen, però, dues diferències entre la gent que va de rebaixes a última hora i els clubs de futbol que apuren les últimes possibilitats de fitxar jugadors. La primera és que a diferència de les iaies i les joves que s’estiren dels cabells per comprar productes que no necessiten, els clubs sí que aprofiten les últimes hores del mercat per comprar jugadors que necessiten (o com a mínim això creuen). L’altra diferència és que els clubs de futbol no hi entenen de rebaixes, i ja se sap que si es fitxa a última hora, és molt probable que et toqui rascar-te la butxaca.

Repassem alguns dels moviments més importants de les últimes hores del mercat:

El fitxatge d’Arteta per l’Arsenal ha sigut, sense cap mena de dubte, la gran bomba d’última hora del mercatto. L’equip d’Arséne Wegner ha aconseguit el fitxatge del migcampista espanyol, que tindrà la difícil feina de substituir l’ex-capità gunner i flamant nou fitxatge del Barça Cesc Fàbregas. L’equip londinenc també ha aprofitat les últimes hores del mercat per apuntalar la defensa (ho necessitava després de la dolorosa derrota per 8 a 2 davant el Manchester United) i ha fitxat el central alemany Mertesacker, provinent del Werder Bremen, i el lateral brasiler Andre Santos, del Fenerbache turc (equip esquitxat per l’escàndol d’apostes il•legals de la lliga turca, fet que ha suposat la seva exclusió de l’actual edició de la Champions League).

Un altre dels protagonistes de les últimes hores del mercat ha estat el Chelsea, que després dels fitxatges d'Oriol Romeu (del Barça B) i de Mata (València), ha fitxat, a preu d’or, el migcampista Raul Meireles, provinent del Liverpool (per uns 18M €). L’operació ha estat possible gràcies a la petició del transfer-request per part del jugador portuguès, una opció que només és possible al futbol anglès i que permet al jugador que el reclama, demanar, unilateralment, la sortida del club. L’equip d'Stamford Bridge, però, ha estat més protagonista per les vendes que no pas per les compres. En les últimes hores, han abandonat el conjunt blue Joe Cole, amb destinació a l’actual campió francès, el Lille, el jove Kakuta, que marxa en busca de minuts i d’experiència al Bolton i l’israelià Benayoun, que ha fitxat per l’Arsenal.

A la lliga espanyola, ha sorprès, i molt, la marxa de Luis Garcia de l’Espanyol, just el mateix any que l’havien fet capità del conjunt blanc i blau. El jugador asturià marxa al Saragossa, que també ha fitxat el portuguès Helder Postiga (Sporting de Portugal), després d’haver rescindit el contracte amb l’Espanyol. La marxa de Luis Garcia ha estat tota una sorpresa, i és que les últimes vegades que el ja ex-capità de l’Espanyol, havia parlat en roda de premsa, havia declarat amor etern pel club perico. El conjunt espanyolista és un dels grans perjudicats del mercat de fitxatges, i és que els ha estat impossible suplir amb un jugador de garanties la venda d’Osvaldo (fitxat per la Roma), la veritat és que el canvi Osvaldo-Pandiani (encara no és oficial però fitxarà en pocs dies) no sembla gaire positiu. Encara sort que han aconseguit mantenir el català Joan Verdú, pretès pel Villareal. El conjunt groguet ha incorporat, però, el migcampista De Guzman, provinent del Mallorca. També ha estat sonada l’arribada de Diego a l’Atlètic de Madrid, cedit pel Wolfsburg, que ha coincidit amb la marxa de Diego Forlan a l’Inter de Milà i d’Elias, l’extracomunitari descartat per Manzano, a l’Sporting de Portugal, on compartirà equip amb l’ex-barcelonista Jeffren.

Els equips grans de la lliga no han tingut gaire protagonisme en aquestes últimes hores del mercat. El més actiu ha estat el Madrid, que ha aconseguit desfer-se dels tres descartats per Mourinho (Lass, al final, si que compta pel tècnic tot i que tenia números per marxar), Pedro León ha tornat, en qualitat de cedit, al Getafe, Gago ha marxat, també cedit, a la Roma, i Drenthe ha marxat a cost zero a l’Everton anglès. Per la seva banda, al Barça cal destacar la marxa definitiva (l’any que ve ja no serà propietat del conjunt blaugrana) del bielorús Aleksandr Hleb, que se’n va cedit al Wolfsburg alemany. València i Sevilla han tingut protagonismes diferents, mentre els valencians aconseguien reforçar a primera hora del matí la seva defensa amb els fitxatges de Víctor Ruiz i Barragan, provinents del Nàpols i el Valladolid, respectivament, els andalusos han cedit l’ivorià Romaric a l’Espanyol, i han vist com se’ls escapava l’oportunitat de fitxar Giovanni Dos Santos, que al final es queda al Tottenham.

De la resta de lligues europees, destaquen el fitxatge de Pjanic per la Roma, provinent de l’Olympique de Lyo i el fitxatge de Mauro Zárate, ex-jugador de la Lazio, per part de l’Inter de Milà. L’equip de Massimo Moratti també ha fet oficial la cessió de Davide Santon al Newcastle. Per la seva banda, la Juventus, molt activa durant l’obertura del mercat, s’ha anant relaxant amb el pas del mesos i només en destaca la sortida del lateral txec Grygera, que marxa al Fulham anglès. També cal destacar la marxa d’un dels grans davanters dels darrers anys, Trezeguet, al futbol àrab.

Però si són importants els fitxatges que es fan durant el període de traspassos, recordar la marxa d’Agüero al Manchester City o l’arribada de Cesc Fàbregas al Barça, també són molt importants, els no fitxatges. Són múltiples els rumors que surten durant el període de traspassos, i aquest any, una de les operacions no concretades més sonades ha estat el no fitxatge de Neymar pel Reial Madrid. Moltes han estat le sportades que el col·locaven a les ordres de Mourinho, però la final, degut a la negativa del seu club d'origen, el Santos, l'operació no s'ha acabat concretant. En les últimes hores, també s’ha especulat, i molt, amb els noms de Wesley Sneijder i Franck Ribéry. El jugador holandès ha estat durant tot l’estiu a l’agenda del Manchester United, i tot i que moltes vegades s’ha especulat amb l’arribada del jugador a Old Traffor, finalment el jugador continuarà vestint la samarreta de l’Inter de Milà. A última hora, inclús, han sortit alguns rumors que indicaven una possible oferta de l’Arsenal pel jugador interista. Per la seva banda, Ribéry, un clàssic dels rumors els últims estius (l’any passat semblava que havia de venir al Barça), ha estat vinculat aquestes últimes hores al Chelsea, i tot i que alguns rotatius indicaven les xifres del traspàs, l’operació no ha arribat a bon port i l’internacional francès seguirà, de moment, al Bayern de Munic.

Aquesta és l’alegria del mercat de fitxatges que cada estiu ens permet entretenir-nos durant els mesos que no hi ha futbol.

SúperTITOl contra infraMOU

Corria el minut 93 de partit. El Camp Nou vibrava amb la victòria del Barça. Messi ja havia fet la seva feina, una assistència magnífica que Iniesta havia rematat sense posar-se gaire nerviós, i dos gols de crack, dos gols de barcelonista, dos gols de cor. Una feina que permetia al Barça posar-se amb un resultat de 3 a 2 a falta de menys d’un minut pel final del partit. Tot i això, molts nervis. No hem d’oblidar que els blaugrana jugaven contra la millor versió del Madrid dels últims anys. No hem d’oblidar que un sol gol d’aquest Madrid millor s’emportava la Supercopa a la capital. I no hem d’oblidar que el soci i l’aficionat blaugrana, per molt que la dinàmica estigui canviant aquests últims anys, és patidor de naixement.

Però de sobte, quan semblava que tot acabaria bé, una pilota a la banda que rep Cesc Fàbregas, el flamant nou fitxatge del Barça, i que no havia de comportar cap perill per la porteria merengue, va despertar tota la fúria que portava contenint el lateral esquerra blanc, Marcelo, que va propinar una duríssima entrada al jugador català. A partir d’aquí, ja la tenim muntada.

No van passar ni deu segons, que ja s’havia format una baralla. Jugadors d’un i altre equip intercanviant recriminacions i alguna cosa més que això. Els cossos tècnics intentant posar pau, i en alguns casos, intentant posar més carn a la graella. Agafades pel coll, estirades de samarretes, cops que sortien disparats d’uns i altres braços. I de cop, davant l’atònita mirada dels teleespectadors, els jugadors estaven massa preocupats en defensar la seva postura a la baralla, l’entrenador del Reial Madrid (recordem als lectors que sempre ha destacat per ser un equip “senyor”) va anar disparat contra el segon entrenador del Barça, Tito Vilanova i, per l’esquena, li va ficar el dit a l’ull. Davant la sorpresa, l’ajudant d’en Pep, segurament en una decisió que no va ser la més encertada, però que segurament és la que haguéssim escollit tots els terrestres, li va propinar un calbot a Mourinho. L’entrenador madridista va reaccionar amb una falsa cara de sorpresa (segurament era la reacció que buscava) i després va dedicar cares de desafiament al Tito i fins i tot li va enviar un petó en to de burla. Això, sense cap mena de dubte, va ser el que més va ressaltar en una baralla, que, per altra banda, ja s’està convertint en un costum als darrers clàssics. Tot i això, no va ser l’únic moment destacat del conflicte. També cal esmentar la baralla entre Villa i Ozil, que va acabar amb l’expulsió de tots dos jugadors, i unes curioses imatges on es veu a Gerard Piqué, defensa central del Barça, increpant Mourinho i culpant-lo de tots els conflictes entre Barça i Madrid dels últims mesos, acusació que més tard va ratificar e la zona mixta, on va afirmar que Mourinho “està destruint el futbol espanyol”.

Després de l’encontre entre els jugadors de tots dos equips, l’àrbitre va donar el partit per finalitzat i el Barça es va proclamar campió de la Supercopa d’Espanya. Aquí, una altra mostra de poca esportivitat madridista. Els jugadors blancs, a instàncies del seu entrenador, van abandonar ràpidament el terreny de joc i no es van esperar a que el Barça revés el títol de campió, tot el contrari del que havien fet els homes d’en Pep a la final de la Copa del Rei, on van haver d’esperar a que Casillas alcés el títol de campions.

