Aquest diumenge el Madrid ha deixat passar el primer tren de la lliga. S’ha deixat 3 punts d’or al camp d’Osasuna amb la derrota per 1 a 0, i ha vist com el Barça, el meravellós Barça, ja s’ha escapat a 7 punts (distància que mai cap rival ha aconseguit salvar per emportar-se el títol nacional). Però realment el Madrid està mort?
Es fa difícil creure que un equip com el Madrid pugui dir, a la 21a jornada, que la lliga està dada i beneïda. És impensable que jugadors com Casillas, CR7, Sergio Ramos o el nouvingut Adebayor tirin la lliga amb més de 51 punts encara per jugar-se. I realment, els jugadors no ho pensen, o com a mínim no ho diuen públicament. També és poc probable que un entrenador egocèntric com ell sol com és Mourinho admeti davant la premsa que el seu equip, el que segons ell és el seu gran projecte, regali la lliga amb tan sols 21 partits jugats. I la veritat, és que no ho fa. Defensa a capa i espasa el seu equip i encara creu en les seves possibilitats. Tot i això, el tècnic portuguès ja es va curar en salut a l’inici de temporada, al dir que si no és guanyava res el primer any no passava res ja que el seu era un projecte “a llarg termini”. No tan llarg si es tenen en compte els últims rumors sortits a la premsa esportiva. Però la veritat és que no són els jugadors, ni els tècnics, ni tan sols els directius com Valdano, repudiat per Mourinho, els qui afirmen que el Barça ja té la lliga al sarró.
Que el Barça ja ha guanyat la lliga no ho diuen els jugadors blaugranes, no ho diu Pep Guardiola, no ho diuen els seguidors culés i ni tan sols ho diuen els mitjans més barcelonistes. Els únics que donen ja la lliga al Barça són els encarregats de la premsa madrilenya. Els mateixos Tomás Roncero, Alfredo Relaño i Eduardo Inda que temporada rere temporada comencen l’any dient que aquest sí és l’any del Madrid, són els que ara estan fent una campanya per fer creure als aficionats del futbol que el Barça ja és campió de lliga. Però per què? Doncs molt fàcil, la típica excusa del pessimista. Dir que no, perquè si surt que si és molt millor i si surt que no dius que ja ho sabies. Això mateix és el que estan fent des de la premsa de Madrid. Ara diuen que el Madrid ja no té res a fer a la lliga, primer per fer-se les víctimes, i després, perquè si sona la campana i remunten els 7 punts al Barça o simplement s’hi apropen, a part de què s’ho tornaran a creure, podran dir que ningú confiava en ells i que tothom els donava per morts, però que la “casta” madrilenya és insuperable, quan en realitat són ells mateixos els que s’estan donant per morts abans d’hora. I finalment, perquè si realment es compleixen els pronòstics i el Barça alça el títol de lliga a final de temporada, sempre podran dir que ells ja ho havien avisat a la jornada 21.
Així que ja n’hi ha prou. No volem sentir a parlar des de Madrid que la lliga està perduda. La veritat és que fa molta mandra escoltar aquests comentaris ara per després, si les coses canvien, es comenci amb una nova propaganda de fúria madridista. I encara fa més mandra la possibilitat de poder arribar a escoltar en boca dels Roncero, Relaño i Inda que la majoria els donava per morts (quan en realitat són ells que es suïciden abans d’hora) i al final s’han pogut aixecar. Aquí ningú dóna el Madrid per mort, o almenys no en veu alta.
dilluns, 31 de gener del 2011
diumenge, 23 de gener del 2011
Bilingüismo si, bilingüisme no
Durant les últimes setmanes s’ha convertit en tema de debat la introducció de traductors al Senat espanyol. La qüestió és que a la cambra alta s’han instal•lat traductors de les diferents llengües cooficials del territori espanyol, català, basc i gallec. La decisió es va prendre ja que els components dels senat (cambra on es representen les diferents comunitats autònomes), consideraven que si havien de representar la seva comunitat autònoma, ho havien de poder fer en el seu idioma.
