Vergonyós

Després de la gran exhibició que ens va oferir ahir el Futbol Club Barcelona de Pep Guardiola, que va vèncer 5 a 0 a l'etern rival, el Madrid de Mourinho, avui, el Comité de Competició de la Reial Federació Espanyola de Futbol ha protagonitzat una altra exhibició, però d'incompetència.

Tothom té gravat encara a la retina la inacceptable actitud del jugador andalús del Reial Madrid Sergio Ramos, que empès per la impotència de no poder fer res contra el millor equip del món, va propiciar una patada molt violenta a l'astre argentí del Barça Leo Messi. Per si no fos poc, la cosa no es va quedar així, i quan el capità blaugrana, Carles Puyol, va anar a recriminar l'acció, l'estúpid de Sergio Ramos li va donar un cop a la cara i el va tirar a terra. I quan ja anava camí dels vestidors, un altre company de selecció, Xavi Hernández, va sortir de la banqueta per reclamar-li explicacions al madridista, i aquest també se'l va trure se sobre amb una empenta.

Doncs bé, la fantàstica demostració d'incompetència del Comité de Competició de la RFEF, va començar amb l'acta arbitral firmada per Iturralde, un àrbitre que pels madridistes afavoria el Barça, però que va demostrar que no és així. L'àrbitre del partit, només va apuntar a l'acta la patada de Sergio Ramos a Leo Messi, i va fer cas omís, tot i trobar-se a pocs metres de l'acció polèmica, a les agressions de l'andalús a Puyol i Xavi. Amb l'acta sobre la taula, Competició ha sancionat amb només un partit el jugador merengue, una decisió incomprensible i estúpida tenint en compte que les imatges deixen ben clares les agressions de Ramos als jugadors blaugranes. Així doncs, es una mostra d'autèntica incompetència que els "gefazos" de la Federació hagin decidit sancionar amb un sol partit el jugador blanc tot i les tres agressions que va protagonitzar contra jugadors del Barça, mentre que a Quique Sánchez-Flores, entrenador de l'Atlètic de Madrid, li han caigut dos partits per una picabaralla verbal amb el jugador de l'Espanyol Luis García. Tot plegat, penós.

ANTECEDENTS

La Federació espanyola podria aprendre d'altres federacions, que quan s'escau actuen d'ofici per sancionar accions antiesportives. Els últims casos s'han produït a Itàlia, i és que la federació del país transalpí va sancionar amb tres partits a Eto'o per un cop de cap que va propiciar a un jugador del Chievo, tot i que l'àrbitre no n'havia deixat constància a l'acta, i amb dos partits al jugador de la Juventus Krasick, que li han caigut dos partits per simular una caiguda dins de l'àrea.

Només demano una cosa, RFEF, posat les piles i apren dels altres països, que una altra vegada van per davant.

Una mà de joc

Joc espectacular de l'equip de Guardiola qua ha aconseguit un resultat històric (5-0) davant un pobre Reial Madrid que no ha trobat solucions a l'huracà de joc blaugrana.

Guardiola i Mourinho han fet saltar al terreny de joc uns onzes sense sorpreses davant una afició estelar. Ambdós entrenadors han saltat al terreny de joc amb el millor que tenen i han presentat dues aliniacions dignes d'una final de Champions. Guardiola ha sortit amb Valdés a la porteria, una defensa de quatre amb Alves a la dreta, Abidal a l'esquerra i Piqué i Puyol al centre de la defensa. Al mig del camp, Busquets, Xavi i Iniesta, i al davant Pedro, Villa i el millor jugador del món, Leo Messi. Per la seva banda, Mou ha presentat un onze format per Casillas a la porteria, amb Sergio Ramos a la dreta, Marcelo a la dreta i Pepe i Carvalho a l'eix de la defensa. Un centre del camp format per Khedira i Xabi Alonso al doble pivot, amb Ozil a l'esquerra i Di Maria a la dreta i amb Cristiano Ronaldo i Benzema, que ha substituït al lesionat Higuaín, a la davantera. L'equip d'en Pep, però, comptava amb el suport incondicional d'una immensa afició que ha omplert l'estadi i ha acompanyat l'equip en tot moment.

