L’home sol no és res quan s’enfronta a una multitud amb ganes de derribar-lo.
Seria bonic poder dir seguidament que aquesta és una magnífica frase d’algun escriptor o d’algun pensador o personatge famós. La veritat és que no ho sé. No crec que hi hagi algú d’aquestes característiques que hagi dit alguna vegada aquesta frase, exactament amb aquestes mateixes paraules. I si realment algú ho ha dit, doncs el felicito, però lamento no poder-lo anomenar.
Aquests dies s’està disputant la Copa Amèrica a l’Argentina, una de les moltes cunes del futbol modern, i també, malauradament, una de les cunes de la violència als estadis de futbol, amb l’últim exemple clar del aldarulls protagonitzats pels aficionats de River Plate després que l’equip millonario baixés a la segona divisió argentina. Vist el que s’ha vist a les dues primeres jornades, si no millora molt, moltíssim, la selecció argentina, ens veurem abocats a una nova catàstrofe, i es podrien reviure els aldarulls que es van viure a Buenos Aires fa un parell de setmanes.
Al primer partit, l’Argentina s’enfrontava a una jove i, a priori, inferior selecció boliviana. Tot apuntava a que l’albiceleste podria enlluernar els seus milions d’aficionats dins i fora de l’Argentina, i tothom pensava i apostava que la selecció entrenada per Batista no patiria gens en el seu duel amb Bolívia. Però una altra vegada, es confirma la famosa dita del món del futbol en la que s’afirma que “al futbol pot passar qualsevol cosa”. Argentina va jugar horrorosament malament, i per suposat, la seva principal estrella, el millor jugador del món, Leo Messi, no va poder brillar com li hagués agradat. Bolívia va saber jugar les seves cartes, molt ferma en defensa i fent el que podia en atac. Amb això, els bolivians es van avançar amb un auto-gol del migcampista argentí Banega, que va ser incapaç de refusar una pilota fluixeta que es va anar apropant lentament a la porteria argentina. Per sort, però, i tot i no jugar gens bé, una genialitat del Kun Agüero va permetre als argentins empatar un duel que pintava molt negre, i que va finalitzar amb un trist empat a un. Com era d’esperar, al dia següent les portades dels diaris argentins van carregar fort contra la selecció nacional del seu país, i van centrar, com quasi sempre, les seves crítiques en el seu astre, Leo Messi (tot i que allà prefereixen Tévez, o això ens volen fer creure). Així doncs, després de la primera jornada, Argentina va veure com els seus aficionats anaven perdent la confiança en l’equip, i Messi veia, de nou, que necessitava fer alguna cosa per mirar de ficar-se el seu país a la butxaca, de la mateixa manera com ho ha fet a tota Europa.
El segon partit de la selecció nacional argentina havia de significar aquest punt d’inflexió. Jugant contra una Colòmbia més feta que Bolívia, però igualment inferior a Argentina, els jugadors s’havien d’espolsar les crítiques i havien de demostrar de què són capaços els Tévez, Agüero, Di Maria i companyia amb Messi al capdavant. Però de nou, van topar amb un autèntic mur colombià que els va saber controlar i no els va deixar treballar amb comoditat. Resultat final, empat a zero i tot un país indignat amb la seva selecció nacional. I com era d’esperar, de nou totes les crítiques centrades en Messi, la principal estrella de la selecció, però que s’està veient incapaç de demostrar al seu país el que ja ha confirmat a la resta del món, que és el millor futbolista del món.
Són moltes les crítiques que rep l’astre argentí, que si és molt individualista, que si sempre baixa al mig del camp per rebre la pilota...Tonteries. Què esperen? El pobre Messi (i aquí es notarà, potser massa, el meu sentiment culé i la meva admiració per Messi) està acostumat a jugar en un equip on Xavi i Iniesta porten la batuta del joc, està acostumat a jugar en un equip on pot treballar lliurement, sense preocupar-se de res perquè sap que li arribaran pilotes amb facilitat. Però sobretot, el pobre Messi està acostumat a jugar en un equip que realment és un equip. Ja em perdonaran els aficionats argentins, però no és el mateix jugar en un equip on el mig del camp està format per Busquets, Xavi i Iniesta, que jugar en un equip on el mig del camp l'omplen Cambiasso i Banega. És normal que Messi vagi a buscar la pilota al mig del camp, si ha d’esperar que Cambiasso, un jugador més acostumat a donar puntades de peu a les cames que no pas a les pilotes, li faci arribar la pilota en una posició òptima per encarar la porteria, potser s’adormiria durant l’espera. I també és normal que vulgui ser una mica individualista, perquè si d’alguna cosa peca Messi, és de ser competitiu i de tenir ganes de demostrar el que val. I rebent les crítiques que ha rebut, és normal que vulgui demostrar a casa seva que és el millor jugador del món.
Si una cosa és segura, és que un jugador sol difícilment podrà enderrocar tota una selecció, però això no vol dir que Messi sigui el responsable de tots els mals de l’Argentina. Si els aficionats de l’albiceleste tenen ganes de veure bon futbol tenen dues opcions, o bé fan tot el possible perquè Xavi i Iniesta aconsegueixin la nacionalitat argentina, o bé deixen de criticar el seu equip i es dediquen una mica més a animar els seus jugadors. Ara només els queda una carta sobre la taula, guanyar o guanyar contra Costa Rica si volen estar presents a la fase final de la Copa Amèrica. Per això, Messi necessitarà l’ajuda dels seus companys i del seu entrenador, a veure si és capaç d’una vegada de plantejar una bona tàctica per al desenvolupament del joc, per aconseguir, a veure si ara sí, i definitivament , enlluernar tot el país i tot el món.