La decisió, però, ha aixecat molta polseguera. Per un banda, es critica la despesa de més de 12.000 € que suposa la introducció de traductors al Senat. Des del Partit Popular s’utilitza la crisi econòmica que està patint el país, per defensar que al Senat només s’hauria de parlar en castellà. Sí, és cert, probablement és una despesa innecessària en una època com aquesta, però per altra banda, no s’estan creant llocs de treball? Pocs, cert, però llocs de treball, que és el que necessita la societat avui en dia.
Però el veritable problema que hi veuen els populars no és la despesa, tot i ser la seva principal arma d’atac. El que els fa por a l’oposició és que després de la introducció de llengües com el català o el basc al Senat, hi hagi un altre pas, i després un altre. Em refereixo a què el que els fa por al PP, és que la decisió d’introduir llengües de territoris nacionalistes a la cambra alta s’acabi convertint en un tracte de favor cap aquests territoris, i que tot pugui acabar recalant en una possible independència.
Prova d’això n’és la presidenta del PP a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, que tot i refusar el bilingüisme amb els ulls tapats, defensant la postura del seu partit polític, no s’aplica la seva postura a ella mateixa. Després de criticar la inclusió del català al Senat, va parlar al Parlament català en castellà. Què vol dir això? Nosaltres no podem parlar català a les espanyes per representar-nos, però ella pot dirigir-se als parlamentaris catalans en castellà? No dic que no es pugui dirigir als polítics catalans en castellà, és clar que ho pot fer, però si és evident que no hi ha d’haver tractes de favor per a ningú, tampoc n’hi ha d’haver de menyspreu. O tots blanc o tots negre, el que no pot ser és que ells aquí facin el que vulguin i nosaltres allà ens haguem de regir per unes normes diferents.
I EL QUE ENS ESPERA
Després d’aquest episodi no van tardar en aparèixer les primeres opinions, tant de polítics com de personalitats que ja no ho són. D’aquestes, la “més destacada”, va ser la de l’expresident central José María Aznar, que davant dels micròfons va demanar al candidat popular, Mariano Rajoy, que quan guanyi les eleccions (donant per segura la seva victòria) suprimeixi els estats d’autonomia per tornar (això no ho va dir ell) a l’Espanya una grande y libre. Als catalans només ens faltava això després de la destrossa de l’estatut.
La decisió, però, ha aixecat molta polseguera. Per un banda, es critica la despesa de més de 12.000 € que suposa la introducció de traductors al Senat. Des del Partit Popular s’utilitza la crisi econòmica que està patint el país, per defensar que al Senat només s’hauria de parlar en castellà. Sí, és cert, probablement és una despesa innecessària en una època com aquesta, però per altra banda, no s’estan creant llocs de treball? Pocs, cert, però llocs de treball, que és el que necessita la societat avui en dia.
Però el veritable problema que hi veuen els populars no és la despesa, tot i ser la seva principal arma d’atac. El que els fa por a l’oposició és que després de la introducció de llengües com el català o el basc al Senat, hi hagi un altre pas, i després un altre. Em refereixo a què el que els fa por al PP, és que la decisió d’introduir llengües de territoris nacionalistes a la cambra alta s’acabi convertint en un tracte de favor cap aquests territoris, i que tot pugui acabar recalant en una possible independència.
Prova d’això n’és la presidenta del PP a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, que tot i refusar el bilingüisme amb els ulls tapats, defensant la postura del seu partit polític, no s’aplica la seva postura a ella mateixa. Després de criticar la inclusió del català al Senat, va parlar al Parlament català en castellà. Què vol dir això? Nosaltres no podem parlar català a les espanyes per representar-nos, però ella pot dirigir-se als parlamentaris catalans en castellà? No dic que no es pugui dirigir als polítics catalans en castellà, és clar que ho pot fer, però si és evident que no hi ha d’haver tractes de favor per a ningú, tampoc n’hi ha d’haver de menyspreu. O tots blanc o tots negre, el que no pot ser és que ells aquí facin el que vulguin i nosaltres allà ens haguem de regir per unes normes diferents.