El partit ha començat amb domini blaugrana, i els jugadors culers han tocat la pilota al seu aire, evitant la tímida pressió dels blancs. La primera ocasió ha arribat als pocs minuts de començar el partit, quan Messi ha recollit una pilota a l'interior de l'àrea madridista i a peu parat ha enviat l'esfèric al pal dret de la porteria de Casillas. Era el primer avís del Barça, però el gol no s'ha fet esperar, i al minut 9, Iniesta ha connectat una passada precisa amb Xavi, que després d'un rebot alt ha aconseguit empènyer la pilota al fons de la porteria, per alegria dels jugadors bluagranes i la seva afició. Amb l'arribada del primer gol, el Barça s'ha fet encara més amb les regnes del partit arribant a tenir una possessió del 75%, mentre els blancs només es podien conformar en córrer darrere la pilota. Tot i el domini blaugrana, el Madrid ha avisat amb un xut potent de Di Maria que Valdés ha refusat esplèndidament primer, i amb un autoxut d'Abidal al minut 14. Aquestes accions ofensives, però, han estat un miratge, i al minut 18 Pedro ha marcat després d'una magnífica jugada de Villa que ha penjat la pilota al cor de l'àrea perquè el canari només l'hagués d'empènyer. El millor, que encara quedava molt partit per endavant. A partir d'aquí el Barça a monopolitzat el joc i el Madrid s'ha vist superat en tot moment pel joc ofert pels de Pep Guardiola. La primera part ha transcorregut amb total normalitat, a excepció d'una tangana provocada per una empenta del prepotent CR7 al tècnic blaugrana quan aquest no li ha volgut donar la pilota. Aquesta empenta ha sigut tot el bagatge "ofensiu" del jugador portuguès en la primera part. El primer temps ha acabat amb un Barça dominant i amb una afició que ansiava encara més davant l'etern rival. Recordar que des de la caverna mediàtica es reclama un possible penal, inexistent, de Valdés a CR7. La segona part ha seguit amb el mateix guió, clar domini d'un Barça que ha mogut la pilota com a volgut i les primeres ocasions no s'han fet esperar, al minut 47 Casillas ha salvat el conjunt blanc d'una doble ocasió de Messi i Villa, i només quatre minuts més tard, Xavi ha deixat escapar una nova oportunitat amb un mà a mà amb el porter blanc. Finalment, però, al minut 55 ha arribat el gol de Villa, després d'una fantàstica assistència en profunditat del seu millor aliat, Leo Messi. El tercer gol ha fet embogir el Camp Nou, però és que només dos minuts després, al 57, Villa a culminat una altra sensacional assistència de l'astre argentí col·locant al marcador un espectacular 4-0. Amb aquest resultat, els jugadors blaugranes ja han fet el que han volgut amb l'esfèric. El rectangle de joc ha esta un rondo gegant en el que els locals han mogut la pilota amb total llibertat mentre els visitants només han pogut fer una cosa, córrer i córrer. El públic s'ha sumat a la festa i ha iniicat una sèrie de càntics, alguns dirigits als seus jugadors (oe oa ser del Barça és el millor que hi ha o 1899 neix el club que porto al cor, blaugrana són els colors, F.C.Barcelona) i altres dirigits al tècnic portuguès José Mourinho (sal del banquillo, Mourinho sal del banquillo o vete al teatro, Mourinho vete al teatro). Amb el partit ja solucionat, Pep Guardiola ha decidit introduir canvia a l'equip, per donar descans i reconeixement a jugadors clau. Bojan ha entrat per Villa al minut 76 i ha disposat d'una bona ocasió amb un xut potent que ha desviat Casillas, i al minut 86 han entrat Keita i Jeffren per Xavi i Pedro respectivament. Anteriorment, Mourinho ja ha introduït dos canvis al terreny de joc (Lass per Ozil a la mitja part, i Arbeloa per Marcelo al minut 60). Tot i el domini blaugrana, faltava alguna cosa, algo que fes passar el partit a la història, algo que permetés gravar a les retines i memòries dels barcelonistes el partit d'avui. I aquesta cosa ha arribat al minut 91, quan Bojan ha centrat una pilota des de la banda dreta i després d'un intent fallit d'Iniesta per enviar la pilota al fons de la xarxa, Jeffren ha aconseguit marca el cinquè i històric gol de la nit. El gol ha provocat un esclat d'alegria en els jugadors, que han fet una gran pinya a la banqueta, i en el públic, que des del 1994 no gaudia d'un partit tan bo a l'estadi. 5-0, un rasultat històric per un partit històric. L'alegria, però, no ha pogut ser completa, i com sempre ha hagut d'aparèixer el típic estúpid que ho ha engegat tot a dida. Avui li ha tocat a l'andalús Sergio Ramos, que ha demostrat la seva falta total de fair-play a l'etzibar una patada fora de temps al pobre Messi. La jugada ha provocat una altra tangana, en la que el mateix Ramos ha donat un cop a la cara al capità blaugrana Carles Puyol i un altre al seu "amic" de la selecció Xavi Hernández. L'andalús ha acabat expulsat, i la federació hauria de demostrar mà dura i aplicar una sanció exemplar per la lamentable falta d'esportivitat mostrada pel jugador blanc. També haurien de revisar l'acció de CR7 amb Guardiola, ja que no pot ser que un jugador empenyi un entrenador i es quedi sense sanció.