Amb el partit finalitzat i les celebracions fetes, més polèmica.

Primer Mourinho, que a la roda de premsa no només no va voler demanar perdó a Tito Vilanova, sinó que el va menysprear fent veure que no sabia qui era (serà que encara no ha superat que Luis Fernández, l’ aleshores entrenador de l’Athletic Club de Bilbao, li fes el mateix quan era el segon de Robson al Barça). I després, Casillas i Xabi Alonso, jugadors que tothom pensava que tenien una mica d’estima per aquest esport, van demostrar que el discurs de Mou ha calat i molt dins el vestidor blanc. El capità blanc, sense haver vist les imatges, perquè quan les vegi se li caurà la cara de vergonya, va assegurar que la baralla s’havia provocat, segurament, perquè “algun jugador del Barça haurà fet comèdia com sempre”. I el migcampista basc del Madrid, que segurament tampoc devia haver vist les imatges, va assegurar, en defensa pròpia, que “les imatges parlaran per si soles”. I tant que ho faran, i la veritat és que no els deixa gaire bé als jugadors i tècnics del Madrid.

Ara toca, primer de tot, gaudir d’un nou títol de l’era Guardiola, que amb només tres temporades i un estiu ja ha igualtat el nombre de títols que va aconseguir alçar el mític Johan Cruyff en vuit temporades. Però sobretot, tal i com va dir l’entrenador blaugrana, toca vigilar i anar amb compte, perquè si els clàssics segueixen aquesta dinàmica, algú acabarà prenent mal, ja sigui dins o fora el terreny de joc.

Un de sol no ho pot fer tot

L’home sol no és res quan s’enfronta a una multitud amb ganes de derribar-lo.

Seria bonic poder dir seguidament que aquesta és una magnífica frase d’algun escriptor o d’algun pensador o personatge famós. La veritat és que no ho sé. No crec que hi hagi algú d’aquestes característiques que hagi dit alguna vegada aquesta frase, exactament amb aquestes mateixes paraules. I si realment algú ho ha dit, doncs el felicito, però lamento no poder-lo anomenar.

Aquests dies s’està disputant la Copa Amèrica a l’Argentina, una de les moltes cunes del futbol modern, i també, malauradament, una de les cunes de la violència als estadis de futbol, amb l’últim exemple clar del aldarulls protagonitzats pels aficionats de River Plate després que l’equip millonario baixés a la segona divisió argentina. Vist el que s’ha vist a les dues primeres jornades, si no millora molt, moltíssim, la selecció argentina, ens veurem abocats a una nova catàstrofe, i es podrien reviure els aldarulls que es van viure a Buenos Aires fa un parell de setmanes.

Al primer partit, l’Argentina s’enfrontava a una jove i, a priori, inferior selecció boliviana. Tot apuntava a que l’albiceleste podria enlluernar els seus milions d’aficionats dins i fora de l’Argentina, i tothom pensava i apostava que la selecció entrenada per Batista no patiria gens en el seu duel amb Bolívia. Però una altra vegada, es confirma la famosa dita del món del futbol en la que s’afirma que “al futbol pot passar qualsevol cosa”. Argentina va jugar horrorosament malament, i per suposat, la seva principal estrella, el millor jugador del món, Leo Messi, no va poder brillar com li hagués agradat. Bolívia va saber jugar les seves cartes, molt ferma en defensa i fent el que podia en atac. Amb això, els bolivians es van avançar amb un auto-gol del migcampista argentí Banega, que va ser incapaç de refusar una pilota fluixeta que es va anar apropant lentament a la porteria argentina. Per sort, però, i tot i no jugar gens bé, una genialitat del Kun Agüero va permetre als argentins empatar un duel que pintava molt negre, i que va finalitzar amb un trist empat a un. Com era d’esperar, al dia següent les portades dels diaris argentins van carregar fort contra la selecció nacional del seu país, i van centrar, com quasi sempre, les seves crítiques en el seu astre, Leo Messi (tot i que allà prefereixen Tévez, o això ens volen fer creure). Així doncs, després de la primera jornada, Argentina va veure com els seus aficionats anaven perdent la confiança en l’equip, i Messi veia, de nou, que necessitava fer alguna cosa per mirar de ficar-se el seu país a la butxaca, de la mateixa manera com ho ha fet a tota Europa.

El segon partit de la selecció nacional argentina havia de significar aquest punt d’inflexió. Jugant contra una Colòmbia més feta que Bolívia, però igualment inferior a Argentina, els jugadors s’havien d’espolsar les crítiques i havien de demostrar de què són capaços els Tévez, Agüero, Di Maria i companyia amb Messi al capdavant. Però de nou, van topar amb un autèntic mur colombià que els va saber controlar i no els va deixar treballar amb comoditat. Resultat final, empat a zero i tot un país indignat amb la seva selecció nacional. I com era d’esperar, de nou totes les crítiques centrades en Messi, la principal estrella de la selecció, però que s’està veient incapaç de demostrar al seu país el que ja ha confirmat a la resta del món, que és el millor futbolista del món.

Són moltes les crítiques que rep l’astre argentí, que si és molt individualista, que si sempre baixa al mig del camp per rebre la pilota...Tonteries. Què esperen? El pobre Messi (i aquí es notarà, potser massa, el meu sentiment culé i la meva admiració per Messi) està acostumat a jugar en un equip on Xavi i Iniesta porten la batuta del joc, està acostumat a jugar en un equip on pot treballar lliurement, sense preocupar-se de res perquè sap que li arribaran pilotes amb facilitat. Però sobretot, el pobre Messi està acostumat a jugar en un equip que realment és un equip. Ja em perdonaran els aficionats argentins, però no és el mateix jugar en un equip on el mig del camp està format per Busquets, Xavi i Iniesta, que jugar en un equip on el mig del camp l'omplen Cambiasso i Banega. És normal que Messi vagi a buscar la pilota al mig del camp, si ha d’esperar que Cambiasso, un jugador més acostumat a donar puntades de peu a les cames que no pas a les pilotes, li faci arribar la pilota en una posició òptima per encarar la porteria, potser s’adormiria durant l’espera. I també és normal que vulgui ser una mica individualista, perquè si d’alguna cosa peca Messi, és de ser competitiu i de tenir ganes de demostrar el que val. I rebent les crítiques que ha rebut, és normal que vulgui demostrar a casa seva que és el millor jugador del món.

Si una cosa és segura, és que un jugador sol difícilment podrà enderrocar tota una selecció, però això no vol dir que Messi sigui el responsable de tots els mals de l’Argentina. Si els aficionats de l’albiceleste tenen ganes de veure bon futbol tenen dues opcions, o bé fan tot el possible perquè Xavi i Iniesta aconsegueixin la nacionalitat argentina, o bé deixen de criticar el seu equip i es dediquen una mica més a animar els seus jugadors. Ara només els queda una carta sobre la taula, guanyar o guanyar contra Costa Rica si volen estar presents a la fase final de la Copa Amèrica. Per això, Messi necessitarà l’ajuda dels seus companys i del seu entrenador, a veure si és capaç d’una vegada de plantejar una bona tàctica per al desenvolupament del joc, per aconseguir, a veure si ara sí, i definitivament , enlluernar tot el país i tot el món.

Una mica de professionalitat, per favor

Ja és conegut que la professió de periodista està perdent, malauradament, la seva credibilitat. Inventar-se notícies o publicar qualsevol informació sense abans contrastar-la està a l’ordre del dia últimament dins el món periodístic. Aquest fet és encara més preocupant si parlem de periodisme esportiu. És veritat que no és just posar en un mateix sac a tot el món del periodisme, n’hi ha alguns pocs que intenten que la veritat surti a la llum i que intenten ser el màxim d’objectius possible, tenint en compte la dificultat que comporta ser objectiu treballant en mitjans que defensen els seus propis interessos econòmics, però també n’hi ha que no es preocupen de fer bé la seva feina, n’hi ha que es pensen que aquesta feina consisteix en escriure quatre tonteries sobre el primer tema que se’ls passa pel cap, i si el seu cap no és tan brillant com per inventar-se alguna cosa per escriure, utilitzen qualsevol imatge o qualsevol informació per divulgar informacions que, en la seva majoria, no són verídiques.

Com ja he comentat abans, aquesta malaltia ha infectat sobretot, el periodisme esportiu (no tindrem en compte la premsa rosa ja que jo, personalment, no la puc considerar periodisme). És cert que els diaris dedicats a l’esport han de fer el possible per vendre diaris, ara encara més amb la crisi que pateix el país, però hi ha una gran diferència entre voler vendre diaris “netament” i voler vendre diaris a qualsevol preu. A mi, que sóc estudiant de periodisme, una de les primeres coses que em van ensenyar a la universitat és que les notícies han d’estar contrastades (a poder ser amb més d’una font), i ens van recordar, si és que necessitàvem que ens ho recordessin, que no ens podíem inventar les notícies. Doncs bé, sembla que hi ha alguns periodistes que necessitarien tornar a alguna d’aquestes classes per tal de refrescar-los la memòria, i recordar-los l’objectiu d’aquesta professió.

No és que tingui un especial interès en atacar un diari en particular, però el diari AS ha fet números per sortit mencionat en aquest article. Fa uns mesos, quan encara s’estaven jugant les garrofes el Barça i el Madrid a la lliga, els encarregats del diari madrileny no van tenir una idea més bona que la d’esborrar jugadors de l’Athletic de Bilbao per intentar fer creure als seus lectors, ja de per sí prou madridistes, que el Barça havia marcat un gol en posició de fora de joc. Aquesta falta greu dins el món del periodisme la van atribuir a un error infogràfic, pobre el becari que es va veure obligat a esborrar el jugador basc i després es va haver d’empassar tot el problema. Però no us penseu que va ser un error aïllat, els errors d’infografia estan fent escola i últimament ha estat el diari La Razón qui ha utilitzat aquesta tècnica per esborrar gent de les manifestacions que es van celebrar fa pocs dies per protestar contra la democràcia actual. Aquest becari, però, no era tan bo com el del diari AS i va deixar un pobre home sense cap. Ja que ho feu, com a mínim feu-ho bé.