I EL QUE ENS ESPERA
Després d’aquest episodi no van tardar en aparèixer les primeres opinions, tant de polítics com de personalitats que ja no ho són. D’aquestes, la “més destacada”, va ser la de l’expresident central José María Aznar, que davant dels micròfons va demanar al candidat popular, Mariano Rajoy, que quan guanyi les eleccions (donant per segura la seva victòria) suprimeixi els estats d’autonomia per tornar (això no ho va dir ell) a l’Espanya una grande y libre. Als catalans només ens faltava això després de la destrossa de l’estatut.
dijous, 20 de gener del 2011
Universitat Autònoma de Barcelona
Pepe Rodríguez: “La funció del periodisme d’investigació és fer aflorar allò que algú intenta amagar”
Quatre experts del periodisme d’investigació ofereixen una xerrada als estudiants de periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació
Pepe Rodríguez ha destacat com una de les principals funcions del periodisme d’investigació el “fer aflorar allò que algú intenta amagar”, en la xerrada que ha ofert als alumnes de periodisme de la UAB. En la xerrada també han participat Jaume Reixach, Antonio Baquero i Elisenda Millerna.
En la xerrada que han portat a terme els quatre experts del món de la investigació, s’han tractat diversos temes relacionats amb el periodisme. Jaume Reixach, director i editor del diari El triangle, i Pepe Rodríguez, professor de l’assignatura periodisme d’investigació a l’Autònoma, han coincidit a l’hora de confirmar el periodisme d’investigació com una eina necessària per al bon periodisme, no com un gènere periodístic. El director del diari El triangle ha anat més enllà, i ha afirmat que “la clau del periodisme és el per què”, ja que el considera necessari per poder explicar una societat “plena de corrupció i desigualtats socials”. El professor de l’Autònoma Pepe Rodríguez ha centrat les seves participacions en la xerrada en els aspectes més tècnics del periodisme d’investigació. Ha avisat als alumnes que quanta més informació es tingui, més bon investigador es podrà ser, i ha destacat la importància de saber “entendre i sintetitzar” la informació i les proves recollides. Per la seva banda, Antonio Baquero ha coincidit amb el professor interí a l’hora de destacar la importància de les fonts d’informació. Afirmació a la que s’hi ha afegit la treballadora de l’empresa d’investigadors privats Método 3, Elisenda Millerna, avisant de la importància de comptar amb “col•laboradors experts en diferents àmbits”, o si més no, “comptar amb una bona agenda de contactes”.
Jaume Reixach ha volgut parlar del paper que té el poder per influir en el periodisme. Segons l’editor de El triangle, “el poder té por al periodisme” i és per això que ell considera que el poder vol que els periodistes “expliquin allò que el poder vol que se sàpiga”. En les seves intervencions, el senyor Reixach també ha volgut remarcar que “qui paga mana”, fent referència als propietaris dels grans mitjans de comunicació, qui segons ell “exigeixen una línia informativa a seguir”. Elisenda Millerna, per la seva banda, ha conclòs la seva curta intervenció recordant als alumnes que els límits del periodisme es troben en la ètica del mateix periodista. I Antonio Baquero ha volgut afegir que el periodisme desenvolupat a Espanya és més bé un “periodisme de filtració”, no pas un periodisme d’investigació.