La falta d'esportivitat blanca, però, no ha desvalgut l'espectacular triomf blaugrana, que ha aconseguit un resultat històric en el que molts catalogaven de partit del segle. Costarà oblidar aquest partit, i de fet, com a dit el mateix Guardiola, i com va dir amb el 2-6 de fa dos anys, aquest és un d'aquells partits que assaborirem millor amb el pas del temps.

Només falta dir FELICITATS BARÇA!

CIU guanya i el PPC s'apunta la victòria

Les eleccions al Parlament de Catalunya ja s'han celebrat i els resultats han estat els esperats. S'han confirmat la victòria de CIU (que ha guanyat totes les eleccions celebrades a Catalunya de del 1980 tot i no governar en tots els mandats), les devallades de PSC i ERC, l'augment del PPC i l'entrada amb força de Solidaritat Catalana per la Independència (SI). Amb quasi bé el 100% de l'escrutini realitzat, CIU es proclama vencedor de les eleccions, el PSC es manté en la segona posició, però molt lluny dels convergents, el PPC es confirma com la tercera força a Catalunya, i ICV i ERC es queden amb la quarta i cinquena plaça respectivament. SI ha entrat com a sisena força del govern amb quatre escons, i Ciutadans queda relegada a la setena posició, amb tres escons.

Un altre dels aspectes destacats ha sigut el de la participació, i és que amb el precedent de les últimes generals on només va anar a votar un 40% de la població, l'abstenció en les eleccions catalanes preocubava, i molt, als candidats. Però lluny de caure en desgràcia, la participació en aquestes darreres eleccions ha estat de més d'un 60%, resultats que s'han catalogat de molt positius, sobretot tenint en compte els últims precedents.