Però els errors no es queden aquí, tornant al diari AS, ahir la seva portada titulava que Neymar, objectiu pel Reial Madrid (ara de Reial en té poc), ja estava estudiant espanyol per facilitar la seva adaptació a la capital espanyola, i mostraven una imatge del jugador brasiler amb un diccionari d’espanyol a les mans quan sortia de l’estadi on s’acabava de proclamar campió de la Copa Libertadores amb el Santos. Doncs bé, segons publica avui el diari Marca, Neymar tenia un diccionari d’espanyol a les mans perquè segons abans, un reporter del Caiga quien Caiga, en una de les seves bromes, li havia fet entrega d’aquell exemplar. Això demostra que, en primer lloc, el diari AS és incapaç de buscar notícies de veritat, perquè ja em diràs tu quina notícia és que un jugador brasiler estigui aprenent espanyol. I en segon lloc, ens confirma que els encarregats del diari madrileny necessiten amb molta urgència unes classes de repàs a la universitat, algú es va oblidar d’explicar-los que les notícies s’han de contrastar. I ells, no només no contrasten la informació, sinó que a sobre tenen els nassos de tirar-se floretes i afirmar que ells són els qui han pescat el pobre jugador brasiler amb un diccionari d’espanyol a les mans.

Aquests constants errors em fan reflexionar sobre la credibilitat del periodisme i em fan dubtar de la seva qualitat (i això que no he volgut aprofundir en els errors d’Intereconomia, capaços d'insultar personalitats públiques obertament, o de Telemadrid, que ensenyen imatges de les manifestacions gregues fent-nos creure que són imatges de Barcelona). És preocupant que existeixin periodistes que no tinguin cap mena d’escrúpol a l’hora de dir el que pensen o el que ells consideren verdader sense tenir en compte que estan realitzant una feina d’interès social. Per sort, però, encara n’hi ha que tenen ganes de fer una bona feina.

Dubtes electorals

Després d'uns dies sense publicar res, no he pogut evitar plantejar-me alguns dubtes després de veure els resultats de les eleccions municipals. Sempre, però, des del respecte i sense voler ofendre ningú.

Per què a Barcelona tenim un alcalde que no sap parlar català?

Per què CiU s’omple la boca dient que és un partit catalanista si molt probablement acabarà pactant amb el PP a la majoria de municipis?

CiU denunciava els pactes entre partits que evitaven que la força més votada governés, què farà doncs a Tarragona, pactarà amb el PP per governar, o deixarà que governi el PSC, la força més votada?

Per què ha triomfat el vot xenòfob a Badalona, on el PP ha guanyat les municipals tot i les dures crítiques als immigrants?

Per què tots els partits que no han guanyat (PP, ERC, ICV) es creuen que tenen la clau per formar els governs?

De veritat Catalunya s’ha convertit en un país semi xenòfob on partits com PxC poden aconseguir regidors a les diferents alcaldies?

Com aconsegueix Joan Laporta aprimar-se i engreixar-se amb tanta facilitat?
Què farà Xavier Trias amb el Bicing, s’atrevirà a eliminar-lo o el deixarà?

En comptes de fer una T-16 pels joves que van a l’escola, pot CiU crear una T-UAB pels milers d’estudiants que dia rere dia fan el trajecte Barcelona-UAB i viceversa? (també aplicable per a altres municipis, clar)

Després de la victòria de CiU, Pilar Rahola aconseguirà fer una columna on no critiqui, o es traurà un as de la màniga i despotricarà de qualsevol cosa?

Per què sempre en èpoques de crisi la societat confia més amb la branca conservadora de la política?

Realment ho ha fet tan malament el PSOE i tan bé el PP com perquè s’ampliïn les diferències entre els dos partits al conjunt d’Espanya?

Per què vivim en una societat tan cega, on una colla de mafiosos com Camps o Rita Barberà no només no es veuen afectats pels escàndols que els envolten, sinó que a més a més en surten reforçats?

Si les manifestacions a les diferents ciutats d’Espanya protestaven contra la democràcia actual, per què a la majoria d’Espanya la participació a les urnes ha augmentat?

Per què un dels principals arguments de CiU durant la campanya a Barcelona ha sigut que el PSC portava 32 anys al govern i era necessari un canvi, si els mateixos de CiU es van passar 23 anys al govern de la Generalitat sense que ningú els digués res?

Com s’explica que les CUP hagin tret tot el protagonisme independentista a ERC?
Els resultats d’Esquerra arreu de Catalunya són culpa de la coalició a Barcelona amb Joan Laporta, o era un partit ja evocat al fracàs?

De veritat ningú es va indignar amb les paraules de la senyoreta De Gispert, on assegurava que lo del PSC a Barcelona era com una dictadura?

Per què a la seu de CiU han parlat abans Durant i Lleida i Artur Mas si el que ha guanyat les eleccions a Barcelona ha estat Xavier Trias?

Els manifestants de Plaça Catalunya continuaran acampats a la plaça després de les eleccions?

Per què el senyor Ciurana ha entrat a l'ajuntament de Barcelona, si resideix a Sant Cugat?

La teoria de la relativitat de Mou

Mourinho continua fent de les seves a les rodes de premsa, sembla que l’entrenador portuguès no acaba de pair gaire bé el fet de perdre partits, i segueix excusant-se amb suposats errors arbitrals.

El F. C. Barcelona va demostrar el dimecres que, futbolísticament parlant, és molt superior al seu principal rival espanyol, el Reial Madrid. Els homes de Pep Guardiola van desplegar un joc esplèndid, potser no tan brillant com en altres temporades, però sí un joc molt efectiu i molt intel•ligent, que els va permetre endur-se el partit d’anada de les semifinals de la Champions amb un fantàstic 0-2. Ara bé, hem de fer cas de les paraules d’en Pep, no ens hem de confiar amb un equip que compta amb 9 orelludes a les seves vitrines. El partit també va servir per confirmar Leo Messi com un dels grans de la història del futbol, l’astre argentí va saber decantar la balança quan tocava, primer amb un gol d’autèntic killer anticipant-se a tota la defensa blanca, i després, amb un segon gol a l’abast de molts pocs jugadors en el món, arrencant a peu parat des de tres quarts de camp i deixant enrere els defenses del Madrid que el van intentar parar, va acabar afusellant la porteria de Casillas per anotar el definitiu 0-2.

Però sembla que no tots els presents al partit d’ahir estan d’acord amb el clar domini del Barça. Sembla que hi ha gent que no acaba d’acceptar el domini dels catalans,i no acaba de pair que els jugadors blaugranes siguin, avui dia, el principal referent del món del futbol. I sí, aquest personatge que no acaba d’acceptar la derrota no és cap altre que José Mourinho, l’entrenador portuguès del Reial Madrid. El tècnic blanc, que es va autoexpulsar després de la vermella directa que va veure Pepe per una dura entrada sobre Dani Alves, va sortir a la roda de premsa, tot i que per normativa UEFA no podia fer-ho, amb ganes de brega. El qui en el seu dia declarés que “avui, demà, i sempre, el Barça al meu cor”, va sortir ahir davant les càmeres amb un únic objectiu, desacreditar l’actuació dels jugadors d’en Pep. El tècnic portuguès va començar molt fort preguntant-se una i altra vegada, “per què el Barça, que és un equip fantàstic, necessita les ajudes arbitrals per guanyar els partits decisius”. Mou sembla que no va saber encaixar la derrota del seu equip, i va basar la seva roda de premsa en destacar alguns errors arbitrals que haurien afavorit els interessos del Barça al llarg dels últims anys. Va tornar a recordar l’actuació d’Obrevo a la semifinal a Stamford Bridge contra el Chelsea l’any del triplet dels blaugranes, va fer referència a l’actuació de Bussaka en el partit del Barça contra l’Arsenal, i s va autocondecorar amb una medalla, al considerar de miracle el fet d'haver-se classificat l’any passat contra el Barça jugant quasi tot el partit amb deu homes. I per suposat, va fer clares referències al que per ell va ser una més que injusta expulsió de Pepe. El cas és que l’entrenador blanc va aconseguir, de nou, no parlar de futbol en tota la roda de premsa. Potser el que s’hauria de preguntar Mourinho és per què surt a empatar tots els partits, per què obliga el magnífic CR7 a jugar a la defensiva, quan l’estrella portuguesa el que vol és atacar, i si em de fer referències als àrbitres, s’hauria de preguntar, també, per què Sergio Ramos no veu la primera groga quan es veu clarament que toca la pilota amb la mà, per què Marcelo pot trepitjar Pedro dins l’àrea i sortir-ne impune, per què hem hagut d’esperar al tercer clàssic per veure, per fi, l’expulsió de Pepe. El senyor Mourinho el que hauria de fer, és deixar de plorar i preocupar-se més de controlar la violència del seu equip.

Ara el que no podem fer des de Barcelona, és donar-li gaire més bola al portuguès, està bé parlar-ne, però no ens hem d’oblidar que el nostre Barça està a un pas d’una nova final de la Champions a Wembley, ens hauríem de dedicar a buscar nous adjectius per definir, o com a mínim intentar-ho, el magnífic Leo Messi. Al cap i a la fi, això és futbol, i de futbol, el Barça ja ha demostrat que en va més que sobrat.