Durant la xerrada, també hi ha hagut temps per parlar d’experiències personals. Jaume Reixach ha desvetllat dues històries personals en les que es va veure obligat a abandonar una investigació per culpa de les pressions del poder. Una d’aquestes dues històries és la que va protagonitzar durant la seva època de reporter del diari Correu Català. Segons ha explicat el mateix Reixach, va haver de deixar de banda una investigació sobre la implantació de la central nuclear al poble d’Ascó, ja que Jordi Pujol, màxim accionista del diari, ho era també de l’empresa FECSA, l’encarregada d’instal•lar la central nuclear. El senyor Reixach també ha explicat als alumnes que vint anys enrere, en una altra xerrada a la universitat, va oferir feina a aquells estudiants que hi estiguessin interessats. D’aquesta manera, va formar una primera redacció del diari amb l’ajuda dels estudiants de periodisme de la UAB. Per la seva banda, Antonio Baquero, després de recomanar als estudiants que s’especialitzin en un tema concret, ha explicat una de les seves últimes investigacions. Aquesta investigació, evidencia que els immigrants il•legals a Catalunya no només s’estan reduint, sinó que a més a més, n’hi ha que prefereixen tornar a casa.
En un altre aspecte, Pepe Rodríguez ha volgut destacar també que en les investigacions lo important no és tant aconseguir bones respostes, sinó fer bones preguntes. I ha advertit els alumnes que en el periodisme d’investigació s’ha d’anar més enllà, i afirma que és això el que ho fa una feina “difícil”. Tot i això, assegura que la dificultat és també el causant “del plaer” assolit un cop s’acaba una investigació. Durant l’acte, també hi ha hagut espai per a les preguntes dels alumnes. Els estudiants de periodisme han volgut aprofundir, amb les seves qüestions, en temes com el de Wikileaks o el paper de programes com Sálvame en la societat actual.
S’ha volgut aprofitar l’acte, també, per portar a terme l’entrega de premis de l’assignatura de Pepe Rodríguez, periodisme d’investigació. Les guardonades del darrer curs pel treball “Amposta, el pacte no escrit”, han pujat a l’escenari per rebre el guardó de mans de l’Elisenda Millerna. Una de les guanyadores, Elena Domingo, ha volgut dirigir unes paraules als estudiants, i amb una rotunditat contundent ha afirmat que “investigar no és fàcil”, tot i que els ha animat a intentar-ho.
Pepe Rodríguez: “La funció del periodisme d’investigació és fer aflorar allò que algú intenta amagar”
Quatre experts del periodisme d’investigació ofereixen una xerrada als estudiants de periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació
Pepe Rodríguez ha destacat com una de les principals funcions del periodisme d’investigació el “fer aflorar allò que algú intenta amagar”, en la xerrada que ha ofert als alumnes de periodisme de la UAB. En la xerrada també han participat Jaume Reixach, Antonio Baquero i Elisenda Millerna.
En la xerrada que han portat a terme els quatre experts del món de la investigació, s’han tractat diversos temes relacionats amb el periodisme. Jaume Reixach, director i editor del diari El triangle, i Pepe Rodríguez, professor de l’assignatura periodisme d’investigació a l’Autònoma, han coincidit a l’hora de confirmar el periodisme d’investigació com una eina necessària per al bon periodisme, no com un gènere periodístic. El director del diari El triangle ha anat més enllà, i ha afirmat que “la clau del periodisme és el per què”, ja que el considera necessari per poder explicar una societat “plena de corrupció i desigualtats socials”. El professor de l’Autònoma Pepe Rodríguez ha centrat les seves participacions en la xerrada en els aspectes més tècnics del periodisme d’investigació. Ha avisat als alumnes que quanta més informació es tingui, més bon investigador es podrà ser, i ha destacat la importància de saber “entendre i sintetitzar” la informació i les proves recollides. Per la seva banda, Antonio Baquero ha coincidit amb el professor interí a l’hora de destacar la importància de les fonts d’informació. Afirmació a la que s’hi ha afegit la treballadora de l’empresa d’investigadors privats Método 3, Elisenda Millerna, avisant de la importància de comptar amb “col•laboradors experts en diferents àmbits”, o si més no, “comptar amb una bona agenda de contactes”.