En els parlaments dels diferents candidats tampoc hi ha hagut grans sorpreses. El líder del PSC, José Montilla, ha reconegut esportivament la derrota enfront la clara victòria dels convergents, i ha anunciat que ja no serà el candidat per a les properes eleccions catalanes que se celebraran, en principi, d'aquí a quatre anys. Joan Puigcercós, líder d'Esquerra, també ha reconegut la derrota, tot i que ha deixat clar que no ha estat una victòria de la dreta, sinó una victòria del catalanisme, i ha llençat els primers missatges de suport a CIU per tal d'intentar aconseguir un lloc de privilegi al govern. Joan Herrera, per la seva banda, ha celebrat la quarta posició aconseguida per ICV, destacant la feina d'aquests últims anys i la que encara han de duur a terme els propers quatre anys. Albert Rivera, líder de Ciutadans, ha celebrat també l'haver pogut mantenir els tres escons aconseguits en les últimes eleccions. Joan Laporta, ex-president del Barça i líder de la nova força entrant al Parlament, SI, ha agraït als votants el seu suport, i ha destacat que aquests es decantéssin per un partit "autènticament independentista". La intervenció més sorprenent, potser, ha estat la de la líder del PPC, Alicia Sánchez-Camacho, que no ha dubtat en apuntar-se una victòria que no ha estat per ella. És cert que el PPC ha aconseguit un resultat històric en aquestes eleccions (el número més alt d'escons des de les primeres eleccions el 1980), però d'aquí a dir que el canvi a Espanya ha començat aquesta nit a Catalunya, potser és passar-se. És cert, també, que és un fet destacable que el PPC s'hagi erigit com la tercera força política catalana, però s'hauria d'analitzar els resultats per determinar si és més mèrit seu o demèrit de partits com el PSC o ERC. El que tampoc pot ser, és que Sánchez-Camacho digui que podran complir el seu programa electoral, per si no ho sap, les eleccions les ha guanyat Artur Mas, candidat de CIU. Així doncs, és comprensible l'alegria de la líder popular, però que no se li pugi la glòria al cap, que encara li queda molt camí per recórrer si vol fer complir unes lleis tant anti-catalanistes a Catalunya. Finalment, el vencedor de les eleccions, el convergent Artur Mas, ha tingut paraules d'elogi per a tots aquells que l'han ajudat a proclamar-se vencedor dels comicis i s'ha felicitat a ell, i també al partit, per aquesta "gran victòria". Mas, per acabar amb l'acte de celebració, ha sortit al balcó de l'hotel Majestic de Barcelona per agrair als presents el seu suport.

Així doncs, unes altres eleccions han passat, i ara només falta veure si els ciutadans han escollit, heu escollit, hem escollit, la opció correcte, la opció que ens tregui de la crisi, la opció que compleixi la seva paraula. Això, amics meus, només ho sabrem d'aquí a quatre anys, amb unes noves eleccions. Bona nit i bona sort.

La truita girada ja no està tan bona

Des de ben petits els pares, els nostres grans educadors, ens han ensenyat lliçons molt importants per a la vida. Compartir, estimar, ser generós. I també ens han ensenyat que no em de fer als altres allò que no ens agrada que ens facin. Doncs bé, sembla que hi ha algú a qui no li ha servit de res aquest aprenentatge. No pots fer als altres el que no vols que et facin, però és que a sobre, si ho fas i t'he la tornen, el que tampoc pots fer és queixar-te.

Posem-nos en situació. Al principi de la temporada de la Lliga BBVA, l'Sporting de Gijón visitava el Camp Nou, estadi del Barça, un autèntic fortí. El partit es jugava entre setmana, i el mateix dissabte, l'Sporting revia el València a casa, un partit també complicat, però jugant a casa, més factible de guanyar. L'entrenador dels asturians, Manolo Preciado, va decidir fer canvis a l'onze inicial, concretament vuit, per tal de reservar homes per al següent partit, atesa la dificultat d'extreure un resultat positiu del Camp Nou si ets un dels equips amb menys pressupost de la lliga i jugues contra el que és per molts el millor equip del món. El partit va acabar, és clar, amb victòria blaugrana per 1 a 0 amb gol de Villa. Aquest partit, que no havia de passar a la història, va saltar a les primeres planes dels diaris esportius per culpa de les declaracions d'un personatge que ni tan sols havia participat en el parit. José Mourinho, l'excèntric entrenador del Madrid, va insinuar que l'Sporting s'havia deixat perdre al Camp Nou, i va seguir dient que si els equips seguien regalant punts al Barça guanyar la lliga seria molt difícil pel Madrid. Aquestes crítiques no van sentar gens bé, ni en el club blaugrana, que sempre respecta els rivals, i encara menys en l'equip del senyor Preciado, que en la prèvia del partit contra Madrid va explotar i va llençar crítiques molt ferotges a l'entrenador portuguès merengue. La lluita verbal entre tots dos entrenadors va fer que la LFP, màxim organisme de la lliga, hagués de donar un cop d'atenció als dos entrenadors.

