La camapanya electoral ja ha començat oficialment. Els partits presenten els seus programes, els líders s'ataquen uns als altres, i el poble presencia expectant les evolucions abans de les eleccions. Un dels temes més destacats d'aquestes eleccions, a part de temes habituals com la independència o l'autonomia econòmica, és el de la immigració. Els partits es posicionen en un bàndol o un altre, alguns creuen que poden ser importants per a la recuperació econòmica, altres creuen que fins i tot se'ls hauria de deixar votar, i altres creuen que els il·legals no tenen cap dret a quedar-se en territori català.
Aquest és el cas del PPC, que amb Alícia Sánchez-Camacho al capdavant, defensa la repatriació dels immigrants sense papers als seus països d'origen. La veritat és que PPC i immigració són dos conceptes oposats. Prova d'això n'és la demanda que han presentat contra el líder del partit a Badalona, on se l'acusa de repartir propaganda fomentant l'odi cap als immigrants romanesos, titllant-los de violents i perillosos. Però tot i aquestes acusacions, fonamentades amb proves, les mateixes butlletes propagandístiques, la líder del PPC, Sánchez-Camacho, està protagonitzant una defensa aferrissada del seu company de partit, acompanyant-lo, fins i tot, al judici que es va celebrar fa unes setmanes. Aquest, malhauradament, no ha estat l'últim capítol on es relaciona immigració amb Partit Popular Català.
L'últim cas, un joc on la presidenta del PPC ha d'eliminar immigrants i independentistes llançant-los bombetes. El joc, que ha estat elaborat per voluntaris de les joventuts populars, es pot trobar a la pàgina web del partit, i ja ha despertat moltes crítiques entre els membres d'altres partits, que han demanat que es retiri immediatament el joc. Per la seva banda, Alícia Sánchez-Camacho ha afirmat que el joc no és cap atemptat contra els immigrants, i que només es tracta d'eliminar el problema de la immigració mitjançant "bones idees", d'aquí que s'utilitzin bombetes.
Aquesta, doncs, és l'última polèmica on s'ha vist involucrat el PPC d'Alícia Sánchez-Camacho, que continua tirant pilotes fora.
dimecres, 17 de novembre del 2010
dimecres, 10 de novembre del 2010
Teoria de "malalts"
Ja porto uns quants dies malalt, tres per ser exactes, i al contrari del que pugui pensar la gent, no és divertit quedar-se a casa, no almenys si et fa mal tot el cos. Tampoc és veritat que estar malalt sigui guai perquè no vas a classe, les coses ja no són així. Quan estudies una cosa que t'agrada, en el meu cas perdiosme, posar-te malalt és una tocada de nasos, i no ho dic perquè aquest blog el llegeixen els meus profes i així pensen "mira quin noi més aplicat, que no li agrada saltarse classe", ho dic perquè realment ho penso. Puc afirmar a viva veu que no m'agrada saltar-me les classes de la uni, ara que estic estudiant el que m'agrada, per què me les hauria de saltar?
A més a més, quan estàs malalt, no tens ganes de fer res, ni tan sols et ve de gust mirar la televisió o jugar a les videoconsoles, així que diambules per casa com un zombi, amb cara de son i arrossegant els peus. L'únic que pots fer és pensar...o dormir. Normalment apostaria més per la segona opció. Dormir. Quin gran plaer. Però un cop ja has dormit tot el que havies de dormir, què et queda? Doncs si tens predisposició, pots pensar. Pensar sobrequalsevol cosa. La vida. La universitat. Els amics. Les nòvies o els nòvios (això depen dels gustos). O inclús pots elaborar teories interessants, com és el meu cas.