Jaume Reixach ha volgut parlar del paper que té el poder per influir en el periodisme. Segons l’editor de El triangle, “el poder té por al periodisme” i és per això que ell considera que el poder vol que els periodistes “expliquin allò que el poder vol que se sàpiga”. En les seves intervencions, el senyor Reixach també ha volgut remarcar que “qui paga mana”, fent referència als propietaris dels grans mitjans de comunicació, qui segons ell “exigeixen una línia informativa a seguir”. Elisenda Millerna, per la seva banda, ha conclòs la seva curta intervenció recordant als alumnes que els límits del periodisme es troben en la ètica del mateix periodista. I Antonio Baquero ha volgut afegir que el periodisme desenvolupat a Espanya és més bé un “periodisme de filtració”, no pas un periodisme d’investigació.
Durant la xerrada, també hi ha hagut temps per parlar d’experiències personals. Jaume Reixach ha desvetllat dues històries personals en les que es va veure obligat a abandonar una investigació per culpa de les pressions del poder. Una d’aquestes dues històries és la que va protagonitzar durant la seva època de reporter del diari Correu Català. Segons ha explicat el mateix Reixach, va haver de deixar de banda una investigació sobre la implantació de la central nuclear al poble d’Ascó, ja que Jordi Pujol, màxim accionista del diari, ho era també de l’empresa FECSA, l’encarregada d’instal•lar la central nuclear. El senyor Reixach també ha explicat als alumnes que vint anys enrere, en una altra xerrada a la universitat, va oferir feina a aquells estudiants que hi estiguessin interessats. D’aquesta manera, va formar una primera redacció del diari amb l’ajuda dels estudiants de periodisme de la UAB. Per la seva banda, Antonio Baquero, després de recomanar als estudiants que s’especialitzin en un tema concret, ha explicat una de les seves últimes investigacions. Aquesta investigació, evidencia que els immigrants il•legals a Catalunya no només s’estan reduint, sinó que a més a més, n’hi ha que prefereixen tornar a casa.
En un altre aspecte, Pepe Rodríguez ha volgut destacar també que en les investigacions lo important no és tant aconseguir bones respostes, sinó fer bones preguntes. I ha advertit els alumnes que en el periodisme d’investigació s’ha d’anar més enllà, i afirma que és això el que ho fa una feina “difícil”. Tot i això, assegura que la dificultat és també el causant “del plaer” assolit un cop s’acaba una investigació. Durant l’acte, també hi ha hagut espai per a les preguntes dels alumnes. Els estudiants de periodisme han volgut aprofundir, amb les seves qüestions, en temes com el de Wikileaks o el paper de programes com Sálvame en la societat actual.
S’ha volgut aprofitar l’acte, també, per portar a terme l’entrega de premis de l’assignatura de Pepe Rodríguez, periodisme d’investigació. Les guardonades del darrer curs pel treball “Amposta, el pacte no escrit”, han pujat a l’escenari per rebre el guardó de mans de l’Elisenda Millerna. Una de les guanyadores, Elena Domingo, ha volgut dirigir unes paraules als estudiants, i amb una rotunditat contundent ha afirmat que “investigar no és fàcil”, tot i que els ha animat a intentar-ho.
dimarts, 11 de gener del 2011
FIFA Pilota d'or...i blaugrana
Ahir al vespre a Zuric es va celebrar una nova edició de l'entrega del premi individual més prestigiós, la Pilota d'or, que per primera vegada s'ha fusionat amb el FIFA World Player per convertir-se en el que ara s'anomena FIFA Ballon d'or. Amb els tres finalistes al premi blaugranes, es va demostrar que el principal vencedor de la gala va ser el Futbol Club Barcelona, i va suposar tot un reconeixement mundial a la feina que porten a terme els jugadors de Pep Guardiola. Però com que de guanyador només n'hi pot haver un, tot i que alguna figura del món del futbol (Eto'o) reclamés una partició del trofeu, va ser Leo Messi qui es va acabar erigint com a vencedor de les votacions.