MEMÒRIA SELECTIVA

Sembla però, que Mourinho té memòria selectiva. En un moment de la roda de premsa va afirmar que a ell li faria “vergonya guanyar una Champions així”, fent referència a la Champions guanyada per Guardiola l’any 2009 després de la semifinal a Stamford Bridge. Però senyor Mou, com pots dir que a tu et faria vergonya guanyar una Champions d’aquella manera, si les dos que tens les has guanyat igual! A la primera Champions amb l’Oporto, van expulsar a Andrade, del Deportivo, a l’anada de les semifinals per propiciar una patadeta amistosa al seu amic Deco, que en aquell moment militava a l’Oporto. I al partit de tornada, el considerat millor àrbitre de la història, l’italià Collina, es va empassar un clar penal a l’àrea portuguesa. Un any més tard, amb l’enfrontament davant el Barça als vuitens de la Champions, el seu Chelsea es va classificar gràcies a un gol anotat mentre un jugador blue placava el porter del Barça, Víctor Valdés. Curiosament, l’àrbitre d’aquell partit també va ser Collina. I ja per acabar-ho de rematar, l’any passat, en la seva consecució del màxim títol europeu, i tot i que ell s’entesti en proclamar que va fer un miracle a l’eliminar el Barça jugant amb deu, el seu Inter de Milà es va veure constantment afavorit pels arbitratges. A la lligueta, on per cert, ja va coincidir amb el Barça, es va beneficiar d’un gol procedent d’un clar fora de joc de Milito per derrotar el Dyinamo de Kiev, quan els dos equips es jugaven la segona plaça del grup (l’Inter en aquell moment era el cuer). A quarts de final, els italians es van enfrontar amb l’antic equip de Mourinho, el Chelsea, i tan a l’anada com a la tornada, els àrbitres dels respectius partits es van empassar dos clars penaltis, al Giuseppe Meazza van fer caure Kalou dins l’àrea i l’espanyol Mejuto González no va voler xiular res, mentre que a la tornada a Stamford Bridge, l’àrbitre es va empassar un claríssim penal sobre el defensa blue Ivanovic quan aquest intentava rematar un córner. A semifinals, ja contra el Barça, l’Inter entrenat pel portuguès es va tornar a beneficiar de l’actuació arbitral. Al partit d’anada jugat en camp italià, el segon gol dels locals va arribar precedit d’una falta sobre Messi, el tercer gol el va marcar l’argentí Diego Milito en clara posició de fora de joc, i per acabar-ho d’adobar, l’àrbitre portuguès Benquerença no va voler senyalar un clar penal d’Sneijder sobre Alves. I al partit de tornada, l’àrbitre va decidir anular un gol a Bojan al minut 91, que hauria significat la classificació del Barça, per interpretar que Touré havia controlat la pilota amb la mà abans que aquesta arribés a les botes del de Linyola, quan l’ivorià tenia el braç enganxat al cos. Així doncs, els de Mourinho es van plantar a la final després d’haver rebut innumerables ajudes arbitrals. Però això no va ser tot, a la final del Bernabéu contra el Bayern de Munic, amb el resultat de 0-0, l’àrbitre no va veure unes mans claríssimes de Maicon dins de l'àrea després d’una rematada d’un jugador alemany. L’Inter s’acabaria emportant aquella Champions per 2-0.

MOU ÉS UN BON PROFESSOR

El discurs de Mou no ha passat desapercebut al vestidor blanc. Les paraules del portuguès han quallat en els jugadors del Madrid, que ara van predicant el mateix discurs que el seu tècnic per allà on parlen. Ramos, abans del partit de dimecres, va demanar als blaugranes joc net, i després del partit, va criticar durament l’actuació de l’àrbitre i la va qualificar de “lamentable”. Altres jugadors com Xabi Alonso o Casillas, no gaire acostumats a alçar la veu en favor de la polèmica, també van decidir seguir la cantarella del portuguès i van acceptar amb resignació i ironia el fet d’haver-se quedat amb 10 homes en tots els clàssics d’aquesta temporada. L’última pujada de to, i la més absurda, la va protagonitzar el togolès del Madrid Emmanuel Adebayor afirmant que els blaugranes són “uns ploramiques i que es tiren sempre a la piscina”. Sembla que el missatge de Mourinho ha calat fons entre els blancs.

“Un somni? Deixar de ser independentista per morir independent”

Qui és Jordi Portabella?

Una persona humana [riures]. Ja sabeu que hi ha persones dintre de la construcció gramatical que no són humanes. Jordi Portabella és una persona interessada en la comunitat i en el poble català. Amb voluntat de transformar la societat perquè imperin els valors republicans i en la qual totes les persones tinguem els mateixos drets i deures.

Vostè acaba de dir que té la voluntat de transformar la societat, per què?

El motiu pel qual vull transformar la societat és ajudar a què el país sigui lliure i amo de les seves pròpies decisions per arribar a tenir una societat justa. Aquesta sorgeix de la defensa de les prestacions socials, sanitat i educació, que estan vinculades a l’estat del benestar.

Republicans, independentistes i d’esquerres, aquests són els ideals del seu partit. La seva ideologia es correspon amb aquests?

Sí. Això, de fet, és un tres en un. És a dir, quan aprofundeixes en el fet que la gent sigui ciutadana de ple dret, entres dins del concepte republicà. Això vol dir dret a decidir. L’ajuntament hauria de prendre decisions amb l’administració i tenir la capacitat de decidir el futur.

Com va forjar aquests ideals?

De jove no entenia com la gent de les espanyes tenia més drets que els catalans. Per tant, el meu independentisme no neix d’un nacionalisme clàssic, sinó que sorgeix del republicanisme en el sentit de dir: “Jo, per què no puc decidir el mateix que l’altre?”, “Com és que hi ha un estat que no treballa per mi i, en canvi, sí treballa per altres ciutadans?”. Jo visc això com una injustícia dels drets, que després es tradueix en una injustícia cultural, lingüística i econòmica. A mi, el que em preocupa és la possibilitat de desenvolupar-te plenament i no acceptar cap altre límit que la lliure decisió.

Com manifestava la seva adversitat davant aquesta injustícia?

Als 20 anys vaig formar part de la Crida a la Solidaritat, una entitat que durant l’etapa post-franquista va dur a terme accions no violentes al carrer, i de la qual jo en vaig ser cap d’escamot. Pintàvem cabines telefòniques i guixàvem les bústies, per tal que els rètols estiguessin en català. D’allà vaig passar al moviment polític organitzat, a ERC, que va fer una gran crida nacional l’any 1986.

Si el que ha explicat de les cabines ho fes ara el titllarien d’antisistema. Considera que en aquell temps ho era?

Eren èpoques diferents, però es podria dir que sí. Fèiem tot allò que estava al nostre abast. No oblidem que érem pacifistes, això vol dir que quan ens reprimien no ens hi tornàvem, no utilitzàvem la violència. Però un s’ha d’espavilar i lluitar pels seus drets. Considero legítim que la societat civil s’organitzi de manera civilitzada, sempre sense l’ús de violència, per poder obtenir allò que reclamen.

Quins han estat els seus referents polítics?

Wilson, el president dels Estats Units que va crear la Societat de Nacions. Ghandi, per tot el que va significar. A nivell català, Francesc Macià, per tenir un enorme coratge i decisió.

Quin és el millor moment de la seva carrera política?

El millor moment encara està per venir. Però dels que ja he viscut, personalment em quedo amb la primera vegada que vaig ser escollit democràticament, el 3 d’abril de 1992, com a diputat del Parlament de Catalunya. I a nivell d’actuació, em quedo amb cada vegada que resolc un problema de la ciutadania, i el resolc bé. Resoldre problemes és el que em produeix més satisfacció, descriu el motiu pel qual jo em dedico a la política: transformar la societat.

Què fa Jordi Portabella quan no està immers en política?

La política m’absorbeix, més o menys, 12 hores al dia i 3 caps de setmana al mes. Per tant, el principal problema que té la política és la vida familiar; poder atendre adequadament les filles i la parella, amb la qual estic casat des de fa 20 anys. Ella, al haver-me conegut abans de ser diputat, comprèn perfectament que gairebé no estigui a casa; en canvi, les filles no. Elles noten que els hi dedico menys temps del que caldria, i això és una cosa que es contradiu amb la meva forma d’entendre la política, que es basa en escoltar les persones. Malauradament, no tinc temps per escoltar les meves filles.

Li agradaria que seguissin els seus passos?

Faran el que vulguin, estudiaran el que vulguin i es casaran amb qui vulguin. Que facin el que creguin oportú i jo posaré la base perquè puguin fer allò que volen. Per tant, jo ni les obligaré, ni les intentaré convèncer que segueixin els meus passos.

Alguna vegada s’ha plantejat retirar-se momentàniament de la política per poder donar aquest temps que necessiten les seves filles?

No. Actuo com una dona actual de la societat. És a dir, que després de treballar 12 hores al dia, quan arribo a casa, en comptes de pensar “ja he arribat a casa, ja puc descansar”, entro en el xip de “ara em dedicaré a les meves filles, jugaré una estona a futbol amb la meva filla petita, faré els deures amb la gran i, si cal, parlarem del que convingui.

Deixant de banda la vida privada, vostè a l’hora de pronunciar un discurs es posa nerviós?

En el meu primer discurs al Parlament de Catalunya, estava tan nerviós, que me’l vaig aprendre de memòria de tan repetir-lo. Amb el temps ja he deixat d’escriure. Ara el que faig és llegir-me molta informació i retinc aquella que considero que és important i ho explico de manera espontània. Sé el que diré, però no sé l’ordre en què ho explicaré. Això vol dir que moltes vegades no fas aquelles frases tan cèlebres que t’havies pensat des de feia dies. Però, en canvi, dóna molta més naturalitat i genera més proximitat.

A títol personal, quines són les qualitat que hauria de tenir un bon alcalde de Barcelona?

Coneixement, talent, rigor, empatia.

MÉS A FONS

Un país? Catalunya.

I que no sigui Catalunya? Suècia.

Una ciutat? Barcelona, però amb coneixement de causa perquè he viatjat molt.

I que no sigui Barcelona? Probablement, Sidney.

Un llibre? Illa Flaubert de Miquel Àngel Riera.

Un poeta? Foix, J.B. Foix.

Una pel•lícula? Blade Runner.

Una cançó? Wish you were here.

Un personatge històric que no sigui polític? Galileu.

Un lema? Tots units fem més força.

I una cita? La sort acompanya als audaços, de Virgili.

Un defecte seu? Sóc impuntual [riures].

I una virtut? Sóc audaç, tenaç.

Si s’hagués de canviar per algú, qui seria? Una persona de molt decalatge intern... possiblement el Dalai Lama. Doncs ara no és el millor moment... És que jo em vull retirar [riures].

Què no perdonaria? La mentida.

Una paraula en català? Escambell; escambell és dues coses. La que a mi m’interessa és la petita banqueta sobre la qual et puges per estar més alt.

Què aporta vostè al partit? Coneixement i intuïció.

Un color? El roig.

Un somni pendent? Deixar de ser independentista per morir independent.

