El dia de la marmota

La història es repeteix jornada rere jornada, i any rere any. I és que hi ha coses que no canvien, i sembla impossible que arribin a canviar. Tal i com passava a la pel•lícula de Harold Ramis, on el pobre Bill Murray es veia obligat a viure un dia rere un altre la mateixa història, sembla que els aficionats del futbol estem condemnats (o beneïts) a viure les mateixes emocions partit rere partit.

Al Camp Nou, un Barça immensament superior a un pobre Getafe, no ha pogut sentenciar el partit i ha acabat patint més del compte. Alves al 16’ i Bojan al 49’ han avançat el conjunt blaugrana, que ha vist com s’escapaven moltes més ocasions. Un 1x1 de Villa que ha perdut la pilota per pecar de generós, cosa rara en el món del futbol, o dos xuts de Xavi que han sortit rosant el pal de la porteria madrilenya, han estat algunes de les ocasions que no ha pogut aprofitar el Pep Team. A més a més, si a això li sumes que el repentinat i engominat Muñiz Fernández s’ha empassat dos penals sobre el pobre davanter asturià del Barça, que últimament no està gaire afortunat de cara al gol, estàs condemnat a patir. I és que quan semblava que els azulones, avui naranjones, no tenien res a dir en el partit, el davanter Manu del Moral ha engaltat un potent xut dins de l’àrea petita, convertint el primer gol dels visitants. Aquest gol ha propiciat uns minuts de nervis a un Camp Nou que últimament no fa més que gaudir del futbol durant 80 minuts per acabar patint els últims 10. El que és inadmissible i ens toca molt els nassos als culers, és que els errors arbitrals es repeteixin partit rere partit.

I si al Camp Nou el Barça aconseguia guanyar el seu partit amb patiment, com acostuma a fer últimament, al Calderón la història també s’ha repetit. I és que el Madrid ha guanyat un altre cop a l’Atlètic de Madrid (2-1), i ja fa 21 derbis madrilenys que els blancs no perden. Els colchoneros han tornat a demostrar que són un equip feble en defensa, tot i que als últims minuts han posat una mica d’emoció al partit amb el gol del Kun Agüero. I després del partit, una altra vegada més del mateix. Mourinho queixant-se del calendari, justificant el ritme lent del seu equip amb l’acumulació de partits (mira tu, si no es volen cansar no haver eliminat el Lyo), i oh sorpresa, ha felicitat els àrbitres. Segur que si no hagués guanyat, hagués fet una altra estripada de les seves.

Així doncs, queda demostrat que el futbol espanyol està vivint constantment el dia de la marmota. El Barça segueix guanyant (últimament patint massa), el Madrid segueix jugant els partits contra l’Atlètic de Madrid sabent que acabaran guanyant, al Barça li continuen robant penals i gols i Mourinho segueix queixant-se de qualsevol cosa. Però mira tu, si les coses han d’acabar com sempre, endavant, Barça campió i tots contents cap a casa.