L'elecció de Messi com a millor jugador del món de la temporada 2010 no hauria de sorprendre, a priori, a ningú que hi entengui de futbol. El problema, però, és que les enquestes i els mateixos suposats entesos del futbol, donaven com a favorits Andrés Iniesta i Xavi Hernández. La veritat és que tots tres jugadors van fer mèrits més que suficients durant el 2010 per endur-se el guardó. Messi va completar el seu any més golejador i va guanyar la Lliga i la Supercopa d'Espanya amb el Barça. I Iniesta i Xavi van aconseguir, a part del títols blaugranes, el Mundial de seleccions disputat a Sud-Africa. L'avantatge de Xavi o Iniesta, doncs, es basava en el mundial. Xavi va ser el motor de la selecció espanyola durant tot el mundial, el cervell de la roja, mentre que Iniesta es va erigir com a favorit principal al premi gràcies al seu gol decisiu a la final del mundial contra Holanda. Tot i aquest desaventatge amb el que començava Messi, va acabar sent l'astre argentí qui, per sorpresa de tots, es va acabar adjudicant una nova pilota d'or, la segona de la seva carrera...i només té 23 anys!
ESPANYA ESTÀ INDIGNADA
Quan la notícia es va donar a conèixer, les primeres reaccions no es van fer esperar. És cert que l'elecció de Messi com a millor jugador de l'any 2010 va agafar tothom per sorpresa, però ningú pot obviar que l'argentí és a dia d'avui el millor jugador de futbol del món. Doncs bé, on es va pair pitjor la decisió de futbolistes, entrenadors i periodistes (que en definitiva són ells els que voten) va ser a Madrid. I és que des de Madrid, després de veure com el Barça era el principal triunfador de la gala, només els quedava l'esperança que fos un espanyol de la roja el vencedor de la pilota d'or, per poder fardar una mica, i per haver-se d'estalviar parlar del Barça en positiu, ja que ho haguessin enfocat com si el vencedor ho hagués sigut gràcies a la selecció i a Espanya. I el fet que fos Messi el guardonat va fer que els diaris esportius de la capital ensenguessin les fogueres i enviessin el crit al cel per la "derrota" de Xavi i Iniesta. Segons els diaris madridistes, Joseph Blatter, president de la FIFA, és el responsable que, primer Espanya es quedés sense el mundial de 2018, i després, que ni Iniesta ni Xavi es poguessin endur la pilota d'or.
La indignació, però, no es queda aquí, i és que els ha fet tanta ràbia no poder fardar de futbolistes (donat que no ha estat un jugador espanyol qui ha guanyat la pilota d'or), que insinuen que hi ha mala maror al vestidor blaugrana per haver estat Messi el vencedor del trofeu. Això si, en contra de Mourinho ni una queixa, tot i deixar l'entrenador de la roja, Vicente Del Bosque, sense la pilota d'or dels entrenadors.
VOTACIONS AMB PASSAT
Repassant les votacions dels diferents futbolistes sorpren veure que, per exemple, Samuel Eto'o, tot i considerar dies enrere que la pilota d'or s'hagués hagut de repartir entre els tres finalistes, sí que vota Xavi i Iniesta, però s'oblida del seu amic Leo Messi. Ibrahimovic, exjugador del Barça que va marxar del club per la porta del darrera, tampoc va votar Messi, però si que va votar els altres dos finalistes. I els madridistes Iker Casillas i Cristiano Ronaldo, també es van oblidar a l'hora de votar de l'astre argentí. I en la votació del millor entrenador, també sorpren que dos ex del Barça que van acabar amb males relacions amb Pep Guardiola, Eto'o i Ibra, no van donar el seu suport al tècnic de Santpedor.
