SúperTITOl contra infraMOU

Corria el minut 93 de partit. El Camp Nou vibrava amb la victòria del Barça. Messi ja havia fet la seva feina, una assistència magnífica que Iniesta havia rematat sense posar-se gaire nerviós, i dos gols de crack, dos gols de barcelonista, dos gols de cor. Una feina que permetia al Barça posar-se amb un resultat de 3 a 2 a falta de menys d’un minut pel final del partit. Tot i això, molts nervis. No hem d’oblidar que els blaugrana jugaven contra la millor versió del Madrid dels últims anys. No hem d’oblidar que un sol gol d’aquest Madrid millor s’emportava la Supercopa a la capital. I no hem d’oblidar que el soci i l’aficionat blaugrana, per molt que la dinàmica estigui canviant aquests últims anys, és patidor de naixement.

Però de sobte, quan semblava que tot acabaria bé, una pilota a la banda que rep Cesc Fàbregas, el flamant nou fitxatge del Barça, i que no havia de comportar cap perill per la porteria merengue, va despertar tota la fúria que portava contenint el lateral esquerra blanc, Marcelo, que va propinar una duríssima entrada al jugador català. A partir d’aquí, ja la tenim muntada.

No van passar ni deu segons, que ja s’havia format una baralla. Jugadors d’un i altre equip intercanviant recriminacions i alguna cosa més que això. Els cossos tècnics intentant posar pau, i en alguns casos, intentant posar més carn a la graella. Agafades pel coll, estirades de samarretes, cops que sortien disparats d’uns i altres braços. I de cop, davant l’atònita mirada dels teleespectadors, els jugadors estaven massa preocupats en defensar la seva postura a la baralla, l’entrenador del Reial Madrid (recordem als lectors que sempre ha destacat per ser un equip “senyor”) va anar disparat contra el segon entrenador del Barça, Tito Vilanova i, per l’esquena, li va ficar el dit a l’ull. Davant la sorpresa, l’ajudant d’en Pep, segurament en una decisió que no va ser la més encertada, però que segurament és la que haguéssim escollit tots els terrestres, li va propinar un calbot a Mourinho. L’entrenador madridista va reaccionar amb una falsa cara de sorpresa (segurament era la reacció que buscava) i després va dedicar cares de desafiament al Tito i fins i tot li va enviar un petó en to de burla. Això, sense cap mena de dubte, va ser el que més va ressaltar en una baralla, que, per altra banda, ja s’està convertint en un costum als darrers clàssics. Tot i això, no va ser l’únic moment destacat del conflicte. També cal esmentar la baralla entre Villa i Ozil, que va acabar amb l’expulsió de tots dos jugadors, i unes curioses imatges on es veu a Gerard Piqué, defensa central del Barça, increpant Mourinho i culpant-lo de tots els conflictes entre Barça i Madrid dels últims mesos, acusació que més tard va ratificar e la zona mixta, on va afirmar que Mourinho “està destruint el futbol espanyol”.

Després de l’encontre entre els jugadors de tots dos equips, l’àrbitre va donar el partit per finalitzat i el Barça es va proclamar campió de la Supercopa d’Espanya. Aquí, una altra mostra de poca esportivitat madridista. Els jugadors blancs, a instàncies del seu entrenador, van abandonar ràpidament el terreny de joc i no es van esperar a que el Barça revés el títol de campió, tot el contrari del que havien fet els homes d’en Pep a la final de la Copa del Rei, on van haver d’esperar a que Casillas alcés el títol de campions.

Amb el partit finalitzat i les celebracions fetes, més polèmica.

Primer Mourinho, que a la roda de premsa no només no va voler demanar perdó a Tito Vilanova, sinó que el va menysprear fent veure que no sabia qui era (serà que encara no ha superat que Luis Fernández, l’ aleshores entrenador de l’Athletic Club de Bilbao, li fes el mateix quan era el segon de Robson al Barça). I després, Casillas i Xabi Alonso, jugadors que tothom pensava que tenien una mica d’estima per aquest esport, van demostrar que el discurs de Mou ha calat i molt dins el vestidor blanc. El capità blanc, sense haver vist les imatges, perquè quan les vegi se li caurà la cara de vergonya, va assegurar que la baralla s’havia provocat, segurament, perquè “algun jugador del Barça haurà fet comèdia com sempre”. I el migcampista basc del Madrid, que segurament tampoc devia haver vist les imatges, va assegurar, en defensa pròpia, que “les imatges parlaran per si soles”. I tant que ho faran, i la veritat és que no els deixa gaire bé als jugadors i tècnics del Madrid.

Ara toca, primer de tot, gaudir d’un nou títol de l’era Guardiola, que amb només tres temporades i un estiu ja ha igualtat el nombre de títols que va aconseguir alçar el mític Johan Cruyff en vuit temporades. Però sobretot, tal i com va dir l’entrenador blaugrana, toca vigilar i anar amb compte, perquè si els clàssics segueixen aquesta dinàmica, algú acabarà prenent mal, ja sigui dins o fora el terreny de joc.