Però el millor ve ara. El passat dimarts dia 23, el Madrid s'enfrontava a l'Ajax en Champions, i Mourinho, amb el parit decidit (0-4 pels madridistes) va ordenar als jugadors Sergio Ramos i Xabi Alonso que s'autoexpulséssin per tal de passar nets a vuitens de final, ronda que fa sis anys que no aconsegueix passar el Reial Madrid. Aquesta acció del portuguès va aixecar moltes crítiques entre els entesos del futbol, alguns defensaven l'acció però no les formes (les imatges mostren clarament les ordres que dona), altres critiquen només que ho negués tot en roda de premsa quan les imatges el deixen en evidència, i altres critiquen del tot l'acció en general. Doncs bé, un dels entrenadors que no els va sembla bé aquesta acció és el míster francès de l'Arsenal, Arséne Wegner, que ha declarat recentment que les autoexpulsions de Ramos i Alonso són antiesportives. Davant les crítiques del seu company de professió, Mourinho ha respost en les últimes hores que Wegner s'hauria de preocupar del seu equip i deixar estar el Madrid.

Quina coincidència, no? Fa uns mesos era Mourinho qui opinava de les decisions esportives dels altres clubs i ningú li podia dir res perquè Mourinho sempre té la raó, però ara és un altre entrenador qui critica les formes de l'entrenador portuguès i aquest surt dient que es preocupin pel seus equips. Doncs tu també Mourinho, preocupat del teu equip i deixa estar els altres clubs.
No facis als altres el que no t'agrada que et facin a tu, i si ho fas, després no et quixis quan te la tornin.

Jocs electorals

La camapanya electoral ja ha començat oficialment. Els partits presenten els seus programes, els líders s'ataquen uns als altres, i el poble presencia expectant les evolucions abans de les eleccions. Un dels temes més destacats d'aquestes eleccions, a part de temes habituals com la independència o l'autonomia econòmica, és el de la immigració. Els partits es posicionen en un bàndol o un altre, alguns creuen que poden ser importants per a la recuperació econòmica, altres creuen que fins i tot se'ls hauria de deixar votar, i altres creuen que els il·legals no tenen cap dret a quedar-se en territori català.



Aquest és el cas del PPC, que amb Alícia Sánchez-Camacho al capdavant, defensa la repatriació dels immigrants sense papers als seus països d'origen. La veritat és que PPC i immigració són dos conceptes oposats. Prova d'això n'és la demanda que han presentat contra el líder del partit a Badalona, on se l'acusa de repartir propaganda fomentant l'odi cap als immigrants romanesos, titllant-los de violents i perillosos. Però tot i aquestes acusacions, fonamentades amb proves, les mateixes butlletes propagandístiques, la líder del PPC, Sánchez-Camacho, està protagonitzant una defensa aferrissada del seu company de partit, acompanyant-lo, fins i tot, al judici que es va celebrar fa unes setmanes. Aquest, malhauradament, no ha estat l'últim capítol on es relaciona immigració amb Partit Popular Català.



L'últim cas, un joc on la presidenta del PPC ha d'eliminar immigrants i independentistes llançant-los bombetes. El joc, que ha estat elaborat per voluntaris de les joventuts populars, es pot trobar a la pàgina web del partit, i ja ha despertat moltes crítiques entre els membres d'altres partits, que han demanat que es retiri immediatament el joc. Per la seva banda, Alícia Sánchez-Camacho ha afirmat que el joc no és cap atemptat contra els immigrants, i que només es tracta d'eliminar el problema de la immigració mitjançant "bones idees", d'aquí que s'utilitzin bombetes.