Jo estava en fase zombi per casa, passejant-me amunt i avall sense sentit ni direcció, i llavors vaig veure un llibre, El Senyor dels Anells, de J. R. R. Tolkien. Quina gran història, quins personatges tan ben definits, quins paisatges descrits fins l'últim detall. La veritat és que no m'he arribat a llegir els llibres, només he vist les pel·lícules, però la gent que conec que se'ls ha llegit em diu que estan molt millor els llibres, així que potser quan tingui temps els llegiré amb deteniment. Però aquest no és el cas. Veure aquell llibre a l'estanteria em va fer pensar. Un llibre on s'enfronten diferents races d'un amteix mapa, on un senyor obscur té per desig sotmetre la resta de races sota el seu domini, on l'aliança entre algunes civilitzacions és vital per assolir l'objectiu de sobreviure. A mi aquesta història em sonava, però de què? On havia escoltat abans aquells fets? Això em va fer reflexionar, vaig donar moltes voltes dins del meu cap, recorrent els meus, encara escassos, coneixements. Finalment vaig trobar la solució, però realment era possible? Vaig anar a mirar la data de la primera edició del llibre per veure si era possible aquella "coincidència". 1954. Era possible, però només una teoria.
La teoria. Una mica esbojarrada a primer cop d'ull. Però les coincidències que hi vaig trobar em van portar a formular-la. Podia ser que El Senyor dels Anells, de J. R. R. Tolkien estigués basat en la Segona Guerra Mundial? Per falta de similituds no serà.
Per començar tenim les parts implicades, Mordor podria ser perfectament l'alter ego de l'Alemanya nazi, territoris governats per personatges obscurs (Sauron i Hitler) amb afany de dominar la resta d'éssers vius per sobreposar el seu domini i la seva raça. Gondor té similituds amb l'Europa central (França i Anglaterra), per la proximitat amb els enemics, i pel fet que són els primers en patir la duresa de les forces enemigues. Rohan exerceix el paper dels Estats Units, gran aliat amb certs dubtes al principi, però que s'acab fent fort i poderós per poder combatre els enemics. I finalment Isengard, que guarda certes similituds amb el Japó, territoris a priori aliats, però que s'caben passant al bàndol obscur. També podem trobar similituds en algunes de les batalles. Per exemple, la batalla de l'Abisme de Helm, on Rohan es veu sorprès per l'exèrcit d'Isengard, manté una relació amb l'atac dels japonesos sobre Pearl Harbor. La contraofensiva de Rohan sobre Isengard amb l'ajuda dels Ents, pot mantenir semblances amb el contraatac americà sobre les illes japoneses que recordem va acabar amb el llençament de les bombes atòmiques. I ja per acabar, podriem inclús dir que la batalla final davant de Minas Tirith, on Rohan apareix a l'últim moment per salvar Gondor, manté semblances amb el desambarcament de Normandia.
Així doncs, aquesta és la teoria que he pogut desenvolupar mentre he estat malalt. Una simple teoria, ho sé. Una teoria que probablement no es pugui confirmar, també ho sé. Però si més no, una teoria interessant sobre El Senyor dels Anells.
A més a més, quan estàs malalt, no tens ganes de fer res, ni tan sols et ve de gust mirar la televisió o jugar a les videoconsoles, així que diambules per casa com un zombi, amb cara de son i arrossegant els peus. L'únic que pots fer és pensar...o dormir. Normalment apostaria més per la segona opció. Dormir. Quin gran plaer. Però un cop ja has dormit tot el que havies de dormir, què et queda? Doncs si tens predisposició, pots pensar. Pensar sobrequalsevol cosa. La vida. La universitat. Els amics. Les nòvies o els nòvios (això depen dels gustos). O inclús pots elaborar teories interessants, com és el meu cas.
Jo estava en fase zombi per casa, passejant-me amunt i avall sense sentit ni direcció, i llavors vaig veure un llibre, El Senyor dels Anells, de J. R. R. Tolkien. Quina gran història, quins personatges tan ben definits, quins paisatges descrits fins l'últim detall. La veritat és que no m'he arribat a llegir els llibres, només he vist les pel·lícules, però la gent que conec que se'ls ha llegit em diu que estan molt millor els llibres, així que potser quan tingui temps els llegiré amb deteniment. Però aquest no és el cas. Veure aquell llibre a l'estanteria em va fer pensar. Un llibre on s'enfronten diferents races d'un amteix mapa, on un senyor obscur té per desig sotmetre la resta de races sota el seu domini, on l'aliança entre algunes civilitzacions és vital per assolir l'objectiu de sobreviure. A mi aquesta història em sonava, però de què? On havia escoltat abans aquells fets? Això em va fer reflexionar, vaig donar moltes voltes dins del meu cap, recorrent els meus, encara escassos, coneixements. Finalment vaig trobar la solució, però realment era possible? Vaig anar a mirar la data de la primera edició del llibre per veure si era possible aquella "coincidència". 1954. Era possible, però només una teoria.