Una última pregunta, la seva forma de fer és compatible amb la d’en Joan Laporta?
[riures] Què voleu que us digui?... Molt...

Confiança "massa" cega

A principis de setmana van sortir a la llum unes suposades actes provinents d’ETA, on s’hi reflectien unes possibles negociacions del grup terrorista amb el govern espanyol. El fet que sortissin a la llum algunes declaracions i promeses del govern que beneficiarien els etarres, ha provocat un nou conflicte entre el govern Zapatero i la oposició del Partit Popular.

En aquestes actes, suposadament verídiques, hi apareixen promeses d’apropament de presos etarres cap al País Basc, un dels principals ítems que defensa la banda terrorista, i també promeses d’alliberar en secret aquells presos que tinguessin problemes de salut, perquè poguessin ser atesos. Davant d’aquestes filtracions, el Partit Popular no ha dubtat ni un moment en criticar el paper de Zapatero en aquest tema. Els populars critiquen durament que el govern no hagi dit mai res sobre aquestes possibles reunions amb ETA, i els critica que negociessin amb els terroristes bascos.

Però senyors! Aquestes suposades actes les ha posat a la llum la mateixa banda terrorista. Han estat els etarres qui han distribuït aquestes suposades declaracions d’alts dirigents del partit socialista. I el PP se les creu com si res, com si les actes les hagués ensenyat el “gran” José Maria Aznar, ex líder popular. No dic que aquestes actes siguin falses, o que tot el que es diu i surt reflectit en aquests papers sigui mentida, però trobo lamentable que un partit que aspira a governar el país, un partit que a priori lluita contra el terrorisme, es cregui abans les paraules d’uns terroristes que les paraules del govern del seu propi país. Simplement lamentable.

Reitero, no se sap si aquestes actes són o no verídiques, però el que em sembla molt trist és que mentre no es demostri si són veritablement promeses que va fer el govern, el PP es cregui més una banda terrorista a la qual porta tota la vida criticant, que no pas el govern que intenta dirigir el seu país.

El dia de la marmota

La història es repeteix jornada rere jornada, i any rere any. I és que hi ha coses que no canvien, i sembla impossible que arribin a canviar. Tal i com passava a la pel•lícula de Harold Ramis, on el pobre Bill Murray es veia obligat a viure un dia rere un altre la mateixa història, sembla que els aficionats del futbol estem condemnats (o beneïts) a viure les mateixes emocions partit rere partit.

Al Camp Nou, un Barça immensament superior a un pobre Getafe, no ha pogut sentenciar el partit i ha acabat patint més del compte. Alves al 16’ i Bojan al 49’ han avançat el conjunt blaugrana, que ha vist com s’escapaven moltes més ocasions. Un 1x1 de Villa que ha perdut la pilota per pecar de generós, cosa rara en el món del futbol, o dos xuts de Xavi que han sortit rosant el pal de la porteria madrilenya, han estat algunes de les ocasions que no ha pogut aprofitar el Pep Team. A més a més, si a això li sumes que el repentinat i engominat Muñiz Fernández s’ha empassat dos penals sobre el pobre davanter asturià del Barça, que últimament no està gaire afortunat de cara al gol, estàs condemnat a patir. I és que quan semblava que els azulones, avui naranjones, no tenien res a dir en el partit, el davanter Manu del Moral ha engaltat un potent xut dins de l’àrea petita, convertint el primer gol dels visitants. Aquest gol ha propiciat uns minuts de nervis a un Camp Nou que últimament no fa més que gaudir del futbol durant 80 minuts per acabar patint els últims 10. El que és inadmissible i ens toca molt els nassos als culers, és que els errors arbitrals es repeteixin partit rere partit.

I si al Camp Nou el Barça aconseguia guanyar el seu partit amb patiment, com acostuma a fer últimament, al Calderón la història també s’ha repetit. I és que el Madrid ha guanyat un altre cop a l’Atlètic de Madrid (2-1), i ja fa 21 derbis madrilenys que els blancs no perden. Els colchoneros han tornat a demostrar que són un equip feble en defensa, tot i que als últims minuts han posat una mica d’emoció al partit amb el gol del Kun Agüero. I després del partit, una altra vegada més del mateix. Mourinho queixant-se del calendari, justificant el ritme lent del seu equip amb l’acumulació de partits (mira tu, si no es volen cansar no haver eliminat el Lyo), i oh sorpresa, ha felicitat els àrbitres. Segur que si no hagués guanyat, hagués fet una altra estripada de les seves.

Així doncs, queda demostrat que el futbol espanyol està vivint constantment el dia de la marmota. El Barça segueix guanyant (últimament patint massa), el Madrid segueix jugant els partits contra l’Atlètic de Madrid sabent que acabaran guanyant, al Barça li continuen robant penals i gols i Mourinho segueix queixant-se de qualsevol cosa. Però mira tu, si les coses han d’acabar com sempre, endavant, Barça campió i tots contents cap a casa.

A Madrid ens volen vendre fum

Des de Madrid s’intenta donar una imatge del barcelonisme que no és real. La caverna mediàtica ha titllat el Barça de tramposos (només cal recordar el famós villarato), ha infravalorat les estrelles de l’equip (estúpides enquestes on s’afirmava que Robben o el Kun Agüero eren més bons que Messi), i moltes coses més. Però ara s’han passat de la ratlla. Des d’alguns mitjans de Madrid ja ens intenten fer creure que aquí els barcelonistes que sentim els colors ja ens pensem campions de lliga. I els he de dir, des de la meva humil posició, que això en cap moment està sent així.

Que en un informatiu que es veu arreu d’Espanya ens intentin fer creure que aquí a Barcelona ens sentim campions pel simple fet d’haver guanyat a València és passar-se de la ratlla. I ho és encara més quan et bases en unes imatges en les que els jugadors blaugranes celebren el gol de Messi per arribar a aquesta estúpida conclusió. Si els jugadors de l’equip català van celebrar eufòricament la victòria a València, no va ser perquè se sentissin campions, ho van fer perquè el partit havia estat molt tens i Mestalla és un dels camps on mai havia guanyat l’equip del Pep. A més a més, a can Barça un no es pot sentir campió fins que el títol no està al sac i ben lligat, perquè si d’alguna cosa en som culpables els barcelonistes és de ser pessimistes de mena. És veritat que amb el Pep a la banqueta la dinàmica està canviant mica en mica, però qui pot assegurar que la temporada passada no estava nerviós abans que comencés el partit entre el Barça i el Valladolid al Camp Nou, que servia de decidir el campió de lliga (el Madrid jugava a Màlaga)? Qui pot assegurar que aquesta temporada no estava una mica, ja no dic estar cagat de por, però una mica espantat per la visita de Mourinho al Camp Nou amb la ratxa de victòries que portava? I és cert que després sobre el terreny de joc els esdeveniments han mostrat tot el contrari, el Barça va guanyar la anterior lliga després de guanyar 4-0 el Valladolid i que el Madrid empatés 1-1 amb els andalusos, i enguany el resultat del Camp Nou contra els blancs va ser un esplèndid 5-0, però els barcelonistes sempre hem estat pessimistes.

Així que demanaria als mitjans que no intentessin fer creure als telespectadors coses que no són. Perquè ja sabem tots que el sensacionalisme ven molt més que la simple informació, per això la gent mira els esports de Cuatro, on un dels presentadors és capaç d’humiliar un pobre rodamón alemany a la prèvia de la final de la UEFA, en comptes de seguir els esports de TVE, una mica més avorrits, però més informatius. Contra el que prefereix mirar la gent no s’hi pot lluitar, però si que hauríem de fer un esforç per aprendre a separar el que és informació del que se’ns ven com carnassa per donar-li una mica de morbo a la lliga. A aquest pas, d’aquí uns anys la Belén Esteban presentarà el seu propi informatiu de notícies.

Les seccions del Barça se'n van de copes (II)

Si fa unes setmanes parlàvem de les victòries de les seccions de futbol i sala i de bàsquet del Barça a la Copa d’Espanya i la Copa del Rei, respectivament, aquesta setmana hem de parlar d’un nou èxit de les seccions blaugranes. Aquesta vegada ha estat el torn de l’hoquei patins, que de la mà del tècnic Ferran Pujalte, ha aconseguit alçar aquest passat diumenge una nova Copa del Rei.

La veritat és que els jugadors blaugranes no arribaven amb totes les opcions al campionat. No travessen un bon moment al campionat nacional (estan a 10 punts del líder), i en les jornades anteriors a la Copa no havien aconseguit resultats positius. Cal destacar que dels vuit participants a la Copa del Rei, set d’ells han sigut equips catalans (Barça, Reus, Blanes, Vilanova, Vendrell, Vic i Noia). L’únic equip no català ha estat el Liceo gallec. El conjunt de Ferran Pujalte, liderat al camp per un excel•lent “Beto” Barragan, va aconseguir anar passant de ronda, eliminant primer al Vilanova (6-1) i després al Liceo (4-1) per plantar-se a la final que hauria de disputar contra el Reus (que havia eliminat al Noia en quarts de final, i Vic en semifinals).

La final va estar força disputada, i de fet, gaire bé tot el partit va estar igualada. Primer es va avançar el Barça mitjançant un gol d’Ordeig. El Reus però, va aconseguir empatar ràpidament amb un gol de Raúl Marin. Després del descans van arribar la resta de gols, primer va ser el Barça que es va avançar de nou en el marcador gràcies a un gol de Barragan, tot i que de nou Raúl Marin no tardaria gaire en tornar a posar el marcador en taules (2-2). A partir d’aquí, però, es va començar a erigir com a protagonista del partit el que acabaria sent MVP de la final Aitor Egurrola, porter del Barça. El meta blaugrana va anar enllaçant una sèrie de magnífiques aturades que van donar ànims als seus companys. Primer va ser Marc Torra qui tornava a avançar el Barça, i finalment, David Páez va firmar el definitiu 4-2 a favor dels homes de Ferran Pujalte. D’aquesta manera, doncs, els blaugranes van aconseguir alçar la seva divuitena Copa del Rei.

