Bilingüismo si, bilingüisme no

Durant les últimes setmanes s’ha convertit en tema de debat la introducció de traductors al Senat espanyol. La qüestió és que a la cambra alta s’han instal•lat traductors de les diferents llengües cooficials del territori espanyol, català, basc i gallec. La decisió es va prendre ja que els components dels senat (cambra on es representen les diferents comunitats autònomes), consideraven que si havien de representar la seva comunitat autònoma, ho havien de poder fer en el seu idioma.

La decisió, però, ha aixecat molta polseguera. Per un banda, es critica la despesa de més de 12.000 € que suposa la introducció de traductors al Senat. Des del Partit Popular s’utilitza la crisi econòmica que està patint el país, per defensar que al Senat només s’hauria de parlar en castellà. Sí, és cert, probablement és una despesa innecessària en una època com aquesta, però per altra banda, no s’estan creant llocs de treball? Pocs, cert, però llocs de treball, que és el que necessita la societat avui en dia.

Però el veritable problema que hi veuen els populars no és la despesa, tot i ser la seva principal arma d’atac. El que els fa por a l’oposició és que després de la introducció de llengües com el català o el basc al Senat, hi hagi un altre pas, i després un altre. Em refereixo a què el que els fa por al PP, és que la decisió d’introduir llengües de territoris nacionalistes a la cambra alta s’acabi convertint en un tracte de favor cap aquests territoris, i que tot pugui acabar recalant en una possible independència.

Prova d’això n’és la presidenta del PP a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, que tot i refusar el bilingüisme amb els ulls tapats, defensant la postura del seu partit polític, no s’aplica la seva postura a ella mateixa. Després de criticar la inclusió del català al Senat, va parlar al Parlament català en castellà. Què vol dir això? Nosaltres no podem parlar català a les espanyes per representar-nos, però ella pot dirigir-se als parlamentaris catalans en castellà? No dic que no es pugui dirigir als polítics catalans en castellà, és clar que ho pot fer, però si és evident que no hi ha d’haver tractes de favor per a ningú, tampoc n’hi ha d’haver de menyspreu. O tots blanc o tots negre, el que no pot ser és que ells aquí facin el que vulguin i nosaltres allà ens haguem de regir per unes normes diferents.

I EL QUE ENS ESPERA

Després d’aquest episodi no van tardar en aparèixer les primeres opinions, tant de polítics com de personalitats que ja no ho són. D’aquestes, la “més destacada”, va ser la de l’expresident central José María Aznar, que davant dels micròfons va demanar al candidat popular, Mariano Rajoy, que quan guanyi les eleccions (donant per segura la seva victòria) suprimeixi els estats d’autonomia per tornar (això no ho va dir ell) a l’Espanya una grande y libre. Als catalans només ens faltava això després de la destrossa de l’estatut.