La teoria de la relativitat de Mou

Mourinho continua fent de les seves a les rodes de premsa, sembla que l’entrenador portuguès no acaba de pair gaire bé el fet de perdre partits, i segueix excusant-se amb suposats errors arbitrals.

El F. C. Barcelona va demostrar el dimecres que, futbolísticament parlant, és molt superior al seu principal rival espanyol, el Reial Madrid. Els homes de Pep Guardiola van desplegar un joc esplèndid, potser no tan brillant com en altres temporades, però sí un joc molt efectiu i molt intel•ligent, que els va permetre endur-se el partit d’anada de les semifinals de la Champions amb un fantàstic 0-2. Ara bé, hem de fer cas de les paraules d’en Pep, no ens hem de confiar amb un equip que compta amb 9 orelludes a les seves vitrines. El partit també va servir per confirmar Leo Messi com un dels grans de la història del futbol, l’astre argentí va saber decantar la balança quan tocava, primer amb un gol d’autèntic killer anticipant-se a tota la defensa blanca, i després, amb un segon gol a l’abast de molts pocs jugadors en el món, arrencant a peu parat des de tres quarts de camp i deixant enrere els defenses del Madrid que el van intentar parar, va acabar afusellant la porteria de Casillas per anotar el definitiu 0-2.

Però sembla que no tots els presents al partit d’ahir estan d’acord amb el clar domini del Barça. Sembla que hi ha gent que no acaba d’acceptar el domini dels catalans,i no acaba de pair que els jugadors blaugranes siguin, avui dia, el principal referent del món del futbol. I sí, aquest personatge que no acaba d’acceptar la derrota no és cap altre que José Mourinho, l’entrenador portuguès del Reial Madrid. El tècnic blanc, que es va autoexpulsar després de la vermella directa que va veure Pepe per una dura entrada sobre Dani Alves, va sortir a la roda de premsa, tot i que per normativa UEFA no podia fer-ho, amb ganes de brega. El qui en el seu dia declarés que “avui, demà, i sempre, el Barça al meu cor”, va sortir ahir davant les càmeres amb un únic objectiu, desacreditar l’actuació dels jugadors d’en Pep. El tècnic portuguès va començar molt fort preguntant-se una i altra vegada, “per què el Barça, que és un equip fantàstic, necessita les ajudes arbitrals per guanyar els partits decisius”. Mou sembla que no va saber encaixar la derrota del seu equip, i va basar la seva roda de premsa en destacar alguns errors arbitrals que haurien afavorit els interessos del Barça al llarg dels últims anys. Va tornar a recordar l’actuació d’Obrevo a la semifinal a Stamford Bridge contra el Chelsea l’any del triplet dels blaugranes, va fer referència a l’actuació de Bussaka en el partit del Barça contra l’Arsenal, i s va autocondecorar amb una medalla, al considerar de miracle el fet d'haver-se classificat l’any passat contra el Barça jugant quasi tot el partit amb deu homes. I per suposat, va fer clares referències al que per ell va ser una més que injusta expulsió de Pepe. El cas és que l’entrenador blanc va aconseguir, de nou, no parlar de futbol en tota la roda de premsa. Potser el que s’hauria de preguntar Mourinho és per què surt a empatar tots els partits, per què obliga el magnífic CR7 a jugar a la defensiva, quan l’estrella portuguesa el que vol és atacar, i si em de fer referències als àrbitres, s’hauria de preguntar, també, per què Sergio Ramos no veu la primera groga quan es veu clarament que toca la pilota amb la mà, per què Marcelo pot trepitjar Pedro dins l’àrea i sortir-ne impune, per què hem hagut d’esperar al tercer clàssic per veure, per fi, l’expulsió de Pepe. El senyor Mourinho el que hauria de fer, és deixar de plorar i preocupar-se més de controlar la violència del seu equip.