HOMENATGE AL PALAU

Mentre els homes de Ferran Pujalte aconseguien alçar el trofeu ed campions de Copa del Rei a Blanes, al Palau Blaugrana es realitzava un merescudíssim homenatge a un dels homes més importants, sinó el més important, de l’handbol blaugrana, David Barrufet.

L’exporter del Barça, que es va retirar al final de la temporada passada, va rebre el passat diumenge un homenatge en honor a la seva immensa carrera. Després de totes les temporades defensant la porteria blaugrana i d’haver aconseguit 71 títols (entre club i selecció), al gran “Barru” se li va retirar la seva mítica samarreta groga de porter amb el número 16 a l’esquena. A l’homenatge hi van assistir tots els excopmanys de David Barrufet al llarg de les seves temporades a Can Barça, i els capitans de les diferents seccions del club li van fer entrega dels seus braçalets de capità. L’homenatge a en Barrufet es va completar amb una gran victòria del Barça sobre el Chambery en partit de Champions (38-23).

Les seccions del Barça se'n van de copes

Aquestes dues darreres setmanes han estat dies de glòria per les seccions del Barça. Diumenge passat la secció de futbol sala es va proclamar campió de la Copa d’Espanya, i avui, set dies més tard, ha estat el Barça de bàsquet el que ha aconseguit alçar la Copa del Rei enfront el Reial Madrid.

Diumenge passat el Barça Alusport va aconseguir imposar-se a El Pozo Murcia per 3 a 2 en la final de la Copa d’Espanya. Els homes de Marc Carmona, amb un Wilde estel•lar, van aconseguir doblegar l’equip murcià gràcies a una primera part molt bona. Els catalans, que en quarts de final havien eliminat el Maó, actual segon classificat de la lliga per darrere del Barça, per un contundent 6 a 0, i en semifinals s’havien desfet del Caja Segòvia, equip amfitrió, a la tanda de penals, es van plantar a la seva primera final després d’haver-se convertit en secció oficial. Els homes de Marc Carmona van aconseguir sobreposar-se a un dels equips històrics del futbol sala, i amb una primera part i meitat de la segona magnífiques, van assolir un clar avantatge (3-0). Amb aquest resultat advers, el Murcia es va veure obligat a jugar gran part de la segona meitat amb porter jugador, amb el risc que això comporta, ja que no tenien un porter fix que protegís la porteria dels xuts llunyans. Amb aquesta mínima superioritat, els murcians van aconseguir reduir la diferència fins al punt d’aconseguir un 3 a 2. El partit, però, ja estava vista per sentència, i el cronòmetre no va donar lloc a la sorpresa. D’aquesta manera, doncs, el Barça Alusport va aconseguir alçar el seu primer títol professional, gràcies als gols de Wilde (2) i Chico. I per si no fos poc, aquest mateix cap de setmana, els homes de Marc Carmona han ofert el títol de campions als aficionats blaugranes amb una victòria davant el cuer de la lliga per un més que contundent 10 a 0.

I si diumenge passat el futbol sala va alçar el seu primer títol, aquest diumenge, el Regal Barça, secció de bàsquet, ha aconseguit emportar-se la seva 22a Copa del Rei (60-68). Els homes de Xavi Pascual han ofert un joc molt efectiu, potser no tan brillant com el mostrat a semifinals davant el Caja Laboral, però suficient per imposar-se a un batallador Reial Madrid. Sorprenentment, l’MVP de la final no ha estat Juan Carles Navarro, la gran estrella del Barça, sinó que ha estat Alan Anderson, jugador americà que va arribar amb la temporada començada, qui s’ha endut el premi com a millor jugador de la final després d’anotar 19 punts i mostrar un gran nivell de joc. Cal dir, però, que la victòria del Regal Barça no ha estat tan plàcida com en els anteriors enfrontaments amb el Madrid, on els blaugranes havien guanyat de 34 punts de diferència a la Supercopa d’Espanya, i de més de 20 al partit de fase regular de la lliga ACB. Podríem dir, fins i tot, que el Madrid ha aconseguit tenir contra les cordes als catalans durant alguns minuts del partit, en gran part gràcies a una defensa intensa de Prigioni sobre Navarro, que tot i els 28 punts que va aconseguir en el duel de semifinals contra el Baskonia, no ha pogut seguir desenvolupant el seu gran nivell de joc. Tot i ser un partit més ajustat, els jugadors de Xavi Pascual han aconseguit mantenir-se al davant del marcador gràcies a les actuacions del ja comentat Alan Anderson i també del català Víctor Sada, que s’està destacant com un gran jugador de finals (recordar la seva gran actuació a la passada final de l’Eurolliga contra l’Olimpiacos). Finalment, doncs, els blaugranes han guanyat el match amb resultat final de 60 a 68. M’agradaria fer una menció especial al detall que ha tingut el capità Roger Grimau, que ha volgut cedir l’honor d’alçar el trofeu al lesionat Gianluca Basile, que aquesta temporada no està podent gaudir de minuts per culpa de les lesions.

Aquestes dues victòries han començat a dibuixar una nova vida de les seccions del Barça. El futbol sala aconseguint el seu primer títol professional, i el bàsquet, amb un immens Xavi Pascual al capdavant, reforçant la seva posició de líder en el bàsquet espanyol i europeu. Gràcies a Déu, hi ha vida després del futbol a can Barça.

Pla Bolonya? I això què és?

El passat curs es va aprovar un nou pla d’estudis que afecta als estudiants de tota la comunitat europea, el reconegut Pla Bolonya. Centre de grans crítiques i causa de mobilitzacions i manifestacions aquí i també a altres llocs, aquest nou pla estudiantil ha despertat moltes controvèrsies, masses sabent que es tracta del nostre futur (sí, m’hi incloc perquè l’estic patint en primera persona), dels nostres estudis.

Com a pla d’estudis, és a dir, la idea en sí, és molt bona. Està bé que es vulguin unificar els criteris d’avaluació entre els diferents països i que s’igualin les titulacions entre els diferents territoris de la unió (és a dir, que sigui el mateix un grau a Espanya que a la Gran Bretanya), cosa que no passava amb l’antic pla. Ara bé, tot i ser una molt bona idea, no es pot portar a terme si no gaudim dels mitjans necessaris per portar-lo a terme amb totes les seves qualitats.
Ara em centraré més en les canvis “interns” del Pla Bolonya, deixant de banda la “lliure circulació” d’estudiants.

Primer de tot, ens hem de remuntar a la selectivitat. Les temudes PAU, proves necessàries per accedir a la universitat, l’excusa perfecte per fer mantenir en estat d’alerta els estudiants de batxillerat. Però malauradament, les PAU ja han perdut aquest, si m’ho deixeu dir, encant. Aquest darrer curs, els estudiants que hem fet la selectivitat ens hem trobat amb una sèrie de canvis. Primer de tot, la prova ha quedat dividida en dues parts, una d’obligatòria i una altra que en principi no ho és, però que la necessites si realment vols estudiar la carrera que més t’agrada. Un altre dels canvis és que les assignatures tenen un valor diferent depenent de la carrera que vols cursar, fet que ha desembocat en nombrosos problemes ja que, per exemple, per estudiar empresa, se li dóna més valor a l’assignatura de biologia que no pas a la d’organització d’empresa. Bastant trist. Però potser el canvi que ha fet enfadar més els estudiants de batxillerat, per tant els que han hagut de fer la selectivitat, és que si abans les places universitàries atorgades als estudiants provinents del grau superior estaven limitades, enguany aquests alumnes, que per unes raons o altres van decidir no fer el batxillerat, han disposat de totes les places que han necessitat. Això ha propiciat una disminució de places universitàries per als alumnes de batxillerat. Aquest fet ha provocat moltes crítiques, sobretot dels estudiants que s’han quedat sense plaça per cursar la carrera que volien. Els damnificats consideren injust aquest augment desmesurat de places per als estudiants de greu superior, ja que creuen que la dificultat d’haver superat el batxillerat, es mereix més reconeixement (traduït en nombre de places). Però això és només un dels petits problemes creats pel controvertit Pla Bolonya.

Un cop a dins de la universitat, però, els problemes no desapareixen. I és que el pas de llicenciatura a grau a enganxat a tots els professors per sorpresa. Els equips docents es van trobar el passat estiu amb un nou pla d’estudis, i amb la necessitat de canviar els sistemes d’avaluació. Però ho han aconseguit? Han pogut canviar els sistemes d’avaluació a temps? I sobretot, els canvis que han realitzat són positius, o donen menys oportunitats als alumnes? Està clar que parlaré, en tot moment, des de la perspectiva d’alumne, donat que sóc estudiant de primer curs, i tots els canvis del Pla Bolonya m’estan afectant directament. Doncs bé, des del meu punt de vista, puc dir que no, no han aconseguit trobar una solució consensuada tots els professors a l’hora d’avaluar els alumnes. Per començar, al primer semestre els estudiants del meu curs hem fet cinc assignatures, i quina sorpresa ens emportem tots quan els criteris d’avaluació seguits pels diferents professors de les assignatures són diferents depenent de l’assignatura. Que si fem avaluació continuada, que si fem mixa amb totes les notes, que si fem mixa, però només si ho aproves tot (treballs i exàmens) per separat, que si diem una cosa però potser després ho canviem a la junta. Això no pot ser. Els alumnes necessitem conèixer el procés d’avaluació que ens afecta. És cert que hauríem de deixar de pensar en com ens avaluaran i centrar-nos a estudiar, però és difícil estudiar a consciència si ni els professors es posen d’acord entre ells. I amb això no dic que els professor ho facin malament. La culpa no és dels docents, la culpa de tot això és del nou pla d’estudis. I és que no pots pretendre imposar un nou pla estudiantil amb tant poc temps, després de tants i tants anys amb un sistema que ja estava inculcat i que tothom coneixia. I no ho pots fer, perquè si no passa el que ha passat, que els professors es troben amb unes noves normes, no es posen d’acord entre ells, i això afecta directament els alumnes, que veuen que en el que una assignatura val, en una altra potser no és suficient.

Així doncs, el que hauríem de demanar, alumnes i professors, és que primer es posessin d’acord els de dalt. I un cop aconseguit això, s’anés introduint el nou sistema a poc a poc. No podem pretendre realitzar tots aquests canvis de cop, ja que després passa el que passa.