Aquesta, doncs, és l'última polèmica on s'ha vist involucrat el PPC d'Alícia Sánchez-Camacho, que continua tirant pilotes fora.

Teoria de "malalts"

Ja porto uns quants dies malalt, tres per ser exactes, i al contrari del que pugui pensar la gent, no és divertit quedar-se a casa, no almenys si et fa mal tot el cos. Tampoc és veritat que estar malalt sigui guai perquè no vas a classe, les coses ja no són així. Quan estudies una cosa que t'agrada, en el meu cas perdiosme, posar-te malalt és una tocada de nasos, i no ho dic perquè aquest blog el llegeixen els meus profes i així pensen "mira quin noi més aplicat, que no li agrada saltarse classe", ho dic perquè realment ho penso. Puc afirmar a viva veu que no m'agrada saltar-me les classes de la uni, ara que estic estudiant el que m'agrada, per què me les hauria de saltar?
A més a més, quan estàs malalt, no tens ganes de fer res, ni tan sols et ve de gust mirar la televisió o jugar a les videoconsoles, així que diambules per casa com un zombi, amb cara de son i arrossegant els peus. L'únic que pots fer és pensar...o dormir. Normalment apostaria més per la segona opció. Dormir. Quin gran plaer. Però un cop ja has dormit tot el que havies de dormir, què et queda? Doncs si tens predisposició, pots pensar. Pensar sobrequalsevol cosa. La vida. La universitat. Els amics. Les nòvies o els nòvios (això depen dels gustos). O inclús pots elaborar teories interessants, com és el meu cas.

Jo estava en fase zombi per casa, passejant-me amunt i avall sense sentit ni direcció, i llavors vaig veure un llibre, El Senyor dels Anells, de J. R. R. Tolkien. Quina gran història, quins personatges tan ben definits, quins paisatges descrits fins l'últim detall. La veritat és que no m'he arribat a llegir els llibres, només he vist les pel·lícules, però la gent que conec que se'ls ha llegit em diu que estan molt millor els llibres, així que potser quan tingui temps els llegiré amb deteniment. Però aquest no és el cas. Veure aquell llibre a l'estanteria em va fer pensar. Un llibre on s'enfronten diferents races d'un amteix mapa, on un senyor obscur té per desig sotmetre la resta de races sota el seu domini, on l'aliança entre algunes civilitzacions és vital per assolir l'objectiu de sobreviure. A mi aquesta història em sonava, però de què? On havia escoltat abans aquells fets? Això em va fer reflexionar, vaig donar moltes voltes dins del meu cap, recorrent els meus, encara escassos, coneixements. Finalment vaig trobar la solució, però realment era possible? Vaig anar a mirar la data de la primera edició del llibre per veure si era possible aquella "coincidència". 1954. Era possible, però només una teoria.
La teoria. Una mica esbojarrada a primer cop d'ull. Però les coincidències que hi vaig trobar em van portar a formular-la. Podia ser que El Senyor dels Anells, de J. R. R. Tolkien estigués basat en la Segona Guerra Mundial? Per falta de similituds no serà.