Ara el que no podem fer des de Barcelona, és donar-li gaire més bola al portuguès, està bé parlar-ne, però no ens hem d’oblidar que el nostre Barça està a un pas d’una nova final de la Champions a Wembley, ens hauríem de dedicar a buscar nous adjectius per definir, o com a mínim intentar-ho, el magnífic Leo Messi. Al cap i a la fi, això és futbol, i de futbol, el Barça ja ha demostrat que en va més que sobrat.

MEMÒRIA SELECTIVA

Sembla però, que Mourinho té memòria selectiva. En un moment de la roda de premsa va afirmar que a ell li faria “vergonya guanyar una Champions així”, fent referència a la Champions guanyada per Guardiola l’any 2009 després de la semifinal a Stamford Bridge. Però senyor Mou, com pots dir que a tu et faria vergonya guanyar una Champions d’aquella manera, si les dos que tens les has guanyat igual! A la primera Champions amb l’Oporto, van expulsar a Andrade, del Deportivo, a l’anada de les semifinals per propiciar una patadeta amistosa al seu amic Deco, que en aquell moment militava a l’Oporto. I al partit de tornada, el considerat millor àrbitre de la història, l’italià Collina, es va empassar un clar penal a l’àrea portuguesa. Un any més tard, amb l’enfrontament davant el Barça als vuitens de la Champions, el seu Chelsea es va classificar gràcies a un gol anotat mentre un jugador blue placava el porter del Barça, Víctor Valdés. Curiosament, l’àrbitre d’aquell partit també va ser Collina. I ja per acabar-ho de rematar, l’any passat, en la seva consecució del màxim títol europeu, i tot i que ell s’entesti en proclamar que va fer un miracle a l’eliminar el Barça jugant amb deu, el seu Inter de Milà es va veure constantment afavorit pels arbitratges. A la lligueta, on per cert, ja va coincidir amb el Barça, es va beneficiar d’un gol procedent d’un clar fora de joc de Milito per derrotar el Dyinamo de Kiev, quan els dos equips es jugaven la segona plaça del grup (l’Inter en aquell moment era el cuer). A quarts de final, els italians es van enfrontar amb l’antic equip de Mourinho, el Chelsea, i tan a l’anada com a la tornada, els àrbitres dels respectius partits es van empassar dos clars penaltis, al Giuseppe Meazza van fer caure Kalou dins l’àrea i l’espanyol Mejuto González no va voler xiular res, mentre que a la tornada a Stamford Bridge, l’àrbitre es va empassar un claríssim penal sobre el defensa blue Ivanovic quan aquest intentava rematar un córner. A semifinals, ja contra el Barça, l’Inter entrenat pel portuguès es va tornar a beneficiar de l’actuació arbitral. Al partit d’anada jugat en camp italià, el segon gol dels locals va arribar precedit d’una falta sobre Messi, el tercer gol el va marcar l’argentí Diego Milito en clara posició de fora de joc, i per acabar-ho d’adobar, l’àrbitre portuguès Benquerença no va voler senyalar un clar penal d’Sneijder sobre Alves. I al partit de tornada, l’àrbitre va decidir anular un gol a Bojan al minut 91, que hauria significat la classificació del Barça, per interpretar que Touré havia controlat la pilota amb la mà abans que aquesta arribés a les botes del de Linyola, quan l’ivorià tenia el braç enganxat al cos. Així doncs, els de Mourinho es van plantar a la final després d’haver rebut innumerables ajudes arbitrals. Però això no va ser tot, a la final del Bernabéu contra el Bayern de Munic, amb el resultat de 0-0, l’àrbitre no va veure unes mans claríssimes de Maicon dins de l'àrea després d’una rematada d’un jugador alemany. L’Inter s’acabaria emportant aquella Champions per 2-0.