Espectacle lamentable a Antena3

Les notícies d’Antena3 s’han caracteritzat sempre per tractar temes poc interessants per la societat. Destina una part del telenotícies a explicar les notícies que realment importen (declaracions de presidents dels països, eleccions, decisions polítiques importants, conflictes...), i després els presentadors comencen a parlar sobre curiositats i esdeveniments intranscendents com pot ser la plantació de carbasses gegants, o es dediquen a cobrir petits conflictes que afecten petites poblacions espanyoles. A tot això, cal afegir les pèssimes bromes del presentador estrella de la cadena, Matías Prats. I és que pot ser tot lo bon presentador que vulgui, però no és gaire seriós anar fent bromes mentre informes la societat (com a mínim la que mira les notícies a la cadena privada).

Doncs això no és tot, avui al telenotícies d’Antena3 s’han cobert de glòria. Més concretament a la secció d’esports. I és que els realitzadors de la secció d’esports del telediari de la cadena espanyola, no han tingut una millor idea que comparar les declaracions d’un jugador d’Osasuna amb un caçador que disparava amb el seu rifle. La història comença el passat diumenge en el partit Osasuna – Madrid, que els de Pamplona van guanyar per un a zero, deixant el Madrid amb poques opcions per guanyar la lliga. Durant aquest partit, el jugador portuguès Cristiano Ronaldo, en una pica baralla amb jugadors d’Osasuna, va preguntar amb to desafiant a l’uruguaià del club navarrès Walter Pandiani quants diners cobrava. El conflicte verbal, fora dels insults, es va acabar aquí. Però aquest migdia, el jugador d’Osasuna ha criticat durament el comportament del portuguès en roda de premsa.

El fet, doncs, és que als esports d’Antena3 han volgut comparar les declaracions de Pandiani amb els trets d’un caçador (pel fet que el jugador del club navarrès és conegut com “El rifle”). Però el que han fet al telediari ha estat una burrada. En una pantalla dividida en dos, es veia en una banda a Walter Pandiani fent les declaracions i a l’altre el visor d’un rifle apuntant a Cristiano Ronaldo. I després de cada comentari del jugador uruguaià, feien sonar un tret simulant un dispar contra el jugador del Madrid. El que he dit abans, una autèntica animalada.

Hem sembla perfecte que els telenotícies vulguin innovar per apropar-se a tots els públics, però hi ha una frontera immensa entre intentar atreure el públic a base de bromes i notícies més properes al poble, i atreure el públic fent apologia de la violència simulant trets contra jugadors del Madrid. Tot plegat, una ficada de pota.

No caiguem a la trampa blanca

Aquest diumenge el Madrid ha deixat passar el primer tren de la lliga. S’ha deixat 3 punts d’or al camp d’Osasuna amb la derrota per 1 a 0, i ha vist com el Barça, el meravellós Barça, ja s’ha escapat a 7 punts (distància que mai cap rival ha aconseguit salvar per emportar-se el títol nacional). Però realment el Madrid està mort?

Es fa difícil creure que un equip com el Madrid pugui dir, a la 21a jornada, que la lliga està dada i beneïda. És impensable que jugadors com Casillas, CR7, Sergio Ramos o el nouvingut Adebayor tirin la lliga amb més de 51 punts encara per jugar-se. I realment, els jugadors no ho pensen, o com a mínim no ho diuen públicament. També és poc probable que un entrenador egocèntric com ell sol com és Mourinho admeti davant la premsa que el seu equip, el que segons ell és el seu gran projecte, regali la lliga amb tan sols 21 partits jugats. I la veritat, és que no ho fa. Defensa a capa i espasa el seu equip i encara creu en les seves possibilitats. Tot i això, el tècnic portuguès ja es va curar en salut a l’inici de temporada, al dir que si no és guanyava res el primer any no passava res ja que el seu era un projecte “a llarg termini”. No tan llarg si es tenen en compte els últims rumors sortits a la premsa esportiva. Però la veritat és que no són els jugadors, ni els tècnics, ni tan sols els directius com Valdano, repudiat per Mourinho, els qui afirmen que el Barça ja té la lliga al sarró.

Que el Barça ja ha guanyat la lliga no ho diuen els jugadors blaugranes, no ho diu Pep Guardiola, no ho diuen els seguidors culés i ni tan sols ho diuen els mitjans més barcelonistes. Els únics que donen ja la lliga al Barça són els encarregats de la premsa madrilenya. Els mateixos Tomás Roncero, Alfredo Relaño i Eduardo Inda que temporada rere temporada comencen l’any dient que aquest sí és l’any del Madrid, són els que ara estan fent una campanya per fer creure als aficionats del futbol que el Barça ja és campió de lliga. Però per què? Doncs molt fàcil, la típica excusa del pessimista. Dir que no, perquè si surt que si és molt millor i si surt que no dius que ja ho sabies. Això mateix és el que estan fent des de la premsa de Madrid. Ara diuen que el Madrid ja no té res a fer a la lliga, primer per fer-se les víctimes, i després, perquè si sona la campana i remunten els 7 punts al Barça o simplement s’hi apropen, a part de què s’ho tornaran a creure, podran dir que ningú confiava en ells i que tothom els donava per morts, però que la “casta” madrilenya és insuperable, quan en realitat són ells mateixos els que s’estan donant per morts abans d’hora. I finalment, perquè si realment es compleixen els pronòstics i el Barça alça el títol de lliga a final de temporada, sempre podran dir que ells ja ho havien avisat a la jornada 21.

Així que ja n’hi ha prou. No volem sentir a parlar des de Madrid que la lliga està perduda. La veritat és que fa molta mandra escoltar aquests comentaris ara per després, si les coses canvien, es comenci amb una nova propaganda de fúria madridista. I encara fa més mandra la possibilitat de poder arribar a escoltar en boca dels Roncero, Relaño i Inda que la majoria els donava per morts (quan en realitat són ells que es suïciden abans d’hora) i al final s’han pogut aixecar. Aquí ningú dóna el Madrid per mort, o almenys no en veu alta.

Bilingüismo si, bilingüisme no

Durant les últimes setmanes s’ha convertit en tema de debat la introducció de traductors al Senat espanyol. La qüestió és que a la cambra alta s’han instal•lat traductors de les diferents llengües cooficials del territori espanyol, català, basc i gallec. La decisió es va prendre ja que els components dels senat (cambra on es representen les diferents comunitats autònomes), consideraven que si havien de representar la seva comunitat autònoma, ho havien de poder fer en el seu idioma.

La decisió, però, ha aixecat molta polseguera. Per un banda, es critica la despesa de més de 12.000 € que suposa la introducció de traductors al Senat. Des del Partit Popular s’utilitza la crisi econòmica que està patint el país, per defensar que al Senat només s’hauria de parlar en castellà. Sí, és cert, probablement és una despesa innecessària en una època com aquesta, però per altra banda, no s’estan creant llocs de treball? Pocs, cert, però llocs de treball, que és el que necessita la societat avui en dia.

Però el veritable problema que hi veuen els populars no és la despesa, tot i ser la seva principal arma d’atac. El que els fa por a l’oposició és que després de la introducció de llengües com el català o el basc al Senat, hi hagi un altre pas, i després un altre. Em refereixo a què el que els fa por al PP, és que la decisió d’introduir llengües de territoris nacionalistes a la cambra alta s’acabi convertint en un tracte de favor cap aquests territoris, i que tot pugui acabar recalant en una possible independència.

Prova d’això n’és la presidenta del PP a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, que tot i refusar el bilingüisme amb els ulls tapats, defensant la postura del seu partit polític, no s’aplica la seva postura a ella mateixa. Després de criticar la inclusió del català al Senat, va parlar al Parlament català en castellà. Què vol dir això? Nosaltres no podem parlar català a les espanyes per representar-nos, però ella pot dirigir-se als parlamentaris catalans en castellà? No dic que no es pugui dirigir als polítics catalans en castellà, és clar que ho pot fer, però si és evident que no hi ha d’haver tractes de favor per a ningú, tampoc n’hi ha d’haver de menyspreu. O tots blanc o tots negre, el que no pot ser és que ells aquí facin el que vulguin i nosaltres allà ens haguem de regir per unes normes diferents.

I EL QUE ENS ESPERA

Després d’aquest episodi no van tardar en aparèixer les primeres opinions, tant de polítics com de personalitats que ja no ho són. D’aquestes, la “més destacada”, va ser la de l’expresident central José María Aznar, que davant dels micròfons va demanar al candidat popular, Mariano Rajoy, que quan guanyi les eleccions (donant per segura la seva victòria) suprimeixi els estats d’autonomia per tornar (això no ho va dir ell) a l’Espanya una grande y libre. Als catalans només ens faltava això després de la destrossa de l’estatut.

Universitat Autònoma de Barcelona

Pepe Rodríguez: “La funció del periodisme d’investigació és fer aflorar allò que algú intenta amagar”

Quatre experts del periodisme d’investigació ofereixen una xerrada als estudiants de periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació

Pepe Rodríguez ha destacat com una de les principals funcions del periodisme d’investigació el “fer aflorar allò que algú intenta amagar”, en la xerrada que ha ofert als alumnes de periodisme de la UAB. En la xerrada també han participat Jaume Reixach, Antonio Baquero i Elisenda Millerna.

En la xerrada que han portat a terme els quatre experts del món de la investigació, s’han tractat diversos temes relacionats amb el periodisme. Jaume Reixach, director i editor del diari El triangle, i Pepe Rodríguez, professor de l’assignatura periodisme d’investigació a l’Autònoma, han coincidit a l’hora de confirmar el periodisme d’investigació com una eina necessària per al bon periodisme, no com un gènere periodístic. El director del diari El triangle ha anat més enllà, i ha afirmat que “la clau del periodisme és el per què”, ja que el considera necessari per poder explicar una societat “plena de corrupció i desigualtats socials”. El professor de l’Autònoma Pepe Rodríguez ha centrat les seves participacions en la xerrada en els aspectes més tècnics del periodisme d’investigació. Ha avisat als alumnes que quanta més informació es tingui, més bon investigador es podrà ser, i ha destacat la importància de saber “entendre i sintetitzar” la informació i les proves recollides. Per la seva banda, Antonio Baquero ha coincidit amb el professor interí a l’hora de destacar la importància de les fonts d’informació. Afirmació a la que s’hi ha afegit la treballadora de l’empresa d’investigadors privats Método 3, Elisenda Millerna, avisant de la importància de comptar amb “col•laboradors experts en diferents àmbits”, o si més no, “comptar amb una bona agenda de contactes”.