La teoria. Una mica esbojarrada a primer cop d'ull. Però les coincidències que hi vaig trobar em van portar a formular-la. Podia ser que El Senyor dels Anells, de J. R. R. Tolkien estigués basat en la Segona Guerra Mundial? Per falta de similituds no serà.
Per començar tenim les parts implicades, Mordor podria ser perfectament l'alter ego de l'Alemanya nazi, territoris governats per personatges obscurs (Sauron i Hitler) amb afany de dominar la resta d'éssers vius per sobreposar el seu domini i la seva raça. Gondor té similituds amb l'Europa central (França i Anglaterra), per la proximitat amb els enemics, i pel fet que són els primers en patir la duresa de les forces enemigues. Rohan exerceix el paper dels Estats Units, gran aliat amb certs dubtes al principi, però que s'acab fent fort i poderós per poder combatre els enemics. I finalment Isengard, que guarda certes similituds amb el Japó, territoris a priori aliats, però que s'caben passant al bàndol obscur. També podem trobar similituds en algunes de les batalles. Per exemple, la batalla de l'Abisme de Helm, on Rohan es veu sorprès per l'exèrcit d'Isengard, manté una relació amb l'atac dels japonesos sobre Pearl Harbor. La contraofensiva de Rohan sobre Isengard amb l'ajuda dels Ents, pot mantenir semblances amb el contraatac americà sobre les illes japoneses que recordem va acabar amb el llençament de les bombes atòmiques. I ja per acabar, podriem inclús dir que la batalla final davant de Minas Tirith, on Rohan apareix a l'últim moment per salvar Gondor, manté semblances amb el desambarcament de Normandia.
Així doncs, aquesta és la teoria que he pogut desenvolupar mentre he estat malalt. Una simple teoria, ho sé. Una teoria que probablement no es pugui confirmar, també ho sé. Però si més no, una teoria interessant sobre El Senyor dels Anells.
diumenge, 7 de novembre del 2010
Montilla i el Barça-Madrid
Es coneixia des de feia temps la data del clàssic, del millor partit de l'any, del millor partit del segle. Però sembla que això no importava gaire a José Montilla, l'encara president de la Generalitat, quan va determinar que el dia de les eleccions seria el mateix dia del Barça-Madrid.
Ningú va entendre aleshores l'elecció del 28-N ni níngú l'enten encara. La diferència, però, és que quan va quedar clarificada la data de les eleccions, encara faltaven dos mesos per arribar-hi. Ara, que ja falta menys d'un mes, comença a crèixer la preocupació, i al contrari del que voldrien els polítics, aquesta no creix perquè la gent no pugui anar a votar, sinó que ho fa perquè milers de persones encara no saben si podran veure o seguir el partit. Montilla, que sabia perfectament que el dia del clàssic era el 28-N, no es va preocupar per un poble, el seu poble, que, per molt que a alguns no agradi, prefereix seguir un Barça-Madrid que no pas unes eleccions. És ara, a falta de menys d'un mes, que la gent es pregunta, podré seguir el partit o hauré d'anar a la mesa electoral? Podré cantar els gols del Barça o hauré de contar vots? Podré patir i cridar o hauré d'aguantar l'avorriment d'estar-me tot un dia assgut a la mateixa taula? Doncs bé, totes aquestes preguntes tenen un sol culpable, el President. Perquè és ell qui decideix quan se celebren les eleccions, i és ell qui va decidir que les eleccions coincidissin amb el gran partit. Potser és que Montilla té ganes de demostrar que en el fons, la política té més pes que el futbol (si és així, el més segur és que surti perdent) o potser és que vol demostrar que futbol i política són compatibles. Però ho són?