COM SEMPRE, EL BARÇA ÉS EL VENCEDOR
Si una cosa està clara, però, deixant de banda possibles polèmiques i sorpreses, és que el Barça continua sent un exemple de futbol. Es va demostrar amb el podi de finalistes al premi, tots tres, a més a més, sortits de La Masia, i també es va demostrar amb l'onze ideal de la FIFA, que compta amb sis representants blaugranes, els tres finalistes de la pilota d'or, Messi, Iniesta i Xavi, i Piqué, Puyol i Villa. Completen aquest onze de gala el porter del Madrid Iker Casillas, els jugadors de l'Inter Sneijder, Lucio i Maicon, i el portuguès Cristiano Ronaldo.
L'elecció de Messi com a millor jugador del món de la temporada 2010 no hauria de sorprendre, a priori, a ningú que hi entengui de futbol. El problema, però, és que les enquestes i els mateixos suposats entesos del futbol, donaven com a favorits Andrés Iniesta i Xavi Hernández. La veritat és que tots tres jugadors van fer mèrits més que suficients durant el 2010 per endur-se el guardó. Messi va completar el seu any més golejador i va guanyar la Lliga i la Supercopa d'Espanya amb el Barça. I Iniesta i Xavi van aconseguir, a part del títols blaugranes, el Mundial de seleccions disputat a Sud-Africa. L'avantatge de Xavi o Iniesta, doncs, es basava en el mundial. Xavi va ser el motor de la selecció espanyola durant tot el mundial, el cervell de la roja, mentre que Iniesta es va erigir com a favorit principal al premi gràcies al seu gol decisiu a la final del mundial contra Holanda. Tot i aquest desaventatge amb el que començava Messi, va acabar sent l'astre argentí qui, per sorpresa de tots, es va acabar adjudicant una nova pilota d'or, la segona de la seva carrera...i només té 23 anys!
ESPANYA ESTÀ INDIGNADA
Quan la notícia es va donar a conèixer, les primeres reaccions no es van fer esperar. És cert que l'elecció de Messi com a millor jugador de l'any 2010 va agafar tothom per sorpresa, però ningú pot obviar que l'argentí és a dia d'avui el millor jugador de futbol del món. Doncs bé, on es va pair pitjor la decisió de futbolistes, entrenadors i periodistes (que en definitiva són ells els que voten) va ser a Madrid. I és que des de Madrid, després de veure com el Barça era el principal triunfador de la gala, només els quedava l'esperança que fos un espanyol de la roja el vencedor de la pilota d'or, per poder fardar una mica, i per haver-se d'estalviar parlar del Barça en positiu, ja que ho haguessin enfocat com si el vencedor ho hagués sigut gràcies a la selecció i a Espanya. I el fet que fos Messi el guardonat va fer que els diaris esportius de la capital ensenguessin les fogueres i enviessin el crit al cel per la "derrota" de Xavi i Iniesta. Segons els diaris madridistes, Joseph Blatter, president de la FIFA, és el responsable que, primer Espanya es quedés sense el mundial de 2018, i després, que ni Iniesta ni Xavi es poguessin endur la pilota d'or.
La indignació, però, no es queda aquí, i és que els ha fet tanta ràbia no poder fardar de futbolistes (donat que no ha estat un jugador espanyol qui ha guanyat la pilota d'or), que insinuen que hi ha mala maror al vestidor blaugrana per haver estat Messi el vencedor del trofeu. Això si, en contra de Mourinho ni una queixa, tot i deixar l'entrenador de la roja, Vicente Del Bosque, sense la pilota d'or dels entrenadors.