Jaume Reixach ha volgut parlar del paper que té el poder per influir en el periodisme. Segons l’editor de El triangle, “el poder té por al periodisme” i és per això que ell considera que el poder vol que els periodistes “expliquin allò que el poder vol que se sàpiga”. En les seves intervencions, el senyor Reixach també ha volgut remarcar que “qui paga mana”, fent referència als propietaris dels grans mitjans de comunicació, qui segons ell “exigeixen una línia informativa a seguir”. Elisenda Millerna, per la seva banda, ha conclòs la seva curta intervenció recordant als alumnes que els límits del periodisme es troben en la ètica del mateix periodista. I Antonio Baquero ha volgut afegir que el periodisme desenvolupat a Espanya és més bé un “periodisme de filtració”, no pas un periodisme d’investigació.

Durant la xerrada, també hi ha hagut temps per parlar d’experiències personals. Jaume Reixach ha desvetllat dues històries personals en les que es va veure obligat a abandonar una investigació per culpa de les pressions del poder. Una d’aquestes dues històries és la que va protagonitzar durant la seva època de reporter del diari Correu Català. Segons ha explicat el mateix Reixach, va haver de deixar de banda una investigació sobre la implantació de la central nuclear al poble d’Ascó, ja que Jordi Pujol, màxim accionista del diari, ho era també de l’empresa FECSA, l’encarregada d’instal•lar la central nuclear. El senyor Reixach també ha explicat als alumnes que vint anys enrere, en una altra xerrada a la universitat, va oferir feina a aquells estudiants que hi estiguessin interessats. D’aquesta manera, va formar una primera redacció del diari amb l’ajuda dels estudiants de periodisme de la UAB. Per la seva banda, Antonio Baquero, després de recomanar als estudiants que s’especialitzin en un tema concret, ha explicat una de les seves últimes investigacions. Aquesta investigació, evidencia que els immigrants il•legals a Catalunya no només s’estan reduint, sinó que a més a més, n’hi ha que prefereixen tornar a casa.

En un altre aspecte, Pepe Rodríguez ha volgut destacar també que en les investigacions lo important no és tant aconseguir bones respostes, sinó fer bones preguntes. I ha advertit els alumnes que en el periodisme d’investigació s’ha d’anar més enllà, i afirma que és això el que ho fa una feina “difícil”. Tot i això, assegura que la dificultat és també el causant “del plaer” assolit un cop s’acaba una investigació. Durant l’acte, també hi ha hagut espai per a les preguntes dels alumnes. Els estudiants de periodisme han volgut aprofundir, amb les seves qüestions, en temes com el de Wikileaks o el paper de programes com Sálvame en la societat actual.

S’ha volgut aprofitar l’acte, també, per portar a terme l’entrega de premis de l’assignatura de Pepe Rodríguez, periodisme d’investigació. Les guardonades del darrer curs pel treball “Amposta, el pacte no escrit”, han pujat a l’escenari per rebre el guardó de mans de l’Elisenda Millerna. Una de les guanyadores, Elena Domingo, ha volgut dirigir unes paraules als estudiants, i amb una rotunditat contundent ha afirmat que “investigar no és fàcil”, tot i que els ha animat a intentar-ho.

FIFA Pilota d'or...i blaugrana

Ahir al vespre a Zuric es va celebrar una nova edició de l'entrega del premi individual més prestigiós, la Pilota d'or, que per primera vegada s'ha fusionat amb el FIFA World Player per convertir-se en el que ara s'anomena FIFA Ballon d'or. Amb els tres finalistes al premi blaugranes, es va demostrar que el principal vencedor de la gala va ser el Futbol Club Barcelona, i va suposar tot un reconeixement mundial a la feina que porten a terme els jugadors de Pep Guardiola. Però com que de guanyador només n'hi pot haver un, tot i que alguna figura del món del futbol (Eto'o) reclamés una partició del trofeu, va ser Leo Messi qui es va acabar erigint com a vencedor de les votacions.

L'elecció de Messi com a millor jugador del món de la temporada 2010 no hauria de sorprendre, a priori, a ningú que hi entengui de futbol. El problema, però, és que les enquestes i els mateixos suposats entesos del futbol, donaven com a favorits Andrés Iniesta i Xavi Hernández. La veritat és que tots tres jugadors van fer mèrits més que suficients durant el 2010 per endur-se el guardó. Messi va completar el seu any més golejador i va guanyar la Lliga i la Supercopa d'Espanya amb el Barça. I Iniesta i Xavi van aconseguir, a part del títols blaugranes, el Mundial de seleccions disputat a Sud-Africa. L'avantatge de Xavi o Iniesta, doncs, es basava en el mundial. Xavi va ser el motor de la selecció espanyola durant tot el mundial, el cervell de la roja, mentre que Iniesta es va erigir com a favorit principal al premi gràcies al seu gol decisiu a la final del mundial contra Holanda. Tot i aquest desaventatge amb el que començava Messi, va acabar sent l'astre argentí qui, per sorpresa de tots, es va acabar adjudicant una nova pilota d'or, la segona de la seva carrera...i només té 23 anys!

ESPANYA ESTÀ INDIGNADA

Quan la notícia es va donar a conèixer, les primeres reaccions no es van fer esperar. És cert que l'elecció de Messi com a millor jugador de l'any 2010 va agafar tothom per sorpresa, però ningú pot obviar que l'argentí és a dia d'avui el millor jugador de futbol del món. Doncs bé, on es va pair pitjor la decisió de futbolistes, entrenadors i periodistes (que en definitiva són ells els que voten) va ser a Madrid. I és que des de Madrid, després de veure com el Barça era el principal triunfador de la gala, només els quedava l'esperança que fos un espanyol de la roja el vencedor de la pilota d'or, per poder fardar una mica, i per haver-se d'estalviar parlar del Barça en positiu, ja que ho haguessin enfocat com si el vencedor ho hagués sigut gràcies a la selecció i a Espanya. I el fet que fos Messi el guardonat va fer que els diaris esportius de la capital ensenguessin les fogueres i enviessin el crit al cel per la "derrota" de Xavi i Iniesta. Segons els diaris madridistes, Joseph Blatter, president de la FIFA, és el responsable que, primer Espanya es quedés sense el mundial de 2018, i després, que ni Iniesta ni Xavi es poguessin endur la pilota d'or.

La indignació, però, no es queda aquí, i és que els ha fet tanta ràbia no poder fardar de futbolistes (donat que no ha estat un jugador espanyol qui ha guanyat la pilota d'or), que insinuen que hi ha mala maror al vestidor blaugrana per haver estat Messi el vencedor del trofeu. Això si, en contra de Mourinho ni una queixa, tot i deixar l'entrenador de la roja, Vicente Del Bosque, sense la pilota d'or dels entrenadors.

VOTACIONS AMB PASSAT

Repassant les votacions dels diferents futbolistes sorpren veure que, per exemple, Samuel Eto'o, tot i considerar dies enrere que la pilota d'or s'hagués hagut de repartir entre els tres finalistes, sí que vota Xavi i Iniesta, però s'oblida del seu amic Leo Messi. Ibrahimovic, exjugador del Barça que va marxar del club per la porta del darrera, tampoc va votar Messi, però si que va votar els altres dos finalistes. I els madridistes Iker Casillas i Cristiano Ronaldo, també es van oblidar a l'hora de votar de l'astre argentí. I en la votació del millor entrenador, també sorpren que dos ex del Barça que van acabar amb males relacions amb Pep Guardiola, Eto'o i Ibra, no van donar el seu suport al tècnic de Santpedor.

COM SEMPRE, EL BARÇA ÉS EL VENCEDOR

Si una cosa està clara, però, deixant de banda possibles polèmiques i sorpreses, és que el Barça continua sent un exemple de futbol. Es va demostrar amb el podi de finalistes al premi, tots tres, a més a més, sortits de La Masia, i també es va demostrar amb l'onze ideal de la FIFA, que compta amb sis representants blaugranes, els tres finalistes de la pilota d'or, Messi, Iniesta i Xavi, i Piqué, Puyol i Villa. Completen aquest onze de gala el porter del Madrid Iker Casillas, els jugadors de l'Inter Sneijder, Lucio i Maicon, i el portuguès Cristiano Ronaldo.

Encara escou el 5-0

Si, si, tal i com ho llegiu, a Madrid encara els fa molt i molt mal el 5-0 del Camp Nou. Ja fa més d'un mes que es va disputar el partit, ja fa més d'un mes que el Barça va deleitar el món amb un joc d'àngels, ja fa més d'un mes que el Madrid va sortir per la cua entre les cames, una altra vegada, del'estadi blaugrana. I tot i que ja fa més d'un mes que el Barça va demostrar que era infinitament superior al Madrid, els blancs encara no ho han acceptat.

Ahir, a la roda de premsa posterior al partit del Madrid a Getafe (2-3 a favor dels blancs), un periodista va preguntar a Mourinho què opinava sobre el penal a Di Maria que va pitar l'àrbitre, i el tècnic portuguès, amb la seva prepotència habitual, va respondre que "els d'avui no els he vist, però els que sí que he vist són els d'ahir, i es veu claríssim que és penal", en referència al penal no assanyelat al Camp Nou a favor del Llevant. Però la resposta de Mourinho no es va quedar aquí, i després del primer comentari no es va poder estar de llençar una perleta contra el Barça, i va afirmar amb contundència que "he vist el penal d'ahir, com també vaig veure un penal a Cristiano al Camp Nou". Insinuar que el Madrid va perdre al Camp Nou perquè no van pitar un penalti és passar-se de la ratlla. A més, on va veure penalti si el Madrid no es va apropar a l'àrea del Barça en tot el partit? Ja n'hi ha prou Mourinho, n'estem farts. El Barça va guanyar el clàssic, i 5-0, perquè és infinitament més bo que el Madrid.