Per començar tenim les parts implicades, Mordor podria ser perfectament l'alter ego de l'Alemanya nazi, territoris governats per personatges obscurs (Sauron i Hitler) amb afany de dominar la resta d'éssers vius per sobreposar el seu domini i la seva raça. Gondor té similituds amb l'Europa central (França i Anglaterra), per la proximitat amb els enemics, i pel fet que són els primers en patir la duresa de les forces enemigues. Rohan exerceix el paper dels Estats Units, gran aliat amb certs dubtes al principi, però que s'acab fent fort i poderós per poder combatre els enemics. I finalment Isengard, que guarda certes similituds amb el Japó, territoris a priori aliats, però que s'caben passant al bàndol obscur. També podem trobar similituds en algunes de les batalles. Per exemple, la batalla de l'Abisme de Helm, on Rohan es veu sorprès per l'exèrcit d'Isengard, manté una relació amb l'atac dels japonesos sobre Pearl Harbor. La contraofensiva de Rohan sobre Isengard amb l'ajuda dels Ents, pot mantenir semblances amb el contraatac americà sobre les illes japoneses que recordem va acabar amb el llençament de les bombes atòmiques. I ja per acabar, podriem inclús dir que la batalla final davant de Minas Tirith, on Rohan apareix a l'últim moment per salvar Gondor, manté semblances amb el desambarcament de Normandia.

Així doncs, aquesta és la teoria que he pogut desenvolupar mentre he estat malalt. Una simple teoria, ho sé. Una teoria que probablement no es pugui confirmar, també ho sé. Però si més no, una teoria interessant sobre El Senyor dels Anells.

Montilla i el Barça-Madrid

Es coneixia des de feia temps la data del clàssic, del millor partit de l'any, del millor partit del segle. Però sembla que això no importava gaire a José Montilla, l'encara president de la Generalitat, quan va determinar que el dia de les eleccions seria el mateix dia del Barça-Madrid.

Ningú va entendre aleshores l'elecció del 28-N ni níngú l'enten encara. La diferència, però, és que quan va quedar clarificada la data de les eleccions, encara faltaven dos mesos per arribar-hi. Ara, que ja falta menys d'un mes, comença a crèixer la preocupació, i al contrari del que voldrien els polítics, aquesta no creix perquè la gent no pugui anar a votar, sinó que ho fa perquè milers de persones encara no saben si podran veure o seguir el partit. Montilla, que sabia perfectament que el dia del clàssic era el 28-N, no es va preocupar per un poble, el seu poble, que, per molt que a alguns no agradi, prefereix seguir un Barça-Madrid que no pas unes eleccions. És ara, a falta de menys d'un mes, que la gent es pregunta, podré seguir el partit o hauré d'anar a la mesa electoral? Podré cantar els gols del Barça o hauré de contar vots? Podré patir i cridar o hauré d'aguantar l'avorriment d'estar-me tot un dia assgut a la mateixa taula? Doncs bé, totes aquestes preguntes tenen un sol culpable, el President. Perquè és ell qui decideix quan se celebren les eleccions, i és ell qui va decidir que les eleccions coincidissin amb el gran partit. Potser és que Montilla té ganes de demostrar que en el fons, la política té més pes que el futbol (si és així, el més segur és que surti perdent) o potser és que vol demostrar que futbol i política són compatibles. Però ho són?

La veritat és que des d'un punt de vista informatiu, la coincidència d'aquests dos actes, unes eleccions i un partit de futbol com aquest, poden provocar molts problemes. Per una banda, la realització de programes paral·lels, ja que d'un Barça-Madrid no se'n parla només durant el partit, se'n parla durant setmanes, i la campanya electoral no para (no ho fa ni quan no hi ha eleccions convocades). Per l'altra, i la més greu, el conflicte que es pot produir el mateix 28-N. Perquè a les 21 hores d'aquest diumenge, quan el partit hagi començat i el recompte de vots estigui finalitzant, els periodistes què han de prioritzar, un gol de Messi al minut 23 o la proclama del guanyador de les eleccions? Mirant-ho fredament, diríem que el resultat de les eleccions, però en la societat que vivim, és possible que algú prefereixi escoltar el Mas (més que probablement el guanyador de les eleccions) abans que sentir en Pou o en Puyal emocionar-se pel gol de Messi?

Així doncs, la temeritat del President Montilla ha creat un debat entre la gent, que ha de triar què és més important, si unes eleccions, que ho són però es fan pesades o el partit més interessant del segle, que desperta tantes i tantes passions.