MOU ÉS UN BON PROFESSOR

El discurs de Mou no ha passat desapercebut al vestidor blanc. Les paraules del portuguès han quallat en els jugadors del Madrid, que ara van predicant el mateix discurs que el seu tècnic per allà on parlen. Ramos, abans del partit de dimecres, va demanar als blaugranes joc net, i després del partit, va criticar durament l’actuació de l’àrbitre i la va qualificar de “lamentable”. Altres jugadors com Xabi Alonso o Casillas, no gaire acostumats a alçar la veu en favor de la polèmica, també van decidir seguir la cantarella del portuguès i van acceptar amb resignació i ironia el fet d’haver-se quedat amb 10 homes en tots els clàssics d’aquesta temporada. L’última pujada de to, i la més absurda, la va protagonitzar el togolès del Madrid Emmanuel Adebayor afirmant que els blaugranes són “uns ploramiques i que es tiren sempre a la piscina”. Sembla que el missatge de Mourinho ha calat fons entre els blancs.

“Un somni? Deixar de ser independentista per morir independent”

Qui és Jordi Portabella?

Una persona humana [riures]. Ja sabeu que hi ha persones dintre de la construcció gramatical que no són humanes. Jordi Portabella és una persona interessada en la comunitat i en el poble català. Amb voluntat de transformar la societat perquè imperin els valors republicans i en la qual totes les persones tinguem els mateixos drets i deures.

Vostè acaba de dir que té la voluntat de transformar la societat, per què?

El motiu pel qual vull transformar la societat és ajudar a què el país sigui lliure i amo de les seves pròpies decisions per arribar a tenir una societat justa. Aquesta sorgeix de la defensa de les prestacions socials, sanitat i educació, que estan vinculades a l’estat del benestar.

Republicans, independentistes i d’esquerres, aquests són els ideals del seu partit. La seva ideologia es correspon amb aquests?

Sí. Això, de fet, és un tres en un. És a dir, quan aprofundeixes en el fet que la gent sigui ciutadana de ple dret, entres dins del concepte republicà. Això vol dir dret a decidir. L’ajuntament hauria de prendre decisions amb l’administració i tenir la capacitat de decidir el futur.

Com va forjar aquests ideals?

De jove no entenia com la gent de les espanyes tenia més drets que els catalans. Per tant, el meu independentisme no neix d’un nacionalisme clàssic, sinó que sorgeix del republicanisme en el sentit de dir: “Jo, per què no puc decidir el mateix que l’altre?”, “Com és que hi ha un estat que no treballa per mi i, en canvi, sí treballa per altres ciutadans?”. Jo visc això com una injustícia dels drets, que després es tradueix en una injustícia cultural, lingüística i econòmica. A mi, el que em preocupa és la possibilitat de desenvolupar-te plenament i no acceptar cap altre límit que la lliure decisió.

Com manifestava la seva adversitat davant aquesta injustícia?

Als 20 anys vaig formar part de la Crida a la Solidaritat, una entitat que durant l’etapa post-franquista va dur a terme accions no violentes al carrer, i de la qual jo en vaig ser cap d’escamot. Pintàvem cabines telefòniques i guixàvem les bústies, per tal que els rètols estiguessin en català. D’allà vaig passar al moviment polític organitzat, a ERC, que va fer una gran crida nacional l’any 1986.

Si el que ha explicat de les cabines ho fes ara el titllarien d’antisistema. Considera que en aquell temps ho era?

Eren èpoques diferents, però es podria dir que sí. Fèiem tot allò que estava al nostre abast. No oblidem que érem pacifistes, això vol dir que quan ens reprimien no ens hi tornàvem, no utilitzàvem la violència. Però un s’ha d’espavilar i lluitar pels seus drets. Considero legítim que la societat civil s’organitzi de manera civilitzada, sempre sense l’ús de violència, per poder obtenir allò que reclamen.

Quins han estat els seus referents polítics?

Wilson, el president dels Estats Units que va crear la Societat de Nacions. Ghandi, per tot el que va significar. A nivell català, Francesc Macià, per tenir un enorme coratge i decisió.

Quin és el millor moment de la seva carrera política?