VOTACIONS AMB PASSAT
Repassant les votacions dels diferents futbolistes sorpren veure que, per exemple, Samuel Eto'o, tot i considerar dies enrere que la pilota d'or s'hagués hagut de repartir entre els tres finalistes, sí que vota Xavi i Iniesta, però s'oblida del seu amic Leo Messi. Ibrahimovic, exjugador del Barça que va marxar del club per la porta del darrera, tampoc va votar Messi, però si que va votar els altres dos finalistes. I els madridistes Iker Casillas i Cristiano Ronaldo, també es van oblidar a l'hora de votar de l'astre argentí. I en la votació del millor entrenador, també sorpren que dos ex del Barça que van acabar amb males relacions amb Pep Guardiola, Eto'o i Ibra, no van donar el seu suport al tècnic de Santpedor.
COM SEMPRE, EL BARÇA ÉS EL VENCEDOR
Si una cosa està clara, però, deixant de banda possibles polèmiques i sorpreses, és que el Barça continua sent un exemple de futbol. Es va demostrar amb el podi de finalistes al premi, tots tres, a més a més, sortits de La Masia, i també es va demostrar amb l'onze ideal de la FIFA, que compta amb sis representants blaugranes, els tres finalistes de la pilota d'or, Messi, Iniesta i Xavi, i Piqué, Puyol i Villa. Completen aquest onze de gala el porter del Madrid Iker Casillas, els jugadors de l'Inter Sneijder, Lucio i Maicon, i el portuguès Cristiano Ronaldo.
dimarts, 4 de gener del 2011
Encara escou el 5-0
Si, si, tal i com ho llegiu, a Madrid encara els fa molt i molt mal el 5-0 del Camp Nou. Ja fa més d'un mes que es va disputar el partit, ja fa més d'un mes que el Barça va deleitar el món amb un joc d'àngels, ja fa més d'un mes que el Madrid va sortir per la cua entre les cames, una altra vegada, del'estadi blaugrana. I tot i que ja fa més d'un mes que el Barça va demostrar que era infinitament superior al Madrid, els blancs encara no ho han acceptat.
Ahir, a la roda de premsa posterior al partit del Madrid a Getafe (2-3 a favor dels blancs), un periodista va preguntar a Mourinho què opinava sobre el penal a Di Maria que va pitar l'àrbitre, i el tècnic portuguès, amb la seva prepotència habitual, va respondre que "els d'avui no els he vist, però els que sí que he vist són els d'ahir, i es veu claríssim que és penal", en referència al penal no assanyelat al Camp Nou a favor del Llevant. Però la resposta de Mourinho no es va quedar aquí, i després del primer comentari no es va poder estar de llençar una perleta contra el Barça, i va afirmar amb contundència que "he vist el penal d'ahir, com també vaig veure un penal a Cristiano al Camp Nou". Insinuar que el Madrid va perdre al Camp Nou perquè no van pitar un penalti és passar-se de la ratlla. A més, on va veure penalti si el Madrid no es va apropar a l'àrea del Barça en tot el partit? Ja n'hi ha prou Mourinho, n'estem farts. El Barça va guanyar el clàssic, i 5-0, perquè és infinitament més bo que el Madrid.
Ahir, a la roda de premsa posterior al partit del Madrid a Getafe (2-3 a favor dels blancs), un periodista va preguntar a Mourinho què opinava sobre el penal a Di Maria que va pitar l'àrbitre, i el tècnic portuguès, amb la seva prepotència habitual, va respondre que "els d'avui no els he vist, però els que sí que he vist són els d'ahir, i es veu claríssim que és penal", en referència al penal no assanyelat al Camp Nou a favor del Llevant. Però la resposta de Mourinho no es va quedar aquí, i després del primer comentari no es va poder estar de llençar una perleta contra el Barça, i va afirmar amb contundència que "he vist el penal d'ahir, com també vaig veure un penal a Cristiano al Camp Nou". Insinuar que el Madrid va perdre al Camp Nou perquè no van pitar un penalti és passar-se de la ratlla. A més, on va veure penalti si el Madrid no es va apropar a l'àrea del Barça en tot el partit? Ja n'hi ha prou Mourinho, n'estem farts. El Barça va guanyar el clàssic, i 5-0, perquè és infinitament més bo que el Madrid.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)