La veritat és que des d'un punt de vista informatiu, la coincidència d'aquests dos actes, unes eleccions i un partit de futbol com aquest, poden provocar molts problemes. Per una banda, la realització de programes paral·lels, ja que d'un Barça-Madrid no se'n parla només durant el partit, se'n parla durant setmanes, i la campanya electoral no para (no ho fa ni quan no hi ha eleccions convocades). Per l'altra, i la més greu, el conflicte que es pot produir el mateix 28-N. Perquè a les 21 hores d'aquest diumenge, quan el partit hagi començat i el recompte de vots estigui finalitzant, els periodistes què han de prioritzar, un gol de Messi al minut 23 o la proclama del guanyador de les eleccions? Mirant-ho fredament, diríem que el resultat de les eleccions, però en la societat que vivim, és possible que algú prefereixi escoltar el Mas (més que probablement el guanyador de les eleccions) abans que sentir en Pou o en Puyal emocionar-se pel gol de Messi?
Així doncs, la temeritat del President Montilla ha creat un debat entre la gent, que ha de triar què és més important, si unes eleccions, que ho són però es fan pesades o el partit més interessant del segle, que desperta tantes i tantes passions.
Ningú va entendre aleshores l'elecció del 28-N ni níngú l'enten encara. La diferència, però, és que quan va quedar clarificada la data de les eleccions, encara faltaven dos mesos per arribar-hi. Ara, que ja falta menys d'un mes, comença a crèixer la preocupació, i al contrari del que voldrien els polítics, aquesta no creix perquè la gent no pugui anar a votar, sinó que ho fa perquè milers de persones encara no saben si podran veure o seguir el partit. Montilla, que sabia perfectament que el dia del clàssic era el 28-N, no es va preocupar per un poble, el seu poble, que, per molt que a alguns no agradi, prefereix seguir un Barça-Madrid que no pas unes eleccions. És ara, a falta de menys d'un mes, que la gent es pregunta, podré seguir el partit o hauré d'anar a la mesa electoral? Podré cantar els gols del Barça o hauré de contar vots? Podré patir i cridar o hauré d'aguantar l'avorriment d'estar-me tot un dia assgut a la mateixa taula? Doncs bé, totes aquestes preguntes tenen un sol culpable, el President. Perquè és ell qui decideix quan se celebren les eleccions, i és ell qui va decidir que les eleccions coincidissin amb el gran partit. Potser és que Montilla té ganes de demostrar que en el fons, la política té més pes que el futbol (si és així, el més segur és que surti perdent) o potser és que vol demostrar que futbol i política són compatibles. Però ho són?
La veritat és que des d'un punt de vista informatiu, la coincidència d'aquests dos actes, unes eleccions i un partit de futbol com aquest, poden provocar molts problemes. Per una banda, la realització de programes paral·lels, ja que d'un Barça-Madrid no se'n parla només durant el partit, se'n parla durant setmanes, i la campanya electoral no para (no ho fa ni quan no hi ha eleccions convocades). Per l'altra, i la més greu, el conflicte que es pot produir el mateix 28-N. Perquè a les 21 hores d'aquest diumenge, quan el partit hagi començat i el recompte de vots estigui finalitzant, els periodistes què han de prioritzar, un gol de Messi al minut 23 o la proclama del guanyador de les eleccions? Mirant-ho fredament, diríem que el resultat de les eleccions, però en la societat que vivim, és possible que algú prefereixi escoltar el Mas (més que probablement el guanyador de les eleccions) abans que sentir en Pou o en Puyal emocionar-se pel gol de Messi?
Així doncs, la temeritat del President Montilla ha creat un debat entre la gent, que ha de triar què és més important, si unes eleccions, que ho són però es fan pesades o el partit més interessant del segle, que desperta tantes i tantes passions.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)