El millor moment encara està per venir. Però dels que ja he viscut, personalment em quedo amb la primera vegada que vaig ser escollit democràticament, el 3 d’abril de 1992, com a diputat del Parlament de Catalunya. I a nivell d’actuació, em quedo amb cada vegada que resolc un problema de la ciutadania, i el resolc bé. Resoldre problemes és el que em produeix més satisfacció, descriu el motiu pel qual jo em dedico a la política: transformar la societat.

Què fa Jordi Portabella quan no està immers en política?

La política m’absorbeix, més o menys, 12 hores al dia i 3 caps de setmana al mes. Per tant, el principal problema que té la política és la vida familiar; poder atendre adequadament les filles i la parella, amb la qual estic casat des de fa 20 anys. Ella, al haver-me conegut abans de ser diputat, comprèn perfectament que gairebé no estigui a casa; en canvi, les filles no. Elles noten que els hi dedico menys temps del que caldria, i això és una cosa que es contradiu amb la meva forma d’entendre la política, que es basa en escoltar les persones. Malauradament, no tinc temps per escoltar les meves filles.

Li agradaria que seguissin els seus passos?

Faran el que vulguin, estudiaran el que vulguin i es casaran amb qui vulguin. Que facin el que creguin oportú i jo posaré la base perquè puguin fer allò que volen. Per tant, jo ni les obligaré, ni les intentaré convèncer que segueixin els meus passos.

Alguna vegada s’ha plantejat retirar-se momentàniament de la política per poder donar aquest temps que necessiten les seves filles?

No. Actuo com una dona actual de la societat. És a dir, que després de treballar 12 hores al dia, quan arribo a casa, en comptes de pensar “ja he arribat a casa, ja puc descansar”, entro en el xip de “ara em dedicaré a les meves filles, jugaré una estona a futbol amb la meva filla petita, faré els deures amb la gran i, si cal, parlarem del que convingui.

Deixant de banda la vida privada, vostè a l’hora de pronunciar un discurs es posa nerviós?

En el meu primer discurs al Parlament de Catalunya, estava tan nerviós, que me’l vaig aprendre de memòria de tan repetir-lo. Amb el temps ja he deixat d’escriure. Ara el que faig és llegir-me molta informació i retinc aquella que considero que és important i ho explico de manera espontània. Sé el que diré, però no sé l’ordre en què ho explicaré. Això vol dir que moltes vegades no fas aquelles frases tan cèlebres que t’havies pensat des de feia dies. Però, en canvi, dóna molta més naturalitat i genera més proximitat.

A títol personal, quines són les qualitat que hauria de tenir un bon alcalde de Barcelona?

Coneixement, talent, rigor, empatia.

MÉS A FONS

Un país? Catalunya.

I que no sigui Catalunya? Suècia.

Una ciutat? Barcelona, però amb coneixement de causa perquè he viatjat molt.

I que no sigui Barcelona? Probablement, Sidney.

Un llibre? Illa Flaubert de Miquel Àngel Riera.

Un poeta? Foix, J.B. Foix.

Una pel•lícula? Blade Runner.

Una cançó? Wish you were here.

Un personatge històric que no sigui polític? Galileu.

Un lema? Tots units fem més força.

I una cita? La sort acompanya als audaços, de Virgili.

Un defecte seu? Sóc impuntual [riures].

I una virtut? Sóc audaç, tenaç.

Si s’hagués de canviar per algú, qui seria? Una persona de molt decalatge intern... possiblement el Dalai Lama. Doncs ara no és el millor moment... És que jo em vull retirar [riures].

Què no perdonaria? La mentida.

Una paraula en català? Escambell; escambell és dues coses. La que a mi m’interessa és la petita banqueta sobre la qual et puges per estar més alt.

Què aporta vostè al partit? Coneixement i intuïció.

Un color? El roig.

Un somni pendent? Deixar de ser independentista per morir independent.

Una última pregunta, la seva forma de fer és compatible amb la d’en Joan Laporta?
[riures] Què voleu que us digui